TIA EMÍLIA, 90 ANYS

Aquest petit fragment del seu llibre de memòries “Me’n recordo”  el trobo una bona il·lustració de com és la tieta, de la seva determinació i la seva coqueteria.  I una de les coses que m’agraden d’ella és aquesta sàvia manera de mostrar la punta del viso per sota la faldilla, a mig aire del genoll.

“En el meu record hi guardo especialment tres dates en que vaig complir anys: els quinze, els divuit i els vint-i-dos.  Quan van esser quinze, el simple fet de dir en veu alta “quinze” a mi em sonava a música, a festa, a bogeria. Per aquest sol motiu ho feia dir a la mama. Jo deia: “mama, digui quiiiinzeee” i ella repetia: “quinze!”, i jo: “No dona, així no, de la manera que li dic. Digui quiiiinmzee”. Expressament ho tornava a dir tan secament com podia per fer-me gruar, però li escapava aquell seu conegut somriure per sota el nas. Els divuit, perquè ja em vaig sentir tota una persona important. Els de casa em deien: “divuit anys ja volen dir alguna cosa i es qüestió de fer l’ull viu”. En aquesta ocasió la tieta Pepita em va regalar un anell molt bufó i adient a l’edat amb una pedra aiguamarina, que guardo gelosament tot i el seu poc valor. I per últim, els vint-i-dos, que era la fita que jo mateixa m’havia imposat per casar-me; i ho vaig complir al cap d’un mes de tenir-los.”

Editat per l’Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès. www.memoriapopular.org

Emília Margenat    Primer premi 1999

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *