L’ATZAVARA

publicat a El9Nou el juny de 1995

Al cap dels anys els paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

“Hi ha una flor, una flor enorme, en el nostre paisatge d’estiu que es fa notar molt. I no és precisament per la quantitat, sinó perquè es poden comptar amb els dits. L’atzavara, tan freqüent al Maresme, vora el mar, a la nostra comarca és imponent per la seva singularitat.

Aquest any n’ha florit una al costat de l’església de LLerona, una altra a la plaça de l’Ajuntament de Santa Eulàlia, una altra a can Safont de Sant Antoni de Vilamajor… N’he vist algunes més, un grup de mitja dotzena a Sant Feliu però m’atreviria a dir que al Vallès aquest any no n’han florit més de cinquanta.

L’atzavara, la coneixem bé perquè viu espontàniament als marges, entre fonolls i canyota, sempre en una posició enlairada per tenir bona visibilitat. El seu color mar metàl·lic entre el gris, el verd i el blau ens fa pensar en els gibrells de zenc, i les seves agulles rígides i vorejades de punxes recorden les orelles afuades d’animals juràssics.

Viu molts anys, cap a quaranta. Que alguns  ja sabem que quaranta són molts anys. I quan es va fent vella s’inclina suaument del marge i ensenya la rosa de les ves fulles fibroses. Fins que un bon dia, a la primavera, treu totes les seves forces i alça un espàrrec ple d’escates, gruixut i alt, de fins i tot set o vuit metres, que descriu un lleu arc molt elegant. Allà disposa, de més petites a més grans, una mena de cassoletes que li donen forma d’arbre i que s’engrogueixen a mesura que el sol passa més alt. Perquè l’atzavara floreix amb la calor. I el groc es va tornant lluminós com les llimones.

Aquesta meravella, que al Vallès és tan escadussera, aquest avet de platja,  aquesta florida madura que demana tan poc és el darrer esforç de l’atzavara. Després de l’efímer espectacle, la planta es morirà. Ja quan comença a treure la monumental tija, les fulles grises de la base es musteeixen fins que s’asseca tota, l’arbre també, i queda només dempeus l’esquelet negre, recremat.

Algú em va dir que l’atzavara era molt apreciada per la seva fibra que es feia servir per teixir els finíssims mocadors de colors amb què es fan els jocs de mans. No m’estranya gens que tingui aquesta aptitud per fer mocadors que apareixen i desapareixen perquè la seva florida és pura màgia. I aquell marge irrellevant que mai no ens havia fet badar es converteix en l’escenari d’un arbre senzill, vigorós i breu, que no es vol morir sense endur-se la nostra admiració.”

foto:  Samalús,   juny 2015    ©ddm

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *