Després de 283 dies de treva a les 9 hores del penúltim dia de l’any feia explosió un artefacte, amb més de 200 kgs. d’explosius, a la planta 4 de l’aparcament de la caríssima Terminal 4 de Barajas.
Dos persones desaparegudes que, de confirmar-se la seva mort, passarien a formar part de la luctuosa llista d’ETA, i cinc plantes de l’edifici D en estat de ruïna total.
Aquestes són algunes dades objectives que ens ha deixat l’últim atemptat de la banda terrorista ETA. La notícia ha ocupat i ocuparà durant els pròxims dies l’actualitat informativa del nostre país.
Fins al moment tot ha anat seguint el guió establert: declaracions dels partits polítics, enèrgiques condemnes de l’atemptat i crida a la unitat dels demòcrates.
Tot i res. Els polítics acostumen a estar mancats d’imaginació per afrontar les notícies d’un nou atemptat. Una i altra vegada reiteren els mateixos arguments sense aportar solucions a un problema ja endèmic de l’Estat Espanyol.
En el moment d’escoltar dels polítics de torn la condemna d’un nou atemptat m’envaeix la sensació de què aquesta és la manera en què pren forma la seva impotència per no ser capaços de posar fi a la violència d’una vegada per totes.
Amb tot això no vull dir que la culpa del fracàs del procés de pau sigui de forma exclusiva gràcies a la seva incompetència. Els terroristes també hi tenen la seva part, evidentment. Però noi, és difícil no ser crític amb la classe política veient que l’únic que saben fer bé és condemnar un atemptat. I encara, per què dominen el guió a seguir no per espavilats, sinó per què porten tota la vida fent el mateix.
En l’última edició de l’any els senyors de
La Vanguardia es feien ressò de la condemna de l’atemptat per part de la classe política catalana. Van comparèixer davant els mitjans de comunicació el president Montilla i el flamant nou conseller d’Interior, l’ecoguai Joan Saura.
És curiós de com el simple relat d’una compareixença pot convertir-se en un subtil atac a
Esquerra. Resulta que en Carod-Rovira, bèstia negra de la sacrosanta unitat de la pàtria, va cometre la gosadia de no ser-hi present. Com s’atreveix aquest xitxarel·lo ?
Però tornant a les reaccions suscitades arran de l’esclat de la bomba etarra l’altre front que sempre queda obert és el de la unitat dels demòcrates. Sona maco, oi ? La pregunta que cal contestar és si existeix o només són paraules boniques d’un ment poc brillant.
A tots els partits se’ls hi enfot. La unitat tantes vegades proclamada no és res més que pura retòrica buida de contingut. Tot està en funció de les seves necessitats partidistes.
CIU de la mà del seu portaveu al Congrés, el líder espiritual de la democràcia cristiana del sud d’Europa , Josep Antoni Duran Lleida, garantia el suport al govern. És el que té ser un partit responsable i compromès.
Aquest home no deixa mai de sorprendre’m, un dia li hauré de dedicar un article. Vol ser ministre i farà qualsevol cosa per aconseguir-ho (veure
notícia).
Al carrer Gènova van començar a celebrar el cap d’any abans d’hora. El senyor Rajoy, entre copa i copa de cava, perdó xampany, està començant a pensar quin color serà del seu gust per decorar la Moncloa. Tot aquest servei, desinteressadament prestat a la nació espanyola (
grande y libre) per a la resolució del conflicte basc, ara més que mai finalitzarà amb la consecució del triomf de les dretes a les pròximes legislatives. Temps al temps.
Per contra a la seu dels socialistes espanyols (hi ha socialistes catalans ?) va ser un dia de cares llargues. Només va faltar a l’endemà la manifestació de l’
AVT, fill no reconegut dels populars, davant de la seu del PSOE demanant la dimissió de Zapatero a base de llançament d’ous (quan passa a Catalunya és sempre obra de separatistes radicals…).
La vicepresidenta està començant a pensar com s’ho farà per poder mantenir les despeses de vestuari amb el sou de secretaria judicial.
Per la seva banda Rodriguez Zapatero, veient fracassar una de les seves apostes personals, ja s’està preparat per resoldre altres assumptes. Ara mateix ja s’ha posat en contacte amb diverses floristeries. D’aquesta forma podrà cobrir la quantitat ingent de flors que necessitarà dipositar a la tomba del seu avi per fer-se perdonar aquesta infame llei de la memòria històrica que pretén aprovar.
El seguiment de la crònica dels esdeveniments des d’aquell ja llunyà 22 de març ens ha permès veure com el president del govern i el PSOE mostraven una supeditació escandalosa als atacs sistemàtics dels populars.
Potser per això hi ha tan poques coses per explicar. La por a la utilització sempre partidista que feia el PP de tots els moviments del govern ha portat a deixar passar els dies sense cap avanç significatiu.
Després de nou mesos de treva els representants del govern i els terroristes només s’han trobat un cop… la setmana passada ! I a més cal no oblidar la reducció progressiva de l’avantatge socialista a les enquestes. La valentia d’uns i la covardia dels altres ha acabat de dinamitar el procés. Hauran de demanar les futures víctimes d’ETA explicacions també als polítics ?
Les poques esperances que tinc de què la situació pugui reconduir-se d’alguna manera em remeten al procés per a la pacificació d’Irlanda del Nord. Allí un grup escindit de l’IRA contrari a la pau va perpetrar un sagnant atemptat mentre era vigent la treva. No va servir de res, el procés va continuar inexorable fins arribar a l’entrega de les armes del grup paramilitar més important d’Europa. Serà que a la Gran Bretanya entenen en què consisteix i saben portar a la pràctica els beneficis d’una veritable unