des del marge

En els grups de persones que van coincidir fa anys a la feina, a l’institut o al camping sempre hi ha aquell benefactor que proposa trobar-nos per mantenir el caliu. Ha d’insistir una mica perquè tots estem embrancats o una mica freds, però al final fem un dinar.

En el nostre cas el líder és el Jaume, que telefona, organitza l’àpat, ofereix casa seva i fins i tot cuina. El grup som, vuit o deu, els que vam coincidir a l’arrencada de la formatgeria del Baix Montseny: la cooperativa de ramaders de cabres i l’elaboració del formatge Mogent.

Ara que ja no estem relacionats amb l’empresa, el que ens ha fet riure més és recordar quan vam haver de passar de contraban uns petits motlles de plàstic, d’un sol us, pel mató.  Aquí no n’hi havia i s’havien de comprar a França, a una empresa de Lió. La compra tampoc no estava autoritzada per mesures estatals proteccionistes de la industria del plàstic (1987). Però nosaltres, llançats i temeraris, vam anar a comprar tota una càrrega de motlles. De baixada, a la Jonquera la policia espanyola ens va confiscar totes les caixes de la furgoneta. I crec que també ens va posar una multa que no podíem pagar. Vam haver de recular i deixar els petit-moules en una gendarmerie del poble de  Maureillas.

No recordo exactament els tràmits que vam fer però al cap d’uns dies vam tornar cap a França a convèncer els policies francesos que aquells motlles els havíem comprat i pagat, i que érem petits artesans  fromagiers fermiers que no fèiem cap especulació. Una mica de llagrimeta. Un cop comprovat tot això ens van deixar marxar amb la nostra càrrega que vam col·locar en dos cotxes: en un anàvem la Dolors i jo, i en altre el Josep.  Pensàvem travessar cap a La Vajol per una pista forestal, que ens havia mostrat un amic de Maçanet, fins al coll de la Manrella, i vam demanar als gendarmes que si ens podien fer de bo cas de topar amb la Guardia Civil a l’altre costat.

Suposem que alguna comunicació hi va haver perquè, efectivament, el Josep, que anava uns quants metres darrera nostre,  va tenir l’ensurt dels tricornis quan va parar un moment per orinar al marge del camí. El van deixar continuar i ens vam trobar de nou passat el monument en record del president Companys que hi ha a la Manrella. Estàvem passant pels mateixos indrets pels que havia passat molta gent camí de l’exili, amb penes i treballs, l’any 39.

Llavors ja érem conscients que el formatge artesà era una aventura  però avui, en rememorar anècdotes i facècies, i sumant trossos de memòria de l’un i de l’altre, ho confirmem i ens en felicitem. Ens posem les medalles.

150621     Una mena de dietari