(Notes del pòdcast([1]) de Sean Carroll Mindscape, emès l’11/XII/ 2023). 
Sinopsi
No feia gaire temps que temes com la naturalesa de la consciència, els fonaments de la mecànica quàntica, o l’existència de vida extraterrestre eren considerats marginals i de mala reputació per gran part de la comunitat científica.
En tots aquests temes, l’opinió general està canviant gradualment.
L’interès en la possibilitat de vida en altres planetes, en particular, ha crescut notablement: Com podria començar la vida en altres llocs de l’Univers? Com podem detectar-la dins del nostre sistema solar i en els exo-planetes? Fins i tot, podem començar a imaginar com podrien ser unes eventuals civilitzacions alienígenes avançades.
Resumirem ací una conversa sobre aquestes temàtiques amb l’astrofísic A. Frank, autor d’un llibret recent sobre alienígenes: The Little Book of Aliens.
Parlarem de quins tipus d’extraterrestres podria haver-hi, i de com cercar-los. Tractarem de separar les maneres més serioses de parlar de tot això, de les menys serioses. També explicarem com els científics que treballen en aquestes àrees pensen en els OVNI i en les controvèrsies associades amb ells.
Nota del traductor: Ús didàctic
Les idees i fets expressats en aquest treball són ben aprofitables en qualsevol aula de ciències, de medi ambient, de tecnologia, de ciència i societat, etc.
Les opinions expressades i les referències que s’hi indiquen, permeten fer debats a classe, i treballs dels alumnes, sobre aspectes tan interessants com l’existència de vida (intel·ligent o no) en l’Univers, i l’existència d’altres civilitzacions, passades o futures.
Abreviatures
AF: Adam Frank.
ET: Extra Terrestre.
IA: Intel·ligència Artificial
JWST: Telescopi espacial James Webb (James Webb Space Telescope).
NASA: National Aeronautics and Space Administration. (Administració Nacional d’Aeronàutica i l’Espai), agència governamental dels Estats Units.
OVNI: Objecte Volant No Identificat. En aquest Glopet d’Actualitat, anomenaré OVNI tant al que en anglès s’anomena UFO (Unidentified Flying Object) com UAP (Unidentified Aerial Phenomenon), és a dir, inclouré els fenòmens aeris no identificats.
SC: Sean Carroll.
SETI: Search for Extraterrestrial Intelligence (cerca d’intel·ligència artificial).
Continguts
Vida Extraterrestre? Alienígenes?
Nota del traductor: Ús didàctic
Recerca sobre vida ET (intel·ligent, o no)
Llibret sobre alienígenes (The Little Book of Aliens)
Capacitat científica actual: Biosferes, Tecnosferes
Passat recent: SETI, Mars (Viking)
Exoplanetes i signatures a 40 anys llum
Detecció d’exoplanetes – Espectres d’absorció
Mons Hiceans (Oceans d’hidrogen)
Com podem imaginar civilitzacions MOLT avançades?
Empremtes que deixen les civilitzacions
Senyals de vida, en l’atmosfera?
On són aquestes civilitzacions?
Civilitzacions que no deixen rastres
L’atmosfera conté signatures de la biosfera
I si les civilitzacions duren més de 10,000 anys?
Màquines d’AI que analitzen dades
Robots en l’era post-biològica
Biosignatures en l’atmosfera dels planetes
METI – Missatges a Intel·ligències ET
Probabilitat de vida en un planeta: 10-22-10-20
Probabilitat de vida: 10-22-10-20
Probabilitat que haja alguna forma de vida
Trobar vida al nostre sistema solar
Tensió entre ciència i creença
Interdisciplinarietat de la recerca
Què significaria, trobar vida en l’Univers?
Apèndix 1: La Paradoxa de Fermi
Apèndix 2: Biosignatures agnòstiques
Apèndix 3: La hipòtesi silúrica – Civilitzacions molt antigues, que es van establir a la Terra
Vida ET i OVNIs
Recerca per trobar… què?
SC: Com a científic en actiu, una de les coses que he hagut de fer al llarg dels anys és sol·licitar fons per a projectes de recerca en física teòrica. Fer un projecte resulta divertit, perquè en el projecte has d’explicar el tema en què treballaràs i què n’esperes aconseguir.
Però això és molt difícil de fer com a físic teòric, no saps què passarà abans de fer-ho. Com a físic experimental, almenys pots explicar quin disseny construiràs i com faràs l’experiment, així com què esperes veure.
Però, per descomptat, els experimentadors tampoc saben exactament què s’hi trobaran.
En molts tipus experiments o observacions podeu dir què fareu, però el resultat és ben impredictible. Un d’aquests exemples és la recerca de vida extraterrestre.
Jo crec que és plausible que trobarem vida en altres llocs de l’Univers. I crec, a més a més, que no estem preparats per a això.
Alienígenes i ciència ficció
Els autors de ciència-ficció han pensat en el descobriment de vida alienígena durant molt de temps. He de dir que de maneres poc realistes, i no els culpe: volen explicar bones històries!
La ciència ficció mostra estructures d’intel·ligència, de tecnologia i civilitzacions extraterrestres que solen ser una mica més avançades o una mica més endarrerides que la nostra, però que ens resulten reconeixibles.
Parlen, per exemple, d’un imperi galàctic, i tots entenem immediatament de què va el tema. No és casualitat que Star Wars siga bàsicament un western o una mena de pel·lícula de samurais.
Hi ha ciència-ficció més sofisticada que Star Wars, però és un fet que ens resulta ben difícil imaginar com seria una civilització alienígena que fora, diguem-ne, mil milions d’anys més avançada que la nostra. Penseu només què difícil hagués sigut imaginar el món actual a una persona de fa 100 o 200 anys!
Tanmateix, és molt possible que això siga el que ens trobem, una civilització mil milions d’anys més avançada o formes de vida mil milions d’anys més endarrerides (en escales de temps evolutius). I, si fora el segon cas, es tractaria d’organismes petits amb els quals no podríem tenir cap conversa.
I, realment, crec que nosaltres, com a espècie, no hem pensat bé en aquestes possibilitats, perquè és fàcil descartar-les com simple ciència-ficció.
Sí que han parlat del descobriment de vida alienígena els autors de ciència-ficció durant molt de temps. Per això associem aquestes temàtiques amb la ciència ficció, no amb la veritable ‘ciència’.
Però aquest panorama està canviant.
També s’està abordant, des de la ciència, la qüestió de la possibilitat de vida a altres punts de l’Univers.
Recerca sobre vida ET (intel·ligent, o no)
Adam Frank, eI convidat al pòdcast de hui explica com, no fa massa temps, tot el camp de l’astrobiologia es considerava excèntric, massa especulatiu. No es podien aconseguir diners per fer-hi recerca. I això era així fins i tot si només es proposava investigar sobre quines propietats químiques i geològiques podrien permetre que la vida existís en altres entorns.
Afortunadament, hui dia les anteriors qüestions ja es consideren científiques. S’investiga, fins i tot, la possibilitat que no només trobem vida unicel·lular en algun lloc de l’Univers, sinó que també puguem trobar vida intel·ligent.
Tot i això, es fa difícil eliminar les connotacions o associacions d’aquestes qüestions amb teories de conspiració sobre OVNI i similars.
Però cal que en parlem, perquè és una cosa important que ens podria passar, que trobàrem vida en l’Univers, fora de la Terra.
La paradoxa de Fermi
És clar que potser que no trobem altres forma de vida a l’Univers.
És famosa la paradoxa de Fermi [vegeu l’Apèndix 1] que diu que cas d’haver civilitzacions extraterrestres tecnològicament avançades, ja les hauríem detectat. Per tant, no n’hi ha.
Personalment, però, crec que és ben plausible que n’hi haja.
Llibret sobre alienígenes (The Little Book of Aliens)
SC: Adam, has escrit un llibre sobre extraterrestres. Es tracta d’un llibre petit, supose, perquè encara no els hem descobert, i després que els descobrim, sortirà el gran llibre.
AF: Bé, el llibre és petit perquè volia escriure’n un que fos molt accessible per a un públic tan ampli com fos possible.
Ara mateix, la qüestió de la vida a l’Univers crida molt l’atenció, tant pels avenços científics, com per les constants referències a OVNI que veiem per tots els mitjans.
I volia que la gent tingués una entrada interessant, ràpida i documentada a tot el que està passant en aquest camp.
Estem sols, en l’Univers?
Més important encara, volia explicar què està passant amb experiments com els que du a terme el telescopi espacial James Webb, que explora les fronteres de l’astrobiologia.
Aquesta és realment la part emocionant de la situació actual: Podem ser l’última generació que no sàpiga la resposta a la pregunta, Estem sols?
SC: El més interessant per a mi és que en el llibre parles de ciència real.
Així que, comença per orientar-nos: de quin tipus d’extraterrestres estem parlant? Són aquestes les preguntes que et fas?
- Hi ha formes de vida extraterrestres que siguin organismes unicel·lulars?
- N’hi podria haver, de civilitzacions comparables amb el nostre nivell tecnològic?
- N’hi podria haver de civilitzacions o formes de vida post-humanes, en cert sentit gairebé inimaginables per a nosaltres?
AF: Efectivament, totes aquestes qüestions formen part d’un programa de recerca científica en marxa.
