9 de setembre de 2008
0 comentaris

Ens han pres per imbècils?

Doncs em sembla que sí. Els d’aquí i els d’allà, que són els qui realment governen de debó, decidint sobre el que és nostre. Els de la capital maregen la perdiu com saben fer ells per anar donant llargues: que si faran pública la balança fiscal Madrid-Catalunya; que si l’aeroport de Barcelona i la resta d’aeroports; que si Rodalies; que si papers de Salamanca; que si finançament; que si aplicació de l’Estatut…Res de res deprés de dos anys de vigència de la Llei Orgànica de l’Estatut de Catalunya que reconeix que som una nació, que tenim drets històrics i col.lectius, i que l’Estat ens ha de transferir només una part del que mai no haurien d’haver arrambat.

I menys encara els milers de milions del nostre dèficit fiscal que acaba de ser quantificat a Catalunya entre 12.000 i 16.000 milions i que marquen el volum de la depredació de l’Estat a Catalunya. La depredació no és cap novetat: el 1985 Ramon Trias Fargas ja la va posar de relleu en el seu llibre “Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya”. Per no parlar de la dominació de segles abans.

Costa d’entendre el grau de paciència del poble català d’abans i d’ara: després de tan parlar del “català emprenyat” a causa dels desgavells del 2006-2008, encara els riem les gràcies de manera que el partit “amic” (que governa a Madrid amb els vots que li ha lliurat el “partit amic” d’aquí), recull la bossa més gran de vots i de diputats catalans que sempre li donen suport i voten amb els “amics” d’allà. Qui ho entén això? Serà perquè som un poble mesell? O perquè a Madrid saben que no sabem plantar cara, ni som capaços de tombar uns pressupostos de l’Estat, ni afirmar d’un cop que no volem veure cap més ministre d’Espanya a Catalunya fins que compleixin la paraula i respectin les lleis i els drets dels catalans que ells mateixos han votat?

La cosa té pebrots, perquè després de tot això, surten aquests suposats “intel.lectuals” amb un complexe de superioritat que els encega, fins a caure en contradiccions flagrants en el seu infumable “Manifiesto”: afirmen que ni les llengües ni els territoris no tenen drets, però quan es tracta del castellà (que reconeixen sense vergonya que no corre cap perill de desaparició) defensen que sí que en té de drets el castellà en tot el territori de l’Estat sobre el català: el primer és l’únic que ha de ser conegut obligatòriament. I que per ser la llengua de l’Estat també té drets per sobre de les altres llengües per ser llengua oficial a tot l’Estat. No havíem quedat que els territoris no tenen drets lingüístics? El fet que el català pugui desaparèixer (i saben que és així) no els interessa ni poc ni molt. És més: si desaparegués respirarien tranquils, per dir-ho suau. Ni ells poden ser qualificats “d’intel.lectuals” ni persones de cultura, ni nosaltres ens mamem el dit. Però efectivament: també aquests “intel.lectuals”ens han pres per imbècils pel biaix de la llengua, després que els del Gobierno “amic” de Madrid ho fan pel biaix dels calers i dels drets que ens pertanyen.

Ricard Lobo

Publicat a El Singular Digital el juliol de 2008

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!