El frau en la ciència

El frau i la corrupció sempre han estat presents en l’activitat humana, des de societats ben antigues. Hi ha abundosos exemples arreu de frau i corrupció en àrees com les finances, la política, la indústria, la pràctica professional, l’església, els esports, els mitjans de comunicació, etc.

En aquestes notes ens centrarem en el frau en la pràctica d’activitats científiques.

Què és el frau en la ciència?

Hi ha un seguit de pràctiques acceptades per la comunitat científica que tenen per finalitat proposar i desenvolupar una activitat científica, o informar sobre els resultats que se’n deriven. Podem definir inicialment el frau com una desviació seriosa d’aquestes pràctiques, una desviació feta amb finalitats que van en contra del que convenim que haurien de ser objectius bàsics de la ciència, com ara la cerca de nous coneixements, la millora en la comprensió que tenim del món natural i de les persones i les societats humanes, així com l’aplicació d’aquests nous coneixements en la millora de la qualitat de vida o en la resolució de problemes que afecten la Naturalesa i la societat.

Cal distingir entre frau i experiments defectuosos, o conclusions o hipòtesis basades en experiments parcials. Per exemple, tot i que Mendel va presentar dades que eren sospitosament massa bones, no hi ha cap evidència de que cometés frau.

Podem parlar de tres modalitats de frau científic: invenció, falsificació i plagi.

La invenció de dades suposa donar a conèixer resultats d’experiments o d’observacions que no han estat recollits d’una manera fefaent.
La falsificació de dades implica una manipulació dels resultats de les dades obtingudes en mesures experimentals o en càlculs teòrics, feta per tal que s’adeqüen millor a la nostra teoria o a les nostres hipòtesi.
El plagi, per fi, suposa el robatori d’idees o de dades publicades o donades a conèixer d’alguna forma (com ara en seminaris o conferències) per altres científics.

Per tant, es comet frau quan hi ha robatori de propietat intel·lectual, o quan es té una conducta inadequada en la pràctica científica. Es tracta, en definitiva, de defectes en els resultats reportats, d’irregularitats en les dades o ens procediments seguits per obtenir-les, o d’actes que qüestionen el procés obert i transparent de fer i de divulgar ciència. Ara bé, quina és l’extensió del frau, com mesurar-lo? O es tracta només de fets anecdòtics que no paga la pena de pensar-hi?

Pràctica científica moderna

L’activitat cientificotecnològica es va començar a desenvolupar de manera creixent arran de la Segona Guerra Mundial, i com a conseqüència dels ‘èxits’ científics que van suposar, per exemple, la invenció del radar, la bomba atòmica, i la producció en massa de penicil·lina. Aquests èxits van convèncer el president Roosevelt dels EUA que calia posar diners en recerca bàsica i en la formació de científics, i que els resultats de la recerca científica s’aprofitarien en forma de tecnologia militar i industrial. Poc després es va presentar un informe al nou president, Truman, titulat Science – The endless frontier (Ciència, la frontera sense límits), que proposava declarar la guerra a les malalties, prometia que els nous productes i les noves indústries eliminarien l’atur, i assegurava que el poder militar se sustentaria en la ciència i en la tecnologia. Llavors es va crear la NRF, National Research Foundation (Fundació nacional per a la recerca) en els EUA.

Per tant, tot i que la manera con la ciència es practica hui dia pot semblar ‘natural’, no s’havia practicat així mai abans en cap societat ni en cap període històric. En poc més de 50 anys s’ha produït la institucionalització de l’activitat científica, amb milers d’experts en nòmina que treballen en el món privat i en organismes públics. Hi ha ara mateix més d’un 80% de científics vius, comptant tots els científics que ha hagut en tota la història de la humanitat.

Caracterització del frau científic

Ens podríem preguntar si el frau és intrínsec a les institucions científiques, i quina relació hi ha entre frau i ciència legítima, perquè es donen casos de frau en totes les branques de la ciència, i molts grans científics són exemples ‘clàssics’ de frau, com ara Newton, Mendel, Darwin, Pasteur, Millikan, Freud, etc. A partir de l’anàlisi de les pràctiques fraudulentes d’aquests científics, es poden formular algunes preguntes:

Es pot dispensar la manipulació sistemàtica de dades feta per grans científics (per exemple Newton o Millikan) com un exercici de ‘bon judici’ científic?
En quin moment (i per a quin tipus de científics) es converteixen els criteris de ‘bon judici’ en frau?
Està bé el comportament fraudulent sempre que les conclusions siguen correctes?
Quina diferència hi ha entre intuïció i mentides?

