<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
He llegit darrerament
alguns articles –singularment un de Pilar Rahola a La Vanguardia
del dia 18 de juny- que expressen la presumpta decadència en què es
troba immersa Catalunya tant en l’ordre polític, com econòmic,
com social i cultural. I m’he dedicat a pensar-hi una mica per tal
d’arribar a alguna conclusió que sigui mínimament útil.
<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
És ben cert que, en
l’ordre polític, el país no travessa un bon moment. Un gran
lideratge, el de Jordi Pujol, no s’ha vist substituït per
capacitats del mateix nivell, ni en el seu partit ni en els altres. I
no hi ha, en aquests moments, cap formació política que no
arrossegui una certa crisi: el PSC governa, però no convenç; CiU
guanya les eleccions, però no ha tingut, per ara, la capacitat de
tornar a liderar el país; Esquerra ha quedat una mica massa
esmicolada, tot i que continuo pensant que el discurs de Carod
–encara que afeblit- és el més sòlid d’entre tots els que el
partit ofereix; Iniciativa és un satèl·lit que no disposa,
precisament, de la iniciativa o autonomia política necessàries, i
el PP continua sent un cos excèntric a la nostra societat i no crec
–ni desitjo- que els nous aires puguin remuntar massa fàcilment
aquest destí.
Els renovats impulsos
sobiranistes que proliferen es veuen, ara com ara, frenats o diluïts
per una majoria de ciutadans que voten altres opcions, o bé deixen
de votar i, per tant, és gairebé impossible de saber com pensen. I
és que no hi ha res més estèril que el català emprenyat
que, quan és convocat a les urnes, es queda a casa precisament
perquè està emprenyat, amb la qual cosa s’arrenglera sense voler
amb les persones que viuen habitualment al marge de la política.
És ben clar que no pot
haver-hi cap expectativa favorable a la sobirania –ni ara, ni el
2014, ni mai- si no es disposa d’una majoria social qualificada, i
no sembla que el país, de moment, hi vagi anant, o no ho fa prou. És
cert que, de tant en tant, algunes enquestes intenten demostrar-nos
el contrari, però l’únic que compta realment són els resultats
electorals a cada convocatòria. I malament rai quan el nostre camí
de pas és poca cosa més, avui, que el desplegament d’una llei
orgànica espanyola –l’Estatut- que, per si fos poc, té un
recurs presentat en contra…
Econòmicament, la
situació no és molt més falaguera, tot i que la nostra crisi
particular depèn, òbviament, de la que hi ha a nivell global. El
que passa és que, com que tampoc disposem de sobirania econòmica,
podem esdevenir encara més vulnerables. La capacitat d’adaptació
del nostre teixit industrial i de serveis als reptes de la
globalització no sempre és la més òptima i, a més, arrosseguem
uns quants dèficits en matèria d’infraestructures que fan que la
competitivitat del país estigui més en precari.
Socialment, tampoc n’hi
ha com per tirar-hi coets. Tot i que algunes entitats continuen prou
actives –i el ressorgiment d’Òmnium crec que cal remarcar-lo
especialment-, la nostra societat civil resulta feble en conjunt o
sembla desorientada. I quan algun dels seus referents –com Joan
Laporta, per exemple- esdevé progressivament sòlid, és fàcilment
un objectiu a abatre. Només cal menystenir-ne les virtuts i
exagerar-ne els defectes…
Crec que és en l’àmbit
cultural on podem sentir-nos raonablement optimistes. Sobretot, quant
a creativitat –tot i les diferències entre els diversos sectors-,
perquè el nivell de consum es contamina de la relativa decadència
general. I amb la pega –no poc important- que no sabem aprofitar,
ni molt menys, el mercat potencial de 12 milions de consumidors que
té el domini lingüístic del català. Precisament, una de les grans
victòries del nacionalisme espanyol en les darreres dècades és
haver impedit que aquest mercat pogués créixer i, amb ell, els
Països Catalans com a espai mediterrani i europeu.
De tota manera, la
decadència catalana –tot i ser certa- és una més de les moltes
decadències que s’escampen avui dia pel món. El que passa és que
és “la nostra”, i ja se sap que, quan algú té un fort mal de
queixal, no el consola saber que molta gent ha patit, en algun moment
o altre, dificultats semblants.
Però mireu el que passa
actualment a la UE, als mateixos Estats Units -que a l’Irak potser
han iniciat un camí de baixada- o a la Xina, que se’n surt enmig
de fortes contradiccions. I mireu el que en podríem dir “la mare
de totes les crisis”, és a dir, l’encariment progressiu del preu
del petroli. O la crisi alimentària, els problemes que creen les
noves immigracions o els que es deriven de la manca d’aigua i de
l’escalfament global…
El “drama” històric
d’aquest petit país que es diu Catalunya és d’haver fet tard
gairebé sempre. O de plantejar-se actualment –i encara amb
timidesa- el seu “dret de decidir” quan és lluny de disposar
dels instruments per prendre qualsevol decisió. Per això, tal com
deia Salvador Cardús en un altre article a La Vanguardia
(25-6-2008), el nostre problema, potser més que de decadència, és
d’indecisió. I també d’haver-se d’enfrontar avui dia a una
“nova espanyolitat”, per dir-ho en els termes en què ho exposava
Ferran Mascarell a l’Avui del 27 de juny. És a dir, no
sabem ben bé cap on volem anar, i, d’aquesta manera, és realment
difícil de tirar endavant cap projecte.
La fortalesa del
catalanisme polític és haver aconseguit que el país i la seva
cultura, en ple segle XXI, sobrevisquin. Ens han “salvat els mots”,
sí, i no ho dic tan sols pel que fa a la llengua. Però qui calla –o
no parla prou alt- atorga, i ja és hora que Catalunya sàpiga què
vol ser quan sigui gran. Si no, la seva relativa decadència –una
més, però decadència al cap i a la fi- l’arrossegarà, com una
comunitat autònoma espanyola qualsevol, per pendents encara més
incerts dins el món global.
<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Joan Alcaraz
Publicat a El Singular Digital el juny/juliol de 2008
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!