Blocs de VilaWeb

Grans Qüestions

Entre les grans qüestions científiques, segons un llistat d’editors del suplement d’educació superior de la revista Times,[1] ens trobem la pregunta Què fa que ens enamorem i ens desenamorem? que orientarà les notes següents, extretes del llibre de Dawkins, El riu que ix de l’Edèn[2]. Mostrem, primer, el llistat:

• Deu existeix?
• Com va començar l’Univers?
• Què és el temps?
• Què és la consciència?
• Què és un pensament?
• Què és un somni?
• Què és la intel·ligència?
• Com es va desenvolupar el llenguatge?
• Estem modelats per la naturalesa o per l’entorn?
• Per què són diferents homes i dones?
• Què fa que ens enamorem i ens desenamorem?
• Què provoca l’agressió?
• És correcte interferir amb la Naturalesa?
• Podem acabar amb les malalties?
• Deixarem alguna vegada de sentir dolor?
• Podem acabar amb la fam?
• Estem evolucionant, encara?
• Hi ha vida a altres planetes?
• Com acabarà el món?
• Quin és el sentit de la vida?

El riu que ix de l’Edèn, visió darwiniana de la vida.

Què ens diu la ciència sobre la vida?

El llibre de Dawkins comença esmentant el Gènesi (2:10) “I eixia un riu de l’Edèn, que regava el jardí”. Mentre que en el món de la Física anomenem Naturalesa al conjunt de milions i milions de partícules que juguen al billar, en el món de la Biologia observem que quan en la Naturalesa s’ajunta un determinat objecte que té una propietat aparentment innocent, l’autoreplicació, l’objecte és capaç d’utilitzar els materials de l’entorn per a fer còpies exactes d’ell mateix, tot incloent-hi rèpliques de petits defectes que de vegades ocorren en el procés de còpia.

La selecció darwiniana regirà aquesta riquesa de ‘vida’ i, amb unes poques hipòtesis, s’expliquen moltíssims fets que observem en la Naturalesa. Així, la vida la formen òrgans d’una perfecció i complicació extrema, que tenen un propòsit determinat. En la Naturalesa hi ha una diversitat desorbitada de maneres de ‘viure’, uns 30 milions d’espècies. I allò que anomenem viure consisteix en transmetre textos codificats en ADN, és a dir, un ‘riu’ d’ADN.

De tots els organismes que naixen, la majoria moren abans de madurar. Per aquesta raó, els organismes que viuen actualment (animals, bacteris, fongs…) poden dir que cap dels seus avantpassats va morir en la infantesa. En efecte, com que els organismes hereten els gens dels seus avantpassats (i no dels organismes contemporanis dels seus avantpassats, no d’aquells que no van tenir descendència) tot organisme tendeix a posseir gens que han tingut èxit.

El riu d’ADN

El riu d’ADN flueix en el temps, no en l’espai. És un riu d’informació, no un riu d’ossos i de teixits. El riu no està influït per les experiències i les consecucions dels cossos successius pels quals circula, perquè una persona no pot fer res per canviar els ses gens. En cadascuna de les cèl·lules, la meitat dels gens de la mare s’ajunten amb la meitat del pare però els gens no es mesclen, tan sols es combinen aleatòriament quan passen al fill.

Quan una espècie es divideix en naixen dues, i els rius de gens se separen en el temps. Arriba un moment que els dos conjunts de gens ja no són ‘compatibles’, no es troben en els mateixos cossos i no es podrien dur bé en una mateixa cèl·lula.

Què causa la divisió d’espècies? Els detalls no estan clars, però l’ingredient més important és la separació geogràfica accidental. Per exemple, els esquirols grisos i els esquirols vermells hui en dia no poden mesclar-se sexualment, perquè els seus gens no són compatibles per construir cossos que (sobre)visquen. El mateix passa amb els humans i els elefants, per exemple. De la mateixa manera que va passar als esquirols grisos i vermells, fa temps es van separar els rius d’ADN dels nostres avantpassats i els dels elefants. O els avantpassats dels estruços (que també van ser els nostres avantpassats) i els dels escorpions.

Com ja s’ha dir, actualment hi ha en la Terra, potser, unes trenta milions de branques del riu d’ADN (d’espècies). És l’1 % de les espècies que han aparegut alguna vegada sobre la Terra. I la majoria d’aquests trenta milions s’extingiran.

Què fa que ens enamorem i ens desenamorem?

Però centrem-nos en el tema d’aquestes notes, l’enamorament. Tots sentim l’espurneig d’enamorar-nos, però, per què ens passa? Què fa atractiva a una persona? Hi ha mecanismes fisiològics i factors evolutius que fan que trobem atractius determinats trets en una persona. En general, en els animals que acaben copulant es dona un d’aquests tres casos:

• és la femella qui tria el mascle,
• el mascle ha competit i ha ‘guanyat’ la femella,
• els dos han arribat a una mena d’acord per agradar-se mútuament.

