des del marge

el paisatge i altres accidents

17 d'octubre de 2015
0 comentaris

LA BOTIGA de la LLENYA

Publicat a El9Nou l’octubre de 2008

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

         Ha arribat el moment que les nostres llars de foc reclamen alimentació. Volen llenya, volen cremar, volen escalfar, volen fer torrades.  Si hem estat previsors tenim el llenyer curull d’estelles. Uns troncs encara una mica humits, densos però tendres,  carregats d’olor de bosc, habitats per la molsa, esqueixats per la destral o pel tascó i el cop de massa. La llenya que queda de l’hivern passat té tot un altre aspecte. S’ha enfosquit, ja no pesa tant, les aranyes hi han fet niu.

Veient l’arquitectura dels llenyers m’agafen ganes de badar: el paisatge que dibuixa el tall de les branques dels arbres abatuts, l’art i la tècnica de col·locació de cada peça. Engalzat  perfecte. M’agrada imaginar que endevino que aquell tronc és d’alzina, aquell altre de pi, i aquella escorça és d’acàcia. Saber coses dels arbres, encara que jeguin retuts per cremar, ens dóna una mena de poder. Ens dóna coneixement.

Per proveir-nos hem trucat el llenyataire que, amb una certa aura del personatge mític dels contes tradicionals, és el que ens ven aquest combustible tan preuat i ens el porta amb un petit camió. D’aquests rústics personatges, a la comarca ja en queden pocs. Em diu en Jaume Bruguera, de Llinars, que es poden comptar amb els dits de la mà. És un negoci discret i és un  ofici que ve de família.  Els seus clients són els forns de pa, els restaurants amb brasa, i els particulars. I tenen moltes coses per explicar sobre els canvis en l’ús energètic del país. No són les grans serradores ni les grans empreses forestals: és un altre àmbit.

Aquestes botigues són molt especials. No tenen ni rètol: en tenen prou amb un porxo funcional de ferro i uralita que aixopluga la maquinària, i un gran pati on s’apila la llenya i maniobren els camions. El terra sol ser fosc i fangós, d’un negre vegetal, gairebé fòssil. Hi fa un fred que pela i, quan funcionen les serres, un soroll de mil dimonis. Pugen i baixen els artístics murs de llenya en funció de la producció i de la venda.

Nosaltres els necessitem per una mena d’estrany i atàvic enyorament.

 

 

foto:  ©ddm


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.