I el més sorprenent és que actualment tenim la capacitat de cercar respostes a totes elles.
Capacitat científica actual: Biosferes, Tecnosferes
Quan parlem d’extraterrestres, la reacció sol ser: si no es tracta d’una civilització alienígena, a ningú no li interessa.
Si trobàrem, com ara, proves d’una biosfera microbiana, no interessaria a ningú.
Jo rebuge totalment aquesta postura. Crec que per profundes raons filosòfiques, històriques i científiques, el descobriment de qualsevol tipus de vida en qualsevol lloc, que no sigui la Terra, seria el descobriment científic més gran de la història de la humanitat.
Per això és tan important ressaltar que, ara mateix, tenim la capacitat de trobar Biosferes, és a dir, signatures de microbis o d’altres tipus de vida.
Però també tenim la capacitat de trobar Tecnosferes, a través de tecno-signatures, que evidenciarien l’existència de civilitzacions que produeixen tecnologia.
No teníem aquestes capacitats fa tan sols 10 anys.
Però ara, de sobte, els telescopis i els detectors han arribat al punt de poder trobar biosignatures i tecnosignatures.
I la NASA, i tota la comunitat científica, està dedicant-hi esforços seriosos, cosa que no ocorria fa una o dues dècades.
Passat recent: SETI, Mars (Viking)
En els 1960 es va posar en marxa el projecte SETI[2] de cerca d’intel·ligència extraterrestre, un conjunt de programes que exploraven el firmament amb l’esperança de trobar senyals de transmissions extraterrestres. Aleshores no es pensava en astrobiologia.
El projecte es va aturar fa més de 10 anys.
El projecte Viking[3] d’exploració de vida en mars, n’hi va descartar la possibilitat.
De sobte, en 1995 tenim el primer descobriment d’un exoplaneta, és a dir, un planeta extra-solar o exoplaneta. Es tracta d’un planeta que orbita al voltant de qualsevol estrella que no sigui el Sol.
També es va investigar un meteorit marcià, que semblava que tenia proves d’existència de vida, però no es va confirmar.
Tot i així, a partir d’aquest punt es va iniciar la nova era de l’astrobiologia i la NASA i d’altres agències van començar a invertir-hi fons.
Exoplanetes i signatures a 40 anys llum
Al final de la primera dècada d’aquest segle, ja hi havia centres d’astrobiologia.
I des de fa 10 anys, tenim un cens molt complet d’exoplanetes.
Sabem també que cada estrella del cel nocturn té una família de planetes, i una de cada cinc estrelles té un planeta en una zona habitable, és a dir, al lloc adequat perquè s’hi puga desenvolupar la vida.
El més important de tot, però, és que hem trobat la manera d’observar les atmosferes d’aquests planetes, tot i que estiguen a 40 anys llum de distància. I de podem detectar-ne la composició i, per tant, poder trobar eventualment signatures de vida microbiana, d’una biosfera, o d’una tecnosfera.
Això ho ha impulsat tot, ho ha canviat tot. Per exemple, fa ben poc es va decidir construir un gran telescopi, anomenat (ben apropiadament) l’Observatori de Mons Habitables.
La comunitat científica s’ha bolcat en la cerca de vida còsmica.
Ciència i Tecnologia
SC: Hi ha una estranya analogia entre el que estàs explicant i el tema dels fonaments de la mecànica quàntica, que jo conec bé. En ambdós casos, la gent en parlava durant dècades però sense prendre-s’ho seriosament.
I el canvi en els dos casos ha vingut de la mà de la tecnologia que, en els seus avenços, ens ha obligat a enfrontar-nos a preguntes més profundes.
AF: Sí. Crec que és una bona analogia perquè la ciència de la informació quàntica va fer repensar la superposició en els ordinadors quàntics
Va ser la tecnologia, així mateix, la capacitat de detectar per primera vegada exoplanetes, la que va provocar una gran revolució en astrobiologia.
Detecció d’exoplanetes – Espectres d’absorció
Els exoplanetes es detecten amb el mètode del trànsit: observant l’emissió de l’estrella durant el breu temps (pot ser una hora) en què passa el planeta entre nosaltres i l’estrella. De manera que la llum de l’estel travessa l’atmosfera del planeta abans d’arribar-nos.
A partir de l’anàlisi de l’espectre d’absorció, de llum de l’estel per part de l’atmosfera del planeta, trobes les empremtes dactilars que provenen de la composició química de l’atmosfera del planeta.
Encara estem desenvolupant la tecnologia, i potser el telescopi JWST[4] podria, si tenim sort, aconseguir també biosignatures. Això seria increïble.
Però seran els propers telescopis, els telescopis de més de 30 metres i, després, el futur Observatori de Mons Habitables, els que realment ens ho posaran a l’abast.
SC: La meva impressió és que el telescopi JWST no es va dissenyar realment per cercar l’habitabilitat dels exoplanetes, sinó per observar galàxies llunyanes.
Després, va resultar ser bo per a això. Així que no és d’estranyar que si construïu un telescopi amb el propòsit de cercar biosenyals, serà capaç de fer una feina molt millor.
AF: Sí, així va ser. Ha estat realment una sort que el JWST tinga bandes espectrals que se superposen amb moltes de les regions on creiem que podem trobar biosignatures i tecnosignatures.
Mons Hiceans (Oceans d’hidrogen)
Així, per exemple, fa poques setmanes hi va haver un descobriment realment interessant. Es va descobrir una classe completament nova de planeta habitable, que anomenem món hiceà (món oceànic d’hidrogen).
Un món hiceà és un sub-Neptú[5], és a dir un planeta que té unes vuit vegades la massa de la Terra. Bastant gran, per tant. Normalment pensaríem que s’assemblaria a Neptú o a Urà, amb un nucli rocós, seguit de gel i finalment hidrogen. No és un bon lloc per a la vida.
Però hem descobert que hi ha mons hiceans, que tenen una atmosfera d’hidrogen força espessa, i l’hidrogen és un gas d’efecte hivernacle molt bo.
Així que el que podríem tenir a sota de la superfície del planeta hiceà, si tenim prou aigua, és un oceà líquid. Un oceà líquid càlid.
Aquest és el món hiceà. Una classe de món habitable totalment desconeguda fins ara.
El que resulta tan emocionant és que sempre pensem que per trobar vida cal tenir un planeta com la Terra, i que ha d’estar a la zona habitable, bla-bla-bla. Tanmateix, l’hiceà és un món completament diferent.
El JWST també va trobar metà a l’atmosfera del planeta hiceà, així com CO2. Tots aquests gasos es troben en quantitats adequades per poder pensar en vida, si hi ha suficient aigua líquida a sota de la superfície del planeta.
De fet, JWST també va detectar traces de sulfur de dimetil, que és el gas que el plàncton emet a l’atmosfera. No en tenim certesa absoluta d’aquesta dada encara, però aquests resultats són una indicació del que podem trobar-nos si enviem a l’espai telescopis que cerquen específicament biosignatures.
No tenim parents propers
SC: Què podríem trobar en l’Univers?
- Vida en forma primitiva?
- Vida comparable a la humana?
- Formes de vida més avançades que la humana?
La gent no sembla adonar-se’n que les possibilitats que qualsevol forma de vida que puguem trobar siga comparable a la humana son gairebé nul·les!
Tot i que només siga perquè és molt fàcil que un altre planeta haja estat evolucionant durant mil milions d’anys més que nosaltres o mil milions menys que nosaltres.
AF: Així és. Ho anomenem ‘contacte desigual’: si detectes algú, és probable que siga més gran que tu.
És molt improbable que trobes algú amb el teu nivell de desenvolupament tecnològic.
Si l’altra civilització només ha existit 200 anys, diguem-ne, no els trobaràs (a no ser que n’haja hagut moltes a l’Univers).
Fixa’t que nosaltres només hem estat una civilització detectable tecnològicament durant els darrers 100 anys!
ONVIs massa ‘familiars’
Justament la idea anterior, que si trobem senyals (tecnosignatures) d’alguna civilització, serà d’una civilització moltíssim més vella que la nostra, fa que moltes de les notícies sobre OVNI siguen tan poc creïbles: els aparells OVNI que es descriuen són massa semblants a les tecnologies que tenim hui dia ací a la Terra.
Hi tornarem, més endavant en la conversa, sobre el tema dels OVNI.
Com podem imaginar civilitzacions MOLT avançades?
SC: Ara bé, si les civilitzacions no s’autodestrueixen, la qual és sens dubte una de les opcions, tenim alguna noció raonable de com serien? O no podem ni especular?
AF: No és fàcil fer especulacions. Encara estem en fase inicial de cercar senyals.
En el llibre parle de la primera subvenció que la NASA ha donat mai per a cercar tecnosignatures atmosfèriques. I ens l’ha donada a un projecte nostre.
Des que es van aturar els experiments tipus ràdio-SETI, fa dècades, no s’han volgut subvencionar més projectes d’aquest tipus.
Però el nostre projecte es basa en l’anàlisi de senyals del telescopi JWST per esbrinar si hi trobem tecnosignatures. Ens proposem fer una biblioteca de possibles tecnosignatures que caldria cercar, i donar així un impuls a aquest camp de recerca.
Un dels problemes amb SETI és que la majoria de la informació sobre els experiments que es van fer es troba en forma de literatura grisa: actes de congressos, memoràndums de reunions específiques, etc.
Mai no hi ha hagut un corrent continu, coherent, d’anada i tornada entre les publicacions científiques sobre el tema i els plans per continuar-hi fent.
Tampoc no hi havia una comunitat coherent, eren individus solitaris i valents.
Estudis de Futurs[6]
Una de les coses que estem fent ara és intentar sistematitzar els possibles ‘futurs’. Estem prenent mètodes del que s’anomenen Estudis de Futurs, que s’han aplicat al canvi climàtic, entre d’altres àrees, i tractant d’aplicar-los per pensar i desenvolupar tecnosignatures específiques per a la nostra recerca.
Volem esbrinar què es podria dir, que fora genèric, sobre l’evolució de les civilitzacions. És interessant, perquè has de fer mapes dels espais d’alternatives possibles.
Tot i que mai no podrem predir el futur, podem esbrinar possibles trajectòries socials que poden seguir les civilitzacions.
Per exemple, si ens fixem només en aspectes físics, no en aspectes sociològics, d’aquestes hipotètiques civilitzacions extraterrestres, podem analitzar com farien servir l’energia.
Podem preguntar-nos també si hauran fet viatges inter-estel·lars, per exemple.
I com que segur que la segona llei de la termodinàmica també actua en el seu cas, les activitats que desenvolupen aquestes civilitzacions hipotètiques deixaran empremtes en el seu planeta i en el seu sistema solar. Expliquem-ho.
Empremtes que deixen les civilitzacions
Què és una civilització? Simplificant, es tracta d’un sistema desenvolupat per recollir energia i posar-la en funcionament.
Fa 300.000 anys, cada dia i cada humà tenia al seu abast l’equivalent a un ésser humà de potència. A mesura que anem avançant i treballant en societats més i més sofisticades, a poc a poc hem estat capaços de recollir més energia.
Hui dia, cadascú de nosaltres té l’equivalent, només a casa, d’entre 50 i 100 éssers humans treballant per a ell. I això només calculant l’energia que arriba pels endolls elèctrics.
Ara bé, la segona llei de la termodinàmica ens diu que si volem utilitzar l’energia per fer treball, crearem residus d’algun tipus, o generarem calor (moviments aleatoris dels àtoms).
Esfera de Dyson
Fa molts anys, en els 1960, Dyson es va adonar que una opció que podria ser universal en la trajectòria de les civilitzacions seria que acabaren recollint la màxima energia possible del seu sistema solar. Això vol dir que intentarien envoltar tota l’estrella amb col·lectors solars, i aconseguir així tota l’energia que emet el seu sol.
La idea seria, doncs, construir una esfera de Dyson, una esfera al voltant de l’estrella que contingués col·lectors solars.
Dyson es va adonar de seguida que no aquesta esfera no era gravitacionalment estable, així que, actualment, pensem en eixams de Dyson, en un grapat de màquines gegants de la mida d’un planeta, que són panells solars que orbiten l’estrella i que se n’apropien de l’energia.
Ara, si fas això, estàs recollint energia i també estàs creant calor residual. Tot s’escalfarà i seràs visible per els raigs infrarojos que emet tot cos calent. També hauria d’emetre en l’infraroig aquesta màquina gegant.
I Dyson va proposar que això és el que hauríem de cercar.
Ara bé, podeu estendre aquesta idea a gairebé qualsevol cosa. Per exemple, hem proposat que, en un planeta que tingués civilització, es veurien a les seues atmosferes evidències dels processos de no equilibri i de dissipació d’energia que estan passant en el planeta.
L’atmosfera seria diferent si el planeta no tingués vida, o si només tingués una biosfera sense civilització humana.
L’ús d’energia per l’eventual civilització que habités el planeta produiria una cascada de dissipació d’energia que seria detectable en allò que anomenem tecnosignatures.
Senyals de vida, en l’atmosfera?
SC: Parlem un moment només de la possible existència de la vida, no necessàriament de civilitzacions que han desenvolupat tecnologia.
Estic completament d’acord que, la vida primitiva obeeix la segona llei de la termodinàmica i no està molt optimitzada per convertir la seua energia en calor residual.
Aleshores, quina és exactament la signatura que esteu cercant?
AF: La signatura de vida.
Ací a la Terra, tot l’oxigen de l’atmosfera és conseqüència d’aquest invent, fa uns dos mil milions i mig d’anys, d’una nova forma de fotosíntesi, molt més eficient i que fa servir aigua, un element abundant.
Això va canviar completament el planeta. A més d’altres reaccions, la fotosíntesi trenca la molècula d’aigua, utilitza l’hidrogen com a part de la maquinària molecular per fer el sucre i deixa anar l’oxigen.
Això va ser un canvi enorme per a la Terra, en la història del planeta. Va acabar posant l’oxigen a l’atmosfera, el 21% que tenim ara, abandonant l’estat previ en què dominava el nitrogen i el CO2.
I aquest flux continu d’oxigen a l’atmosfera, que generen les plantes durant la fotosíntesi, és un motor que funciona constantment per a fer processos químics de no equilibri.
Per tant, la presència de determinades substàncies químiques en l’atmosfera, i el flux d’aquestes substàncies químiques cap a l’atmosfera, indica que l’estat atmosfèric és de no equilibri.
És la vida la que provoca aquests fluxos.
Biosignatures agnòstiques
Alguna gent estan cercant biosignatures ‘agnòstiques’, que no assumeixen cap procés bioquímic concret, [vegeu l’Apèndix 2], i que indicarien processos com els que han passat a la Terra.
Es tenen models que prediuen, per exemple, quina serà la composició de l’atmosfera, en funció de quant de verd haja al planeta.
En particular, es poden veure diferències clares entre una atmosfera que respon a processos biològics o una que només és conseqüència de processos geofísics.
SC: Entenc la idea. Les molècules com ara CO2, metà o oxigen, són tan simples que potser hi ha un procés químic diferent que les genera i que desconeixem. Per tant, si les detectem a un exoplaneta, potser no provenen dels mateixos processos que a la Terra.
Però si observàrem un hidrocarbur, o d’altres molècules molt complexes que la vida fa de manera natural, podríem pensar que aquell planeta té algun tipus de vida.
Sembla una forma prometedora de fer observacions.
Potser les biosignatures són més difícils de cercar?
AF: Bé, necessitarem telescopis més grans i que arrepleguen més radiacions. Un telescopi gran és com un poal que arreplega llum. Com més gran siga més llum arreplegarà i més ràpidament podrem cercar una determinada característica espectral.
Estem encetant aquest camí de recerca. La idea de les biosignatures agnòstiques és ben recent, de fa menys de 10 anys, i està rebent finançament.
Una de les aproximacions fa servir la idea de dissipació energètica i intenta calcular a quina distància s’està de l’estat d’equilibri de l’atmosfera. I, a partir d’aquesta mètrica, es mesura quanta vida, intel·ligent o no, pot haver-hi.
Una altra aproximació fa servir la idea de l’arquitectura de la informació, la teoria de l’ensamblatge.
Es tracta de veure com mesurar la complexitat d’una determinada molècula. I quin fonament podem tenir per concloure que això només podria ser produït per la vida, o bé que això només podria ser produït per la tecnologia. (Tot i que, en definitiva, la tecnologia només pot ser produïda per vida).
On són aquestes civilitzacions?
SC: On són totes aquestes civilitzacions avançades? No va assenyalar el professor Fermi una paradoxa en aquesta manera de pensar, ja en 1950?
AF: La dècada dels 50 és sorprenent. Comença amb la paradoxa de Fermi, després Miller-Urey demostra experimentalment que potser no era tan difícil començar el procés de la vida, i acaba amb Drake fent la primera recerca SETI.
La paradoxa de Fermi, de nou
Com ja hem dit, la paradoxa de Fermi és la idea que si la vida intel·ligent fos comuna en l’Univers, i si aquesta vida intel·ligent hagués descobert com viatjar a velocitats enormes, tot i que només fora a una desena part de la velocitat de la llum, llavors pràcticament tot l’Univers hauria d’estar ple de vida.
En particular, tota la nostra galàxia hauria d’estar plena de vida intel·ligent. Haurien d’haver pogut saltar d’un sistema estel·lar a l’altre i establir-se i construir civilitzacions pertot arreu.
La paradoxa està en el fet que no n’hàgem trobat encara, de vida intel·ligent.
Per tant, concloïa Fermi, no n’hi ha d’haver, de vida a l’Univers.
Aquesta és la que anomenem hui dia la paradoxa directa de Fermi.
La pregunta és, doncs, per què no són aquí i ara, els ET?
Per descomptat, si creieu en els OVNI, la resposta és clara: Sí que els tenim entre nosaltres!
Fins i tot si no ens creiem allò dels OVNI, hi ha tot un ventall de respostes possibles a la pregunta de per què no veiem vida intel·ligent ET:
- som en una mena de zoològic (i no ens adonem),
- ens tenen atrapats (i no ho sabem),
- no es posen en contacte amb nosaltres perquè només volen observar-nos i vigilar-nos,
Resposta a Fermi
Nosaltres vam publicar uns treballs amb una resposta a la pregunta de Fermi.
El debat sobre la paradoxa de Fermi se centra en a quina velocitat es mou aquest front de civilització en expansió?
En 1975 Hert va demostrar que trigarien uns 600.000 anys si es mogueren al 10% de la velocitat de la llum, 0.1c.
Aquest nombre d’anys és molt curt en comparació amb l’edat de la galàxia, i d’ací ve la paradoxa de Fermi: haurien tingut temps de sobra de colonitzar-la.
Llavors, Sagan i d’altres van dir: No, la colonització s’hauria aturat per problemes amb els recursos.
Civilitzacions que no deixen rastres
Nosaltres mateixos vam fer una simulació, partint d’una petita galàxia, i vam trobar que sí, que el front colonitzador es desplaçaria molt ràpidament.
Però si afegim a la simulació el fet que les civilitzacions no duren per sempre, que les civilitzacions moren, aleshores t’has de preguntar quina seria l’ocupació de la galàxia en estat estacionari, quan l’estat d’ocupació ja no varia amb el temps?
I el que trobes és que, depenent dels paràmetres que suposes per als viatges espacials que escampen les civilitzacions pertot arreu, es pot acabar amb bosses de llocs (en la galàxia) que no han estat colonitzats, o amb assentaments que només van durar uns milions d’anys.
I podria ser que nosaltres (la Terra) ens trobàrem en una d’aquestes bosses.
És a dir, potser ens van visitar fa mil milions d’anys, i potser hi va haver una civilització que es va establir a la Terra durant 10.000 anys, que és un període molt més llarg del que hem durat nosaltres en la nostra civilització actual.
Però que tota evidència d’això haja desaparegut.
La hipòtesi silúrica
En un treball sobre la hipòtesi silúrica, és a dir, la possibilitat que haja hagut una civilització molt avançada en la Terra fa molt de temps (vegeu l’Apèndix 3), vam demostrar que si hi va haver una civilització aquí a la Terra fa cent milions d’anys, per exemple, no hi hauria manera de saber-ho. No hi hauria fòssils.
L’única manera que pots trobar rastres de civilitzacions que es van establir fa molt de temps és cercant anomalies isotòpiques en la Terra, no restes directes d’aquella civilitzacions.
SC: Vols dir? Com de gran estàs dient que podria haver estat aquesta civilització en la Terra fa cent milions d’anys, i de la qual no en quedarien rastres?
De la mida de la nostra civilització actual?
AF: Fàcilment. Sí.
Sabem que no viurem tants anys (en escales geològiques), en la forma actual de la nostra civilització.
Per exemple, les restes de l’equivalent de Manhattan (en la hipotètica civilització que va viure a la Terra fa cent milions d’anys) s’haurien esborrat absolutament de la Terra cent milions d’anys després.
En la publicació que he esmentat vam assenyalar que la superfície de la Terra es reestructura moltíssim després d’uns quants milions d’anys.
Sens dubte que, després de 10 milions d’anys, tot el que hi havia aleshores a la superfície de la Terra ha desaparegut, perquè gran part de la superfície mateixa ha desaparegut. S’ha subduït[7] i torna a pujar.
Així, doncs, no queda actualment gaire superfície verge de la Terra tal com era fa cent milions d’anys.
Es pot pensar que hi haurà fòssils. Però el registre fòssil és molt incomplet. Molt poques coses es fossilitzen.
Per tant, si hagués hagut una civilització establerta arreu de la Terra, i que hagués durat 10.000 anys, aquest període és tan curt (en termes geològics) que gairebé no hi restaria res, ara no trobaries res del que hagués fet aquesta civilització, cent milions d’anys després d’haver desaparegut.
Aquest és un fet bastant notable. Per això vam publicar el nostre treball sobre la hipòtesi silúrica.
No estàvem dient que havia hagut civilitzacions anteriors a la nostra.
En el treball simplement estàvem responent a una pregunta científica: si n’hi hagués hagut, de civilitzacions molt antigues, ho podríem esbrinar? I la resposta és que, probablement, no.
L’atmosfera conté signatures de la biosfera
SC: Em venen al cap dues qüestions sobre els efectes d’aital civilització antiga:
- Les signatures químiques i atmosfèriques, no haurien estat enormes?
- No és cert que hauria tingut un gran efecte sobre la biosfera, no en forma de fòssils, sinó afectant altres formes de vida, que apareixerien en el registre fòssil?
AF: Sobre el primer punt, els registres atmosfèrics, es poden cercar efectes en estudis d’estratigrafia. S’hi poden cercar anomalies isotòpiques en els estrats terrestres deguts, per exemple, a que la temperatura va pujar, o la temperatura va baixar, o es van acumular plàstics, etc.
Vam demostrar en el nostre treball que 10.000 anys és un període probablement massa curt per poder destriar entre els senyals estratigràfics que puguem trobar.
I, tot i que sí que probablement trobarem senyals de coses interessants que han succeït, estem parlant de períodes de temps geològics, molt llargs, des que va existir la hipotètica civilització, i podem trobar explicacions millors per als efectes que trobem, explicacions més senzilles com ara canvis climàtics o erupcions volcàniques massives.
No s’ha concloure que necessàriament són rastres de civilitzacions avançades antigues.
Però, com també vam assenyalar al treball, ningú no ha fet mai aquests estudis estratigràfics d’alta resolució, del tipus que necessitaríem fer. Potser caldria mirar les dades amb més atenció!
Extincions massives
Sobre la teua segona qüestió, si aquesta hipotètica civilització ben antiga hauria provocat extincions massives o l’aparició de nova fauna o alguna cosa així, és un punt interessant però no ho vam tenir en compte en el treball.
La meva conjectura seria que, tret que aquella civilització visqués molt de temps, bastants més de 10,000 anys, probablement no podríem arribar a detectar canvis en la biosfera provocats per la civilització.
Hi ha qui dirà: la nostra civilització actual no ha durat ni 5000 anys i ja estem provocant una extinció massiva d’espècies. Però, l’extinció massiva provocada per nosaltres ara mateix, es podrà apreciar d’ací un milió d’anys? No ho sé. És una possibilitat.
I si les civilitzacions duren més de 10,000 anys?
SC: Se m’acut una altra possibilitat. Què passa si les civilitzacions duren una mica més del que suposava al teu article? Tot i que això fora rar.
En aquest cas, no seria d’estranyar que no en tinguérem cap aquí a la nostra galàxia. No haurien arribat a ocupar la Terra.
Però potser l’1% de les galàxies que podem observar sí han estat ocupades per civilitzacions avançades. Hi ha alguna manera de saber-ho? Hi hem mirat?
Enginyeria galàctica[8]
AF: La idea d’enginyeria galàctica prové de la proposta d’escales o nivells de Kardashev, un astrofísic rus de l’època daurada de SETI, allà pels anys 60.
Segons ell, hi ha tres nivells de civilitzacions en funció de l’ús energètic que facen:
- Tipus I: Recull tota l’energia que cau al seu planeta.
- Tipus II: Recull tota l’energia que ve de la seua estrella (a l’estil de l’esfera de Dyson).
- Tipus III: Recull tota l’energia de totes les estrelles de la seua galàxia, potser fins i tot movent les estrelles per tal d’agrupar-les.
Ningú no ho investigat aquestes propostes, i el motiu és que, com hem dit, mai no hi ha hagut diners per a aquest tipus de recerca.
Per a fer una cerca de possibles civilitzacions que estiguen en algun grau avançat d’utilització energètica com els anteriors, necessiteu temps de telescopi i necessiteu estudiants de postgrau.
I no hi ha hagut mai cap finançament per a fer això. S’han fet estudis aïllats, res coherent.
Ara que s’està obrint l’aixeta del finançament, es podrà cercar aquest tipus d’enginyeria galàctica o, fins i tot, enginyeria planetària, a una escala menor.
Tecnosignatures
A títol d’exemple, podem esmentar una possible tecno-signatura que podem veure de trobar en exoplanetes.
Així, si trobàrem un sistema solar en el qual tres o quatre planetes tenen exactament el mateix clima, això seria una bona indicació que aquests mons, almenys alguns d’aquests mons, han estat colonitzats.
D’aquí l’interès de la nostra proposta per fer un bon catàleg de tecno-signatures. Una vegada el desenvolupem, podem cercar aquests senyals en les bases de dades espectrals que ja s’han arreplegat de moltes galàxies, o en les dades que envien contínuament els telescopis.
Si trobem evidències de tecno-signatures, poden estudiar possibles enginyeries galàctiques a l’escala d’un sistema solar.
Necessitem el catàleg de tecno-signatures, perquè quan s’analitzen enormes bases de dades espectrals, has de saber què estàs buscant exactament. Perquè sempre vas a tenir el dilema de determinar quin és un senyal natural i quin no.
Fins ara ningú no ha articulat quina seria explícitament la signatura d’aquest tipus d’enginyeria. Per exemple, si cerquem evidències tipus l’esfera Dyson diríem: necessitem trobar fonts d’infrarojos molt brillants.
Ens cal pensar bé quines tecno o bio-signatures podem trobar, i després anar a cercar-les a les dades.
I ja sabem que no tindrem temps de telescopi, o fins i tot temps per revisar bancs de dades existents, tret que sapiguem què estes cercant.
Màquines d’AI que analitzen dades
Es pot fer servir l’AI, la Intel·ligència Artificial, per a fer aquestes cerques.
Es poden agafar una milió d’espectres de galàxies, i demanar a un model d’aprenentatge automàtic que mire si hi ha alguna fracció d’aquestes dades que semble estranya, i que aquesta raresa es repetisca en algunes dades.
I, després, revises aquestes galàxies ‘rares’ i analitzes quina és la cosa estranya.
Ja s’han fet uns pocs estudis d’aquest tipus, de recerques d’anomalies, per a altres tipus de coses. Per exemple, tenim prou dades sobre la lluna per poder cercar rastres d’algú que hi haja deixat alguna andròmina fa mil milions d’anys.
També s’han analitzat bancs de dades de telescopis en altres camps de recerca, com ara per cercar-hi quàsars estranys.
SC: Totalment d’acord. De totes les coses i totes les exageracions que es diuen sobre l’IA i l’aprenentatge automàtic, crec que una de les coses en què les màquines són força bones és que no fan presumpcions, com fem els humans.
Aleshores, si feu a la màquina la pregunta de si hi ha alguna fracció de les galàxies siga estranya de manera sistemàtica, no caldria suposar quina seria la signatura que hem de cercar.
AF: Sí, això s’ha fet. Hi ha algorismes d’aprenentatge automàtic per a analitzar dades de telescopis sobre trànsits de planetes per davant d’un estel, i per trobar dades que no s’assemblen a res conegut.
Robots en l’era post-biològica
En tot cas, jo personalment no soc massa partidari de cercar, en particular, tecno-signatures d’enginyeria galàctica, perquè això suposa un nivell de tecnologia i un nivell d’organització que només és possible si vius com a civilització avançada durant molts anys, ben per damunt dels milers d’anys.
Perquè la velocitat de la llum et posa límits d’on pots arribar en el termini d’unes vides humanes.
SC: Però si ets una civilització súper-tecnològicament avançada, pots haver conquerit la mort, no?
AF: Bo, aquest és un tema ben diferent. Només puc imaginar-m’ho si en lloc d’humans estiguem parlant de màquines fetes amb silici.
En tot cas, aquesta és una pregunta ben real: Quant durarà l’era biològica? Quant de temps passarà fins que serem substituïts pels nostres amos robots?
Ara bé, jo no hi veig sentit en pensar en aquesta direcció. Jo preferesc investigar allò que tenim, els planetes, i veure què ens poden dir, perquè fins fa pocs anys no teníem tecnologia per fer aquestes investigacions.
I podem veure si, com hem dit, s’hi troben anomalies, si hi ha alguna cosa estranya als exoplanetes que podem observar.
Si almenys trobàrem un exemple d’una espècie de vida que es s’hagués format en algun planeta, una espècie que es pot tornar intel·ligent i fer modificacions en el planeta, ja hi haurà una prova d’existència.
Aquest tipus d’estudis no els podíem fer abans, i és ben emocionant.
Cerca de vida ET
SC: Aleshores, què s’està fent per veure si hi ha vida a altres llocs?
Supose que estem fent una cosa molt diferent per cercar vida intel·ligent que per cercar-ne de microbiana. I no m’imagine a un investigador assegut davant d’un radiotelescopi amb auriculars, com en l’era SETI.
AF: Aquesta és per a mi la idea principal que vull que la gent entenga: allò que descrius és un exemple de ‘SETI clàssic’. Pot ser una bona idea de fer, però hem avançat molt i tenim ara mateix un ventall molt més ampli de possibilitats per fer diversos tipus de recerca.
Una de les condicions perquè el SETI clàssic funcione és que necessites un far, necessites que algú envie un missatge intens en la teua direcció.
Pressuposa que hi ha algú allà lluny, i que aquests éssers estan interessats en posar-se em contacte amb tu.
Mentre que el que ara és possible amb dades de JWSTi d’altres telescopis és cercar el que anomene tecnosignatures metabòliques.
Així, podem cercar civilitzacions pels seus efectes en la biosfera. No ens ha de preocupar si estan intentant contactar amb nosaltres. Nosaltres som com detectius vigilant i observant els planetes o el diferents sistemes estel·lars.
Biosignatures en l’atmosfera dels planetes
Quan es tracta de cercar-hi senyals de vida, podem cercar biosignatures com ara l’oxigen o d’altres productes químics dels quals hem parlat abans.
Quan es tracta de tecnosignatures, ja tenim la capacitat de veure, per exemple, clorofluorocarburs, CFC (el producte químic que vam prohibir fa uns anys perquè destruïa la capa d’ozó) en un planeta que estiga a 40 anys llum de nosaltres[9].
Productes com el CFC resulten interessants perquè no són, en absolut, productes naturals.
Així que tenim la capacitat, actualment, de detectar contaminants atmosfèrics o la presència en l’atmosfera de productes fets artificialment.
Si volguérem terraformar[10] Mars, per exemple, pensant en habitar-lo en un futur, els CFC són una gran opció. Són molt bons gasos d’efecte hivernacle.
També hem demostrat que podem detectar en exoplanetes les llums d’una ciutat, la il·luminació artificial.
Així com, també, podríem detectar possibles desplegaments de panells solars a gran escala. En aquest darrer cas, hi ha una empremta en la llum reflectida pel planeta, la seua reflectivitat canvia.
El mateix passa amb la vegetació, que provoca canvis en la reflectància de la Terra, per exemple. Com que les plantes absorbeixen més en la zona del blau-verd, en la radiació reflectida per la Terra s’aprecia un augment del component vermell de la llum.
Per això, algú que estigués observant la Terra durant els darrers 2.000 milions d’anys podria dir que la Terra és un planeta amb vida!
Això és el que és increïble. I totes aquestes opcions de fer observacions són possibles ara. D’això tracta el meu llibre.
En els propers 10, 20, 30 anys, tindrem dades. No sé què diran, però tindrem dades rellevants en lloc de pures especulacions o opinions, cosa que hem estat fent els darrers 2.500 anys.
Astrobiologia i NASA
SC: Es tracta de projectes d’investigadors individuals que es proposen a la NASA per recopilar algunes dades? O són recerques de més abast?
AF: La NASA ha començat a finançar l’astrobiologia a gran escala.
El proper telescopi de 12.000 milions de dòlars que es construirà cercarà directament possibles senyals de vida.
Hi ha un conjunt de programes diferents que parlen d’habitabilitat, de bio-signatures, o d’exobiologia (com el nostre projecte). D’astrobiologia, en fi.
El nostre projecte abastarà des de desenvolupar mètodes per caracteritzar l’atmosfera fins a estudiar els cicles d’evolució de les atmosferes dels planetes.
METI – Missatges a Intel·ligències ET
SC: I també s’està fent el contrari, és a dir, cridar l’atenció sobre nosaltres mateixos? Com ara enviar senyals a l’exterior, o sondes que emeten sons?
AF: Sí, s’anomena METI (missatgeria d’intel·ligència extraterrestre).
Però no en soc un gran fan. He vist massa ciència ficció (com ara la Guerra de Galàxies) com per pensar que és una bona idea, sense més.
Qui pot fer aquestes emissions METI? Només algun astrònom amb accés a un radiotelescopi que emeta un senyal potent a algun sistema estel·lar llunyà.
I hauríem de considerar la possibilitat que fer això siga una mala idea, perquè ens fem fàcilment detectables.
Crec que hauria d’haver una mena d’organisme internacional que debatés això, que fes un debat públic i així decidir si ho volem fer o no.
SC: Sí, també opino que de la mateixa manera que eventuals civilitzacions extraterrestres potser ens ajudarien, també potser ens farien mal.
Vegem primer si podem esbrinar algunes coses per nosaltres mateixos abans de cridar l’atenció sobre nosaltres. Alertar sobre a nostra existència a aquesta civilització intergalàctica molt més poderosa que nosaltres pot ser per a bé o per a mal.
Probabilitat de vida en un planeta: 10-22-10-20
Hi ha vida ET, doncs?
Com sou d’optimista, pel que fa a l’existència de vida ET?
És certament possible que la solució de la paradoxa de Fermi siga que la vida es desenvolupa en un planeta de cada 10100 i, per tant, només estem nosaltres a l’Univers.
Tenim alguna manera d’estimar de manera competent la probabilitat que tinguem èxit en aquestes recerques de vida ET?
AF: Crec que el millor que podem fer és treballar.
En tot cas, tenim l’equació de Drake que us permet introduir uns valors dels paràmetres que trobem raonables i provar de respondre la pregunta de quantes civilitzacions hi ha a la galàxia.
Probabilitat de vida: 10-22-10-20
Es pot estimar que la probabilitat que siguem l’única civilització que ha hagut mai en l’Univers observable és de 10-22. És el nombre que s’obté de calcular l’invers del total de planetes que podrien ser habitables.
Sobre aquesta xifra, hi ha optimistes i pessimistes.
Si som optimistes i suposem que la probabilitat és ben baixa, però no nul·la, podria haver hagut, diguem-ne, 100 civilitzacions abans que la nostra, fins i tot si no les podem observar!
Però, fins i tot si ens posem en pla pessimista, i som l’única civilització, aleshores cal preguntar-se per què és així.
Cada planeta que hi ha en una zona habitable és un experiment en formació de vida i de civilitzacions. I, si nosaltres som els únics, tots els altres experiments han d’haver fallat.
I els pessimistes haurien de respondre la pregunta de quins filtres han evitat que cap altre experiment tingués èxit?
Probabilitat que haja alguna forma de vida
SC: El càlcul de la xifra 10-22 és clar. Però com s’estima la probabilitat que un planeta simplement es desenvolupe vida? (Oblidem, per un moment, si aquesta vida esdevé vida intel·ligent i es formen civilitzacions).
AF: Bé, algunes persones fan càlculs de combinacions. Calculen quant de temps has d’esperar perquè es formi un ADN a força d’anar fent proves aleatòries.
Aquesta estimació va donar una probabilitat extremadament petita, 10-40, però es va demostrar aviat que el càlcul no era correcte, perquè no cal reunir els components de l’ADN tot començant des de zero.
Altres han mirat el nombre d’espècies que s’han format i la seua durada.
I encara d’altres han fet servir anàlisi bayesiana per estimar quan va aparèixer la vida a la Terra, cosa que va ocórrer de manera bastant ràpida.
Per exemple, si mirem els planetes que es van formar fa 4.500 milions d’anys, fa 3.800 milions d’anys ja hi havia zircons[11], fet que indica que potser aleshores ja hi havia vida en aquest planeta.
Així que la gent té diferents mètodes per calcular quant de temps es necessita per a l’aparició d’alguna forma de vida, però són estimacions amb poca base.
Ara bé, fins i tot la més pessimista de les estimacions per a la probabilitat de trobar vida en l’Univers, anteriors a la que vam presentar en la nostra publicació, en realitat resulta ser una estimació optimista si la comparem amb el nombre que vam obtenir nosaltres.
En definitiva, no tenim encara un bon càlcul de la probabilitat de trobar vida, però hem avançat enormement en la comprensió de l’evolució de la vida a la Terra i de les possibles rutes per a una biogènesi.
Així que és millor anar a mirar, a veure si trobem un altre exemple de vida fora de la Terra. Tot i que siga vida microbiana.
Trobar vida al nostre sistema solar
SC: Quin és el teu sentiment personal? Ets optimista que es trobarà alguna cosa aquí mateix, al nostre sistema solar?
AF: Sí, que ho soc.
Si mires la interacció entre els interiors dels planetes, les seues atmosferes i les seues llunes, totes elles tenen molta aigua. Estem veient molts oceans subsuperficials en aquestes llunes.
Així que sembla que les llunes que orbiten al voltant tant dels planetes gegants gasosos i com dels planetes gegants de gel es van formar amb moltíssima aigua.
Per exemple, Europa[12] (a Júpiter) té una capa de gel de 10 o 15 km, que es troba a sobre d’un oceà de 100 km de profunditat.
Hi ha més aigua a la lluna Europa, que és aproximadament la mida de la nostra Lluna, que a tots els oceans de la Terra.
I hi ha altres 5 o 10 llunes al voltant de Júpiter que tenen oceans subsuperficials importants. Per tant, crec que hi ha moltes possibilitats de trobar alguna forma de vida en algun punt del nostre sistema solar.
Europa és el meu objectiu preferit, però probablement aquesta predilecció siga només un prejudici meu, perquè tinc l’edat suficient per recordar quan es va descobrir, fa unes dècades, que Europa era una lluna oceànica.
Però Encèlad, una lluna de Saturn, és també molt interessant perquè allà hi ha guèisers. Hi vam descobrir que l’aigua que llençàvem aquests guèisers era com una salmorra. Molt salada, molt bona per començar la vida.
Per totes aquestes raons crec que un cop comencem a sortir al nostre sistema solar exterior, potser hi trobarem d’altres planetes o llunes que siguen millors candidats encara per cercar-hi alguna forma de vida.
El fenomen OVNI
SC: I què podem dir de tot l’embolic dels OVNI?
Cada sis mesos hi ha un informe sobre l’albirament d’OVNI. Si entre a Internet i comente que no són OVNI, que no es tracta d’extraterrestres, sempre hi ha qui diu que aviat sortirà un informe que ho revelarà tot i em farà avergonyir. I fins ara, no m’ha passat.
No sé quina és la teua experiència en aquest tema?
AF: Pràcticament el mateix. En el llibre que he escrit dedique un terç als OVNI perquè volia que la gent entengués com separar el gra de la palla.
La història dels OVNI és conseqüència de narracions de persones que comenten coses que veuen.
Mai li diré a ningú que no va veure res, perquè jo no hi era.
Però la ciència tracta de coneixements públics i la ciència té uns estàndards d’evidència molt alts, per raons òbvies.
Per això funcionen els mòbils, i per això una cirurgia de reemplaçament de genoll no mata.
Per tant, afirmar que alguna cosa està relacionada amb la vida en un altre lloc de l’Univers és fer una tremenda afirmació. I hauràs de mostrar quelcom molt millor que les fotografies borroses i les històries personals, per molt detallades i convincents que aquestes puguen ser.
Així que sobre el tema OVNI sempre dic que, ara mateix no hi ha res, cap evidència, que vincule cap OVNI amb tecnologia que no siga la tecnologia existent ja a la Terra.
Tanmateix, se n’hauria de fer recerca sobre les evidències que diuen que hi ha.
Hui dia disposem del panell de la NASA. Crec que hauríem de fer una recerca totalment oberta i transparent sobre el fenomen ONVI i veure què passa.
Proves d’albiraments d’OVNI
Per exemple, he parlat llargament amb R. Graves, un dels pilots de la Marina que diu que n’ha vist, d’OVNI.
Ells és personalment molt agnòstic, però al mateix temps diu:
‘Mira, vaig veure que allò es comportava d’una manera que no havia vist abans en cap avió, i n’he pilotat molts, d’avions, així que m’agradaria que em digueu què és el que vaig veure’.
No diu que siguin extraterrestres. I reconeix el fet que només pel fet de veure alguna cosa no és una prova.
Tinc un capítol del llibre on detalle què necessitaríeu si volguéreu fer una recerca científica sobre ONVI: Hauríeu de construir els vostres propis instruments, per tal d’entendre’ls ben bé.
A més a més, necessiteu una estratègia de recerca racional, que inclourà alguna manera de recollir totes aquestes dades i de revisar-les.
Tanmateix, el problema dels OVNI és que la seua història està plena de teories de conspiració i enganys, on algú sempre ens dirà que l’any que ve es publicaran les dades que confirmen l’albirament.
Això, però, no passa mai i, per tant, la gent ha d’entendre que cal tenir una bona dosi d’escepticisme sobre el fenomen OVNI.
Per exemple, m’agrada dir el següent a les persones que estan convençuts de l’existència d’OVNIS:
Hauríeu de pensar en els OVNI i en les afirmacions que se’n fan com si acabésseu d’arribar a la plaça d’un poble i un desconegut et digués: ‘Ei, tinc un Ròlex de cent euros. El vols comprar?’
OVNIs atrotinats
SC: I què diries de la idea que, des del punt de vista de l’ésser extraterrestre, se’ns parle de la plausibilitat d’existència de civilitzacions avançades ET que ens venen a visitar, i al mateix temps es deixen fer fotografies borroses o que acaben estavellant-se a un desert de Nevada?
AF: Sí. Aquestes contradiccions són el veritable problema.
Hi ha gent molt interessada en els OVNI. Genial, també a mi m’interessen molt els extraterrestres.
Però si realment no només vols creure’n, si vols realment tractar de saber sobre ET, has de tenir actitud crítica, científica. Podem escriure una història de ciència-ficció, però no és això el que ens interessa.
Per exemple, algú diu que ha vist llums estranys al cel.
És a dir, que sembla que els extraterrestres no volen aterrar a la gespa de la Casa Blanca i presentar-se: ‘Ei, estem aquí’. Per tant, això vol dir que estan intentant amagar-se. Doncs ho fan ben malament!
Ni tan sols saben apagar els llums de les naus, per ocultar-se, i han viatjat des de llocs molt i molt llunyans!.
Potser són una colla de nens de 13 anys que han pres aquestes naus als seus pares per fer una volta!
A les històries que conten sobre OVNI els manca coherència.
No té sentit, per exemple, que no vulguin ser descoberts, però que tanmateix continuen mostrant-se’ns i deixar-se fotografiar.
I després hi ha el tema de les fotografies borroses. Òbviament, la fotografia ha millorat molt des de les primeres imatges d’OVNI el 1883 o el 1947. I, tanmateix, sempre són fotografies borroses.
I, recordeu el globus espia xinès?
Hi havia una foto, crec que era una selfie d’un dels pilots de l’U-2. El pilot té la càmera per sobre del seu cap i es pot veure el seu casc. I després veus el globus espia xinès, i també pots veure els panells solars a sota.
Per què no hi ha, dels OVNI, milers d’imatges com aquesta?
I després hi ha els accidents: Es tracta d’objectes que han travessat l’espai interestel·lar i s’estavellen un cop arriben aquí, perquè han estat colpejats per un llamp???
No vull burlar-me de la gent, però cal exigir una història coherent, consistent, integrada científicament.
SC: Són bons arguments, però és exactament el que esperaríem que digués un agent de l’Estat, si volgués ocultar la veritat, així que mantindré el meu escepticisme.
Tensió entre ciència i creença
Parlant més seriosament, ja has esmentat la tensió que sempre hi ha entre la ciència i la ciència-ficció en aquests temes.
Hi ha entusiastes que estan molt ficats a intentar descobrir possible vida alienígena, ja siguin microbis o civilitzacions.
I, per contra, hi ha una reacció en contra d’això que propaga històries estranyes i fa que sigui difícil prendre-s’ho seriosament.
Com equilibrem aquests dos impulsos humans tan naturals?
AF: Crec que la solució està en la bellesa de la ciència, que t’ensenya a canviar d’opinió. Estic obert a tot es les possibilitats.
Per exemple, estem fem un càlcul ara mateix de quant de temps seria visible un aparell que aterrés a la Luna. Quant de temps restaria l’objecte a la Lluna abans que els micro-meteorits l’erosionaren totalment? I resulta que tots els rastres de l’objecte desapareixen en no massa temps.
Així és com la regolita[13] acaba sent una pols tan fina.
Perquè, mira, estic disposat a considerar que algú va passar per ací fa mil milions d’anys i va deixar-se oblidats els plats de menjar o el que siga, un monòlit, qui sap? Però ha passat massa temps perquè n´hagen quedat rastres o restes, com ja hem comentat abans.
Potser que fem estudis d’OVNI i trobem objectes voladors que fan girs a velocitats enormes, de 500 Mach. Si les dades són bones, estaré encantat.
Una de les belleses de la ciència és que et mostra com canviar d’opinió amb honor, i crec que això és el que ens separa de la comunitat OVNI, una gent que no escolta raons.
Per a ells, és com una religió: hi creuen i prou.
Ciència i ciència-ficció
Per altra banda, algunes de les meues idees sobre possibles projectes de recerca provenen de la bona ciència-ficció, moltes coses que m’interessa investigar.
Així que crec que hi ha un intercanvi molt important entre la ciència ficció i aquest camp de recerca, sobretot quan es tracta de pensar en possibles civilitzacions.
Resulta obvi que els científics no som els millors per fer algunes de les preguntes que cal fer, sobretot sobre civilitzacions. No estem formats en sociologia o antropologia, i ens calen altres maneres d’estimular la nostra imaginació, diferents de les formes habituals en ciència.
Sempre he volgut, per exemple, organitzar una conferència on els científics preguntem i debatem amb els millors escriptors de ciència ficció, i que ells ens expliquin històries ben centrades, que podríem inspirar-nos en la nostra recerca científica.
Per altra banda, l’equilibri entre ficció i realitat és difícil de trobar, perquè la nostra imaginació però s’ha de veure constrenyida per les lleis de la física, de la biologia i de l’evolució natural.
SC: Estic completament d’acord amb tu, que el petit impuls a la imaginació que ens pot donar la ciència ficció és valuós i l’hauríem d’estimar.
En aquest sentit, fa poc vaig tenir dos convidats al programa de pòdcast parlant dels reptes a què ens enfrontaríem si volguéssim colonitzar Mart o la Lluna, per exemple.
Al mateix temps, em preocupa una mica la relació entre ciència i ciència-ficció. Estic pensant, per exemple, en com pensa la gent sobre el futur de l’IA o els viatges interestel·lars.
Els autors de ciència-ficció de vegades ens poden donar una impressió equivocada sobre la facilitat de tot plegat.
Per exemple, ningú va predir Internet amb molta eficàcia. Potser s’havia esmentat la possibilitat de tenir ordinadors pertot arreu, i d’estar connectats aquests ordinadors, però ningú, pel que jo sé, va predir correctament fa cent anys com seria el món ara.
Així que, d’una banda, cal advertir que els científics no es prenguen massa seriosament la ciència ficció.
Però, d’altra banda, hi ha alguna manera que els científics puguen relaxar-se una mica i posar el cervell a treballar per pensar més en futurs possibles, tenint en compte totes les restriccions que posen les lleis de la ciència?
Interdisciplinarietat de la recerca
Perquè sembla que estem en la dicotomia entre pensar en termes de ciència-ficció o, com diuen els científics, ni tan sols pensar-hi perquè si no podem construir un experiment per provar-ho en els propers cinc anys, no ens interessa.
AF: Sí, aquesta és una bona pregunta. Crec que hi ha aquest espai, i crec que aquesta és una de les coses que fa que les tecnosignatures siguin tan interessants en aquest camp de recerca ET.
Mentre que les biosignatures són un camp de recerca molt ben establert en astrobiologia, les tecnosignatures són noves.
La NASA encara dubta una mica si esmerçar esforços en extraterrestres, en civilitzacions alienígenes, etc.
Crec, però, que el realment fascinant de les tecnosignatures en l’entorn SETI és aquest intent de sistematitzar els futurs. Això requereix posar en marxa aquesta imaginació, limitada per les lleis de la ciència, per tal de tenir algunes eines a la nostra disposició.
Però també podem relaxar-nos, com a científics. I això realment requereix debats interdisciplinaris.
Jo ja no faig servir mai la paraula SETI perquè crec que té una connotació diferent. Però sí, la recerca en tecnosignatures exigeix que parlem amb els biòlegs, amb els antropòlegs, etc.
Perquè per començar, què és la tecnologia? Com la definim?
Es va publicar un document que feia una Crítica Indígena del SETI.[14] En aquest treball un grup d’estudiosos va mirar la història de SETI i va mostrar un munt de coses en què no havien pensat els investigadors.
Efectivament, SETI estava format bàsicament per un grup d’homes que venien tots ells d’un entorn sociocultural similar, que estaven fent una gran feina però, per descomptat, tenien limitacions.
Si pensem en l’àmplia possibilitat de civilitzacions que es podrien desenvolupar, tenir només un tipus de persones provinents d’un grup mateix socioeconòmic no serà la millor manera de fer recerca.
Això és el que hem de fer, obrir-nos a col·laborar amb molts experts de diversos camps. No pot ser només ciències exprimentals, no poden ser només físics i astrònoms, han de ser científics en diàleg amb altres científics, amb experts en humanitats, etc.
SC: Estem totalment d’acord. I, per tant, hauria d’aturar-ho aquí perquè ha estat una afirmació ben eloqüent, però tinc una pregunta final per a tu.
Què significaria, trobar vida en l’Univers?
Potser no succeirà durant les nostres vides, però tal vegada es podria detectar vida en alguna forma i en algun lloc de l’Univers, en algun altre planeta. Seria un fet important?
AF: Sí, i per dos motius.
Primera conseqüència
Imaginem que ‘simplement’ trobem una forma molt bàsica de ‘vida’, com ara vida microbiana.
Nosaltres dos som físics teòrics. I la troballa de forats negres va resultar un fet increïble. Les estrelles són increïbles, els cometes són increïbles.
Però la vida és una altra cosa, la vida és un fenomen estrany.
La vida és un sistema físic que va més enllà de si mateix. Crea, innova, fa coses que cap altre sistema físic dels que coneixem pot fer.
De moment, sembla que l’existència dels humans és un accident. Però pensar que és l’única vegada que ha passat a tot l’Univers seria realment estrany.
Per tant, el fet hipotètic de trobar només un exemple que mostre que el desenvolupament de vida també ha tingut lloc en un altre lloc de l’Univers ens trencaria tots els esquemes.
I reconeixeríem que aquesta increïble capacitat creativa és una cosa que fa l’Univers, pot ser de manera rutinària.
Així, l’aparició de vida no va passar aquí a la Terra només una vegada, i per error. Formaria part de l’evolució de l’Univers.
Aquesta expansió creativa i contínua de possibilitats, que és l’evolució d’espècies vives, podria estar passant a tot l’Univers en tot moment.
I, després, qui sap fins on arriba aquest procés.
Sobretot, és inimaginable que vindria després, un cop s’arribés a l’aparició de la intel·ligència. I ni tan sols cal tenir el tipus d’intel·ligència que tenim nosaltres; podria ser, per exemple, en forma de cervells líquids.
Qui sap quina vida hi podria donar-se, com es relacionarien aquestes formes dea vida amb la resta del món físic?
Si es fes una troballa com la que hem esmentat, passaríem tot d’una a formar part d’aquesta comunitat ‘universal’ de vida i això reordenaria totalment la manera com ens pensem a nosaltres mateixos i com pensem l’Univers.
Segona conseqüència
La segona part de la hipotètica troballa seria si trobéssim una civilització que ens digués alguna cosa molt important, com ara quin grau de desenvolupament va arribar a tenir.
Tots sabem que ens enfrontem a molts reptes existencials per a la civilització humana, tot i que no crec que siguen reptes existencials per als éssers humans.
Perquè no crec que ens extingirem mai, o no aviat.
Però aquesta civilització global (terrestre) de la qual depenem tots, incorpora actualment factors perillosos que van des del canvi climàtic fins a la guerra nuclear, incloent-hi potser la IA.
Per tant, no està clar ni garantit que serem aquí (com a civilització), diguem-ne, ens uns 200 anys.
Així que, el fet de trobar un altre exemple de civilització tecnològica demostraria que algú ho va aconseguir. Que és possible fer-ho.
Perquè ara mateix no sabem ni tan sols si l’Univers fa coses com civilitzacions sostenibles a llarg termini. Potser no n’hi haja.
Així que, trobar una civilització fora de la Terra (o, simplement, vida en alguna forma) ens mostraria que és possible, que algú ho va aconseguir, o que en el futur pot ser n’hi haurà d’altres de civilitzacions.
Això seria una ‘prova d’existència’, i crec que ens donaria esperança.
Així que no hem d’escoltar aquells que diuen ‘a qui li importa, si trobaràs vida a 40 anys llum de distància de la Terra’?
Revolució copernicana
M’agrada recordar, en aquest context, la revolució copernicana.
L’any 1400, tots els savis se n’anaven al llit pensant:
‘Demà el sol sortirà per l’horitzó, perquè la Terra és el centre de l’Univers i el Sol gira al voltant de la Terra’.
200 anys després, la gent educada deia, en mirar l’horitzó,
‘Demà, al de matí, l’horitzó baixarà i apareixerà el Sol.’
I aquest senzill fet astronòmic va tenir implicacions revolucionàries en el desenvolupament del canvis que van vindre amb el Renaixement, de la Il·lustració, i fins i tot de la Reforma Protestant.
Els descobriments de Copèrnic es van convertir en un element clau de la profunda transformació en com els éssers humans s’entenien a ells mateixos.
Crec, anàlogament, que el descobriment de vida en algun altre lloc de l’Univers, siga del tipus que siga aquesta forma de vida, resultaria en una revolució copernicana multiplicada per mil.
Canviaria totalment la manera com ens entenem a nosaltres mateixos.
Conclusió
SC: Aquesta és una bona conclusió per a la nostra trama de ciència/ciència-ficció:
- Hem descobert l’existència de vida intel·ligent en un altre lloc.
- Potser que ni tan sols podrem comunicar-nos amb ella.
- Però el fet canviarà la nostra civilització en la Terra d’una manera dramàtica.
AF: D’acord. La possibilitat de descobrir alguna forma de vida en algun lloc de l’Univers ens pot fer repensar altres coses que ens estan passant.
Perquè tenim un problema amb la biosfera: està clar que la biosfera està a punt de desfer-se de nosaltres.
I potser el descobriment de vida en un altre lloc ens aporte una nova comprensió del nostre lloc al planeta Terra.
SC: Certament, de vegades, una sacsejada és una bona cosa.
Apèndixs
Apèndix 1: La Paradoxa de Fermi[15]
La paradoxa de Fermi és una paradoxa de la física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagen aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l’Univers i el fet constatat que no ens n’ha arribat cap senyal i només es coneix civilització a la Terra.
L’edat de l’univers i el gran nombre d’estels, només a la nostra galàxia, juntament amb l’equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara.
Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio?
El físic Enrico Fermi es demanava “On són, doncs?”.
La paradoxa es pot formular més precisament de la següent manera:
La creença que l’univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per donar suport a aquesta idea, és inconsistent.
- O bé la premissa és incorrecta —i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem—,
- o bé les observacions actuals són incompletes —simplement, encara no les hem detectades—,
- o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes i no estem cercant els indicadors correctes.
Aquells que creuen que la manca d’una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi.
Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica.
La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d’exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època.
El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat.
Apèndix 2: Biosignatures agnòstiques[16]
Les biosignatures, és a dir, proves que diuen o suggereixen que la vida ha estat present, sovint són molt difícils de trobar i d’interpretar.
Els científics que examinen la vida fossilitzada a la Terra generalment poden arribar a algun tipus d’acord sobre el que tenen al davant, però què passa amb els organismes de cos tou, o fins i tot unicel·lulars, que van ser majoria en les formes d vida que va haver a la Terra durant gran part de la història del planeta com a ésser viu? Els desacords científics en aqueesta qüestió són habituals.
Ara penseu a intentar determinar si són signes de vida:
- un contorn particular en una antiga roca marciana, o una anomalia geoquímica o superficial en aquesta roca,
- una abundància inesperada d’un determinat compost en un dels plomalls de vapor d’aigua que surten de les llunes Europa o Enceladus,
- un desequilibri químic peculiar a l’atmosfera d’un exoplaneta llunyà, que es mesura en la signatura espectral recollida amb un telescopi.
La NASA i d’altres agències d’arreu del món ha iniciat projectes per explorar possibles signes de vida ET molt diferents dels que tenim a la Terra. Les missions s’estan dissenyant per buscar activament signes de vida extraterrestre.
S’estan pensant possibles signes de vida que no pressuposen cap procés bioquímic concret, ni tan sols els que coneixem I que es donen a la Terra. S’anomenen biosignatures agnòstiques.
Figura: La Dra. S.S.J. ha investigat els llacs salats àcids d’Austràlia Occidental per entendre les biosignatures minerals, així com la preservació de biomarcadors en aquest entorn analeg al que podria haver hagut en un Mart primerenc.
Els estrats sedimentaris de Mart sovint contenen una barreja de sulfats, òxids de ferro, clorurs i filosilicats (argiles), un conjunt de minerals que únicament es troben en la Terra en ambients de salmorra àcida.
Apèndix 3: La hipòtesi silúrica[17] – Civilitzacions molt antigues, que es van establir a la Terra
La hipòtesi silúrica és un experiment mental que avalua la capacitat de la ciència moderna per detectar proves d’una civilització avançada anterior, que potser va existir a la Terra fa uns quants milions d’anys.
Figura: La hipòtesi silúrica: Una civilització Industrial Pre-Humana a la Terra?
Els indicis més probables per a aquesta civilització podrien ser el carboni, els elements radioactius o els efectes de variacions de temperatura sobre l’entorn.
El nom “silurià” deriva de la sèrie de ciència ficció de la BBC Doctor Who.
Dos astrofísics van proposar la “hipòtesi silúrica” en un article del 2018, explorant la possibilitat de detectar una civilització avançada en el registre geològic, que va existir abans que els humans.
Van argumentar que hi ha hagut prou carboni fòssil per alimentar una civilització industrial des del període Carbonífer (fa uns 350 milions d’anys). Tanmateix, és poc probable trobar proves directes, com ara artefactes tecnològics, a causa de la raresa de casos que poden dur a fossilització, i també per modificacions de la superfície exposada de la Terra.
En canvi, els investigadors podrien trobar proves indirectes, com ara canvis climàtics, anomalies en els sediments o rastres de residus nuclears.
La hipòtesi també especula que es podrien trobar artefactes de civilitzacions passades a la Lluna i a Mart, on és menys probable que l’erosió i l’activitat tectònica esborren proves.
El concepte de civilitzacions pre-humanes s’ha explorat a la cultura popular, incloent novel·les, programes de televisió i contes.
______________________________________________________
[1] Pòdcast “Com podrien ser els alienígenes”, de Sean Carroll (estatunidenc, físic teòric i filòsof).
[2] SETI: Search for Extraterrestrial Intelligence.
[3] El programa Viking és un conjunt de dues missions no tripulades de la NASA per a l’exploració del planeta Mart, conegudes com a Viking 1 i Viking 2.
[4] JWST – Telescopi espacial James Webb (2021), observatori espacial successor del Telescopi espacial Hubble. Estudia el cel en freqüència infraroja. Col·laboració: NASA, Europa i Canadà.
[5] El terme sub-Neptú pot referir-se tant a un planeta amb un radi més petit que Neptú, tot i que pot tenir una massa més gran, com a un planeta amb una massa més petita que Neptú, tot i que pot tenir un radi més gran.
[6] L’Estudi de Futurs és un nou camp de recerca que tracta de pensar, de forma sistemàtica i explícita, sobre futurs alternatius. L’objectiu és desmitificar el futur, fer-nos conèixer millor les possibilitats que es poden presentar, i augmentar el control humà sobre el futur.
[7] Subduir: Lliscar una part d’una placa continental per sota d’una altra. La subducció és un procés d’enfonsament d’una placa litosfèrica/oceànica sota una altra en un límit de plaques convergent, segons la teoria de la tectònica de plaques. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Subducci%C3%B3)
[8] L’enginyeria galàctica investiga escenaris possibles per a una espècie intel·ligent amb capacitats enginyerils. Aquests escenaris poden ser els de civilitzacions passades, o el nostre futur més o menys llunyà. Una espècie amb capacitats enginyerils, que hagués viscut molt de temps, podria haver desenvolupat macro-projectes d’enginyeria per remodelar la galàxia, de manera que aquests canvis artificials podrien ser detectables des de la Terra.
[9] Recordem que la Via Làctia té un diàmetre d’uns 100,000 anys llum.
[10] Terraformar (donar la ‘forma’ de la Terra) és el procés de modificar un planeta, una lluna o un altre cos de manera que tinga una atmosfera, temperatura o ecologia més habitables.
[11] El zircó, ZrSiO₄, és un mineral que pertany a la classe dels silicats. Resulta un component comú a totes les roques ígnies, com el granit.
[12] Europa és una de les llunes de Júpiter més grans, que en té 90. És la sisena més propera al planeta. Es va descobrir junt amb tres altres llunes grans, Io, Ganimedes i Calisto.
[13] La regolita és una capa de predruscall (el conjunt de pedretes que es desprenen de les roques, que salten quan hom pica pedra), en part descompost damunt la roca mare o un altre substrat més coherent i dur. És el mantell de material no consolidat a la superfície d’un planeta o d’un asteroide: les coses soltes o polsoses que es troben damunt la roca sòlida.
[14] El document exposa que, si no aprenem de la nostra pròpia història, pot resultar que tenir contactes amb alienígenes podria acabar en una colonització per part d’ells, o en un genocidi.
[15] https://ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_Fermi
[16] https://astrobiology.nasa.gov/news/agnostic-biosignatures-and-the-path-to-life-as-we-dont-know-it/
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!