La selecció natural: atracció sexual

Darwin va introduir la idea de l’atracció sexual com a eina de selecció natural. Aquesta hipòtesi explica que tot i la major vulnerabilitat davant dels depredadors, que representen els adorns masculins de molts animals, aquest perill es veu més que compensat perquè els mascles resulten irresistibles davant les femelles i poden deixar, així, més descendència.

La selecció sexual es basa en la competició. La competició entre mascles per atraure femelles ha originat eines d’atac, com ara dents, esperons i banyes. I la tria de mascles per part de les femelles ha originat, com s’acaba de dir, ornaments altrament inútils, com ara plomes, perfums o la papada que penja d’un pollastre o d’un titot.

Èxit de la seducció.

En els humans, els efectes de la selecció natural es barreja i complica pels efectes de la psicologia de l’evolució, i el comportament sexual humà és contamina per la influència de la cultura. Per una banda, els homes cerquen dones joves, atractives, perquè són signes de fertilitat. Per l’altra banda, les dones estan programades per a fer exactament el mateix (reproduir-se), però ho aconsegueixen de manera diferent perquè la selecció sexual afavoreix l’estatus. Les dones es fixen menys en l’aparença física i més en l’estatus, els recursos i la disposició a compartir-los (per assegurar-se la cria dels fills).

Els homes necessiten competir i lluir-se davant les dones.

Competició per l’estatus

Com aconsegueixen els homes aquest estatus? Ho fan de la manera que poden! No hem de pensar en presidents de govern o en futbolistes milionaris; l’estatus és relatiu, i els homes competeixen per l’estatus de mil maneres. S’ha suggerit que l’evolució de la grandària del cervell humà es deu a la selecció sexual, pel fet que les dones prefereixen triar homes que tinguen èxit.

La selecció sexual fa que els homes participen en competicions. Es pot competir a molts nivells, com ara pintar (Picasso), escriure la Comèdia Humana (Balzac), compondre el 3r concert per a piano (Rachmaninov). En l’Espanya rural i pobra, els homes competeixen corrent davant dels bous (és arriscat, però els dividends paguen la pena), o (si ets menys jove o no estàs en forma) posant a competir uns coloms contra d’altres per tal que seduïsquen una femella; entrenar coloms no és una activitat especialment sexy, ni arriscada, però és millor que no res. A l’Anglaterra, per posar uns altres exemples, els homes tracten de lluir-se davant les dones de manera diferent: jugant en el club de futbol local o, si no estan tan en forma, en el club de jugadors de dards.

En la secció d’activitats de risc del llibre Guinness de rècords hi ha moltíssims més homes que dones. Probablement, tot el comportament masculí està motivat pel sexe. Per tal d’aportar dades a aquesta hipòtesi es podria mesurar l’èxit reproductiu masculí i comparar-lo amb l’estatus, però per a això caldria fer una anàlisi genètica de paternitat, cosa difícil per raons ètiques.

Els rècords absurds són gairebé masculins.

No tan sols l’estatus

Ara bé, en el procés d’enamorament no només es considera l’estatus, també compten les experiències que s’hagen tingut durant la formació de la persona. Animals i humans prefereixen tenir descendència amb persones semblants als pares (o al grup). Resulta un avantatge adaptatiu per als homes triar una parella que s’assemble a la mare i per a les dones una que s’assemble al pare, perquè si són semblants a nosaltres (genèticament i cultural, sempre que no siguen família propera), és més fàcil tenir descendència.

L’enamorament

Què fa que ens enamorem? Segueix sent un misteri profund, però intervenen diversos factors com ara l’atzar i la química. I, sobre tot, cal que les petites finestres de receptivitat (de les dues persones) s’obrin simultàniament en el precís moment de l’encontre. Per aquestes raons, la probabilitat d’enamorar-se és reduïda.

Habitualment es cerca una persona amable, comprensible, intel·ligent, confiable, estable emocionalment, fàcil de conviure, atractiva, sana. I, com s’ha dit abans, en totes les cultures els homes cerquen joventut i atractiu, com a senyals de fertilitat i potencial reproductiu. Les dones cerquen homes uns anys més majors que elles, que tinguen ambició, estatus social, recursos o potencial per adquirir-los. Els recursos i la dedicació de l’home a la dona asseguren (en la llarga història de l’evolució humana) que els fills sobrevisquen i cresquen millor.

L’enamorament consisteix, doncs, en una llista d’especificacions d’allò que cerquem? O bé es tracta d’una emoció encegadora que amaga els dèficits o els defectes? Probablement es tracta d’una barreja dels dos factors anteriors. Rarament ens enamorem d’una persona a qui li manquen les qualitats que desitgem; tanmateix, tot i la lògica utilitarista que té el procés d’enamorament, l’amor pot haver evolucionat de manera que ens encega i no veiem les deficiències de la parella. L’efecte d’encegament es dona, probablement, per dues raons.

Per una banda, ens hem de conformar amb allò que més s’aproxime al nostre ideal (poques persones tenen totes les qualitats que desitgem) i, a més a més, hi ha una regla universal, la d’emparellar-se per “classes”: els ‘8’ amb els ‘8’, els ‘6’ amb els ‘6’, etc.

Per l’altra banda, l’enamorament (l’encegament) ens fa optimistes sobre el futur del romanç i així n’augmenta les possibilitats d’èxit. Tot i saber que el 50% dels matrimonis actuals es divorcien, només un 11% dels novençans pensen que ells es divorciaran; tanmateix, només un 12% dels joves no casats pensen que el seu matrimoni futur tindrà menys d’un 50% de probabilitats d’èxit!

Missió acomplerta: els gens s’han propagat.

Amor i compromís

En l’economia evolutiva, amor significa compromís. L’amor és una solució al problema del ‘compromís’ perquè, si triàrem per raons racionals, podríem abandonar la parella per motius racionals. L’amor se sobreposa a la racionalitat, i assegura que si apareix una altra persona que compleix millor els teus requisits de parella ideal, no abandonaràs (?) a la parella actual.

O serà ben bé a l’inrevés, i és el compromís el que du a l’amor? La fletxa ‘causal’ potser que funcione a la inversa, i siga l’amor el premi psicològic (la intoxicació, la malaltia) que experimentem quan s’ha resolt amb èxit el problema del compromís. Si és així, l’evolució ha instal·lat l’amor al cervell, és l’opi per a la ment i per al cos, i assenyala que els problemes adaptatius de la selecció de parella, la unió sexual, la devoció i la fidelitat han tingut èxit, de manera que condueixen a una reproducció exitosa.

L’amor no sempre ho resol tot.

Manipulació

El problema d’aquesta visió del procés d’enamorament és que, com tota droga, la droga de l’amor va perdent els seus efectes i pot conduir a una recerca hedonista dels estats anímics ‘excitats’ que acompanyen l’enamorament.

Per tant, tristament, la formació de la parella sexual no és el final de la història evolutiva. Com que tothom té el desig de l’amor, aquest es pot manipular. Els homes enganyen les dones sobre la profunditat dels seues sentiments amorosos per aconseguir accés sexual de curt termini. I les dones han desenvolupat defenses contra aquesta explotació sexual, per exemple imposant etapes prolongades de nuvis abans de consentir el sexe. Per a intentar detectar enganys, les dones (i els homes) han desenvolupar habilitats superiors per a descodificar senyals no verbals. És la lluita sense fi de l’evolució humana: engany / detecció / engany…

El procés de desenamorament. (ack.orangephotography.com/ack/archives/intimate_affairs/).

Desenamorament

El problema és que les persones es desenamoren de la mateixa manera sobtada que s’enamoren. Els trets que enamoren, com ara una persona detallista, jove, sexualment activa, també desenamoren, si la persona es fa peresosa, envelleix, o no és fèrtil.

A més a més, la mètrica del mercat de l’aparellament és dura, i si una dona avança el marit professionalment, el seu valor de mercat augmenta. Com a conseqüència, ara pot aspirar als ‘9’ que abans no podia. En la jungla evolutiva de l’aparellament, potser sentim admiració per una dona que es manté al costat d’un marit perdedor, però aquells no són els nostres avantpassats. Els humans moderns descendim d’aquells que van canviar de parella quan l’increment d’expectatives compensava els costos de la separació.

Conseqüències possibles de la ruptura sentimental.

Costat fosc del desenamorament

Malauradament, el col·lapse de la parella pot ser perillós físicament per la dona i psicològicament traumàtic per als dos sexes. Els homes abandonats poden tornar-se violents emocionalment o física. Igual que l’evolució ha instal·lat recompenses que ens inunden de plaer quan ens emparellem amb èxit, potser ens ha dotat també d’un mecanisme evolutiu, que subministra dolor psicològic quan experimentem el fracàs d’un aparellament.

___________________________________________________________

[1] BIG questions in science, Harriet Swain, John Maddox, Vintage, 2003.

[2] Richard Dawkins (1995) El riu que ix de l’Edèn, visió darwiniana de la vida. (River out of Eden -Darwinian view of life).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!