des del marge

No deu ser per atzar que s’hagi plantat davant meu la cançó del Sisa aquests dies  que el grup d’amigues estàvem conversant sobre el grau de satisfacció o frustració que tenim de les nostres vides.  Tot un tema.

Les cançons que alguna vegada s’han passejat pel cap deixen una mena de llavor que  un dia o altre grilla. Apareix un brot nou i tornem a sentir aquelles paraules  carregades d’una nova interpretació.

Entre els sorolls habituals ha arribat el so melós de EL SETÈ CEL i m’ha obligat a parar atenció als set paradisos màgics i encantats.  He vist que la melodia i algunes frases em transportaven a situacions dolces i romàntiques, com una nit d’estiu a la vora del mar.  Però, carai,  quina càrrega de profunditat està continguda en els versos! No hi havia parat esment:  el primer cel és inventat, el segon imaginat, el tercer és dins d’un mirall, el quart és irreal, del cinquè no se’n sap res. El sisè i el setè són invents subjectius, creats en el nostre cervell. Tot és mentida. La cançó no té ni una esquerda d’optimisme.

La gràcia del Sisa és la de cantar-te les veritats amb la suavitat d’una avia que t’agafa i se’t posa a la seva falda.  I, com que t’ho diu amb amor, t’alliçona sobre com és el món,  però jo t’estimo.  Tanmateix el missatge és tan demolidor que potser també el t’estimo  és inventat.

150619 Una mena de dietari