Club Arnau de Vilanova

Estatut, Rodalies, Papers de Salamanca… TGV fins i tot, amb túnel conflictiu o sense. El PSC com a força principal del Govern de la Generalitat té a Madrid un partit i un “govern amic” als qui, a l’hora de la veritat, els hi costa ser-ho. Fins i tot si, a voltes, ho desitgen. I quan ho desitgen, peten les costures de la gran camisa de força que, de la mà de grups de pressió i d’alts funcionaris, ens han imposat els successius governs que són hereus de la història hispànica dels darrers segles.

Si de veritat hi hagués alguna opció o possibilitat confederal –el federalisme, en un Estat nacionalment compost, no sé massa el que vol dir-, podríem tornar a parlar-ne. I no solament en relació al PSOE. Però ja se sap, per exemple, que les reunions bilaterals entre els governs català i espanyol no són trobades entre iguals. No poden mai ser-ho, altrament ens anirien les coses.

Ara com ara, el PSC no vol (ni pot?) deixar de ser una força subordinada. I pel que fa a l’eterna reivindicació (real?) del grup parlamentari a Madrid, el més calent és a l’aigüera. I hi continuarà… no sé si “ad calendas graecas”, però si més no fins que l’actual nucli dirigent del PSC no capgiri els seus plantejaments estratègics. Difícil m’ho poseu…

I tanmateix… Tanmateix, Montilla i els seus no es troben prou còmodes amb la situació. Sovint ho dissimulen, però no sempre. El president, ni que tingui opcions nacionalment tèbies, ha anat assumint, de grat o per força, que presideix una nació que es diu Catalunya. Ni que els nacionalismes –no sé si inclòs l’espanyol- li facin, habitualment, mal de ventre. Ni que Zapatero hagi esdevingut, cada cop més, un encantador de serps a qui, sobretot, fa bo Rajoy. La seva màxima “fan” a Catalunya, la candidata i ministra Carme Chacón, sap que aquest argument primari “que ve el llop de la dreta!”, ha donat sempre bons rèdits electorals. Serà també així aquesta vegada?

En tot cas, els problemes del nostre país, com que són de naturalesa estratègica, van més enllà de les vicissituds d’una contesa electoral. Per exemple, a Catalunya li convé un corredor ferroviari mediterrani d’alta velocitat? Segur que sí, i també per a vertebrar sobre eixos nous el que coneixem com a Països Catalans. Al nostre país, li convé importar aigua del Roine? Com a mínim, és un tema que cal estudiar seriosament –i no només per part de la Fundació Catalunya Oberta, o de Convergència i Unió. A aquest poble, li convé, algun dia, autodeterminar-se?…

Els governs d’aquí i de Madrid, ni que coincideixin en aspectes ideològics, mai no podran ser massa “amics”, perquè serveixen lògiques i interessos diferents. El PSC ho sap prou bé, però al seu interior conviuen els espanyolistes no molt agressius, els federals ingenus i els catalanistes resignats. El pols relatiu de Montilla amb ZP pot fer feliços els qui, com Esquerra Republicana, cerquen arguments per a demostrar la viabilitat del tripartit, però també caldrà explorar (mai no serà tard) la viabilitat de l’altre pacte de govern.

I és que haver posat l’any 2014 com a referent simbòlic no és anecdòtic, sinó que té el seu valor. Però aleshores ja no es tractarà de trobar governs amics, sinó d’intentar saltar la paret. I això implica risc. Carod-Rovira, tot cercant la complicitat social, sap que l’objectiu no serà possible sense el concurs de CiU –amb o sense Unió- i d’una part significativa del PSC. Per tant, Montilla i els seus també hauran de decidir –si pot ser, abans del 2014- què volen ser quan siguin grans.

De moment, sembla que ho tenen clar…

Joan Alcaraz
Article publicat a El Singular Digital el 21 de gener de 2008