Complexitat creixent i difusió de resultats

Un dels factors que afavoreix la presència de frau i d’altres problemes en la producció i divulgació de la ciència és el creixement espectacular que s’ha produït des de meitat del segle XX en el nombre de científics, en el nombre de camps de recerca científica, en el nombre d’institucions de recerca, etc. En els anys 40 del segle passat hi havia en tot el món, a tot estirar, uns 35 experts en el camp naixent de la biologia molecular, i en Los Álamos, on es van desenvolupar les bombes atòmiques, es concentraven la majoria de físics teòrics i experimentals del moment. El govern dels EUA, fins aleshores, no finançava la recerca científica llevat de camps com l’agricultura o la geologia.

El creixement de la complexitat en qualsevol situació es produeix de manera abrupta, no de manera ‘suau’. Per exemple, en una reunió de 10 persones, ens calen 45 interaccions bipersonals per tal de ‘presentar-nos’ els uns als altres. Si en som 20 persones, però, ens calen 190 presentacions. Duplicar el nombre de persones suposa multiplicar per més de 4 vegades les presentacions que es necessiten. En el món científic hui dia podem parlar de centenars, si no de milers, de practicants de la ciència, en gairebé tots els camps de coneixement.

L’enorme creixement en el nombre d’investigadors obliga a maneres diferents de comunicació científica. Mentre que Newton i Darwin escrivien notes i cartes a col·legues, per comunicar-los dubtes, idees o resultats, hui dia els científics es comuniquen en congressos, per telèfon, per correu electrònic, etc., a banda de les publicacions en paper o digitals esmentades en la secció següent. Malauradament, molts d’aquests instruments de comunicació no deixen registres permanents. Així mateix, les dades s’introdueixen directament en l’ordinador o simplement les enregistra o les genera l’ordinador, i no es conserven els ‘quaderns de notes’ o els intercanvis epistolars del passat, que tant han servit als historiadors de la ciència per tractar de reconstruir o d’interpretar el procés de descobriment i d’avanç científic.

Un aspecte de la publicació de resultats científics que cal remarcar és que els resultats experimentals significatius normalment no es verifiquen de manera directa. Habitualment, no es financia l’experimentació que cerca la repetició (la comprovació o replicació) dels resultats reportats per altres grups de científics. Per altra banda, les revistes científiques no publiquen resultats negatius, és a dir, no donen a conèixer fracassos en els intents de reproduir els resultats publicats per un altre grup de recerca. També és cert, en definitiva, que alguns experiments són impossibles de reproduir, bé siga per la manca de l’equipament específic necessari, o per la manca de detalls sobre ‘rutines no escrites’ que no es donen a conèixer en les publicacions originals i que en dificulten la reproducció.

L’estructura normativa de la ciència

El sociòleg Merton va parlar en 1942 de “ciència i tecnologia en un ordre democràtic”, i de “L’estructura normativa de la ciència”. S’hi esmentava que el científic ha de promoure la consecució de nous coneixements, i la comunitat ha de protegir la integritat del treball científic i dels processos de decisió i de comunicació sobre projectes o avanços científics. I tot això ha de desenvolupar-se seguint quatre imperatius o normes que regeixen com es construeix i referenda la ciència, allò que Merton anomenà l’ethos de la ciència. Aquestes ‘normes’ són universalisme, comunisme, desinterès i escepticisme organitzat. Breument:

L’universalisme suposa que l’avaluació del treball científic es fa per criteris impersonals preestablerts, sense limitacions ideològiques, ètniques, o polítiques. Es tracta de fer recerca científica sense límits ni adscripcions de cap mena.
El comunisme implica la propietat comuna dels resultats de l’activitat científica, de la qual es valora l’originalitat. Això origina una gran pressió per escollir els temes d’investigació, i per tractar de ser els primers en fer-hi avanços significatius. El ‘comunisme’ també suposa la cerca del reconeixement de les tasques pròpies per part dels altres científics.
El desinterès comporta cercar l’interès comú per sobre dels interessos o prioritats del mateix investigador.
L’escepticisme organitzat és la constatació que, històricament, els resultats de la ciència són sempre provisionals i seran, ben probablement, superats al cap de poques dècades.

Avui dia hi ha qui afirma que les quatre normes esmentades per Merton són tristament ingènues, idealistes, i passades de moda.

Pràctica científica: realitat diferent

La pràctica científica està plena de contradiccions, i no s’ajusta sempre a l’esquema de Merton. Citem-ne tres raons: primera, la majoria dels treballs experimentals no es repliquen, com ja s’ha dit, bé siga per desinterès, per dificultats tècniques (manca de recursos o d’equipament per a fer-ho) o pel cost que suposaria. En segon lloc, la majoria de les publicacions que apareixen en revistes científiques no són citades per altres investigadors ni, el que potser és encara pitjor, són llegides mai per cap altra persona que l’autor. I, en tercer lloc, la societat no sembla donar valor a la ciència, més aviat la trivialitza, per exemple amb anuncis publicitaris que proclamen que el producte ofert s’ha ‘provat científicament’.

La ciència, per tant, no funciona de la manera com esmentava Merton. A més a més, moltes observacions no es poden reproduir de cap de les maneres, com ara quan es descobreixen supernoves, o les obtingudes en l’estudi dels efectes de terratrèmols, o quan s’investiguen els danys cerebrals que ha ocasionat un accident.

I, per complicar més la situació, és un fet que la recerca clínica és sovint difícil de monitoritzar per qüestions pràctiques o fins i tot ètiques. Així, estudis sobre els efectes de nous medicaments, igual que els efectes a llarg termini de fumar o de fer dieta, o les exposicions a les radiacions electromagnètiques, per esmentar només tres exemples, poden involucrar fer un seguiment de dotzenes o milers de pacients en situacions ben controlades, i durant molts anys. Per tant, no es fan aquesta mena d’estudis.

Això no impedeix que haja un camp vast de la recerca en què, en principi, es poden verificar els resultats publicats. Tanmateix, i com ja hem dit, allò que es publica rarament és comprovat per altres grups, no es ‘replica’. La manera com funciona, en la pràctica, el procés de “verificació” és més complex, tènue i indirecte que el que s’esmenta sovint com a ‘mètode científic’. Així, quan un científic veu publicat un treball interessant, pensa “Com no se m’ha ocorregut abans?”, i pensa també, “Si X és cert, aleshores Y ha de ser-ho”, i marxa corrents al laboratori a fer l’experiment Y. La confirmació de nous resultats és, doncs, indirecta, i si la nova troballa addicional Y és correcta, es pot afegir a l’edifici que s’està construint entre tots. És una versió més complexa del procés científic, que s’anomena ‘triangulació’. Així, en molts camps de la ciència, la confirmació ve per l’ús d’aproximacions independents però properes i convergents.

Revisió entre ‘pars’

A partir de la Segona Guerra Mundial s’obri un nou procés de publicació de la recerca científica anomenat revisió entre pars, de manera que uns científics avaluen el treball d’altres científics. Es fa servir aquest mètode tant per a publicar resultats de la recerca (que s’envien en forma de ‘manuscrits’ -tot i que ja no s’escriuen a mà-) com per a avaluar propostes de finançament que es fan arribar a organismes estatals o agències públiques i privades de distribució de fons de recerca.

En els vora 70 anys que han passat des del seu inici, el sistema de revisió entre pars se’ns presenta hui dia en estat malaltís, amb símptomes de desànim, ineficàcia, corrupció, i infestat d’ingerències polítiques, ple de temptacions de plagi, etc. Aquest sistema d’avaluació entre pars no s’adapta bé a la immensa (i creixent) proliferació de manuscrits que s’escriuen actualment i al creixent nombre de revistes i de llibres on es poden publicar aquests manuscrits, tot afegit a la intensitat creixent de la competició entre científics per tal d’aconseguir notorietat i reconeixement.

Encara és massa recent l’aparició de publicacions electròniques (publicacions en format únicament digital, no en paper) per analitzar-ne l’impacte. Al mateix temps, les empreses que publiquen revistes tradicionals, en paper, especialment les de més prestigi, lluiten per conservar el seu negoci basat en moltes dècades de monopoli del mercat de les publicacions. Una altra opció recent de difondre resultats de les activitats científiques és la de les publicacions obertes, que no passen per un control editorial ni, de vegades, per una revisió entre pars. Encara és aviat per saber quins efectes tindran sobre la pràctica de la ciència, i sobre el frau en ciència, la proliferació de publicacions electròniques i l’aparició de diferents models de disseminació dels resultats de la recerca.

Brou de cultiu

Hi ha una sèrie de factors externs a la ciència, que condicionen l’activitat científica i que inclouen: a) la competitivitat entre individus, institucions o empreses, b) els incentius econòmics que de vegades acompanyen les troballes en determinats camps, c) els objectius econòmics de les empreses que tenen laboratoris de recerca, o d) els objectius professionals dels individus (com ara una promoció laboral, o la consecució d’un objectiu com el premi Nobel).

Tots els factors esmentats en aquesta i en anteriors seccions afavoreixen l’especialització dels investigadors en camps molt i molt reduïts, i amb això augmenta la temptació de frau i la facilitat de dur-lo a terme perquè, en definitiva, són comptats els laboratoris o els experts que poden posar en qüestió els resultats que han estat publicats.

Nous paradigmes

Afortunadament, en totes les ciències apareixen de vegades nous paradigmes que trenquen l’excessiva parcel·lació de la ciència, o visions limitades com el reduccionisme de la física clàssica newtoniana. Per esmentar-ne només tres, pensem en la visió quàntica del món en la física, en el desenvolupament de teràpies alternatives i complementàries en la medicina moderna, i l’estudi interdisciplinari de la ciència de la complexitat.

Diagnòstic estàndard del frau

Habitualment, es diu que qui comet frau s’ha deixat arrossegar per tries equivocades, o bé té una ment trastornada, o mostra un excés de narcisisme (es creuen immunes a ser descoberts).

Per altra banda, molt del frau que es dona en les institucions és estructural i afavorit per elements com el secretisme amb què actuen els seus membres, o pels privilegis de què gaudeixen, i també pel fet de no haver de rendir comptes de les seues accions o decisions. Se suposa, en contra de moltes evidències, que aquestes institucions o associacions de professionals s’autogovernen i s’autoregulen. En medicina, per exemple, es defensa ardentment l’ideal d’autoregulació i no es tolera cap intromissió per part d’agents externs (governs, altres experts, etc.).

Reacció de les Institucions al frau

La resposta de moltes institucions a l’existència provada de frau al seu si, presenta elements comuns. Tant l’església, com el govern, com els partits polítics, com l’establishment científic, com les empreses grans o petites, com l’exèrcit, etc., tenen una primera reacció de negació: el frau, diuen, és rar i aïllat, i la institució corresponent és capaç d’autoregular-se. Són proclamacions que, com a actes de fe, no consideren l’evidència. Són, curiosament, afirmacions que tenen ben poc de científiques. La resposta institucional a acusacions de frau és tapar les acusacions, desviar l’atenció, apagar el foc. I els acusadors, tot i que proven les seues acusacions, són maltractats, titllats de mentiders, veuen la seua carrera professional arruïnada i se’ls fa la vida impossible.

Qüestions finals

Podem plantejar una sèrie de consideracions que resumeixen els dubtes que hem anat esmentant en aquestes notes:

Fins a quin punt és la ciència realment autocorrectiva?
Pot ser autònoma la comunitat científica?
Pot la comunitat científica fer de policia d’ella mateixa, lliure de l’escrutini de buròcrates i de governs o parlaments (que la financien)?

També podem fer un balanç força positiu de les conseqüències de l’activitat científica: s’han aconseguit veritables avenços en l’estudi de malalties (com ara la SIDA o el càncer), en la previsió de terratrèmols, en l’estudi de cometes (especialment els que poden impactar sobre la Terra), etc. I totes les branques del coneixement humà avancen a un ritme fort.

Per altra banda, l’estudi detallat dels defectes que comporta la pràctica científica, com ara l’existència de frau, suposa, en principi, una contribució a la millora en el progrés de les ciències. Per exemple, de l’examen detallat dels casos de frau es poden extraure apreciacions sobre els matisos del treball científic.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!