EL PONT BLAU DE LLINARS

publicat a El9Nou el novenbre de 2006

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

 

“Quan es rovelli el repintaran? Del mateix blau?  És el primer que vaig pensar quan vaig veure aquells elements metàlics tan colosals. I ja em vaig imaginar un artefacte ruïnós com un vaixell abandonat en una deixalleria. Però el meu principal informador, en Pep Ontañón, m’ha dit que la vida d’aquesta pintura és de 25 anys o més. Carai.

Molta gent de Llinars preferiríen el verd, el marró, o les taques de camuflatge…  Francament, si mai aquest pont està pintat de camuflatge potser vol dir que estem en guerra. En aquest cas, m’estimo més el color corporatiu del TAV: color barrufet.

Segons em deia el Quim Vergés, de la Pizzeria El Suí de Sant Antoni, el traçat del tren d’alta velocitat baixa des de França per la dreta de l’autopista, sempre per la dreta.  I fins a Llinars no gosa saltar-la.  Si no t’hi fan fixar, no penses que travessar una autopista, que encara necessita un quart carril, sigui una gran proesa per un tren.  I que no tots els llocs són bons per fer-ho amb un biaix tan prim que demana més amplada de maniobra.

El més innovador del pont de Llinars, en idees constructives, és  la gran distancia  que hi ha entre els pilars que fan de recolzament, i que, des del punt més alt, dibuixen les panxes de la catenària. Això li dóna transparència. Una mica de transparència.

Els que pensen que un paisatge bonic ha de ser de l’estil de l’anunci de Llet Nostra em diran que me’l posi al meu balcó, aquest pont.  I jo ja l’he imaginat resseguit de bombetes nadalenques amb una estrella d’orient.  Espero que a l’empresa constructora se li hagi acudit, almenys aquest primer any. Així, quan circulem amb cotxe per sota i encongim automàticament el clatell per por de tocar,  tindrem la sensació de passar per un núvol d’estels.

A part de preocupar-me pel rovell de la pintura també em vaig preguntar quantes hores s’hauria de paralitzar l’autopista per acabar d’instal·lar el pont. Precisament, segons em va dir en Pep, aquest va ser un altre obstacle que els enginyers van haver de superar perquè ACESA no estava disposada a tallar el trànsit de l’autopista per un trenet de res.  Ja se sap que no els agraden els embussos ni les caravanes. Només als peatges.

A poc a poc i silenciosament, sense parar el trànsit, uns soldadors, unes grues, uns corrons i uns hidraulics van fer lliscar tot el cos del pont fins a la riba nord.  Es va haver d’alçar una mica la proa, que s’havia acotat segons la previsió, i  ja estava consumat l’avarament de la nau: endavant, cap al mar. Coses grans que passen a Llinars.”

 

foto:  ©ddm  Llinars maig 2015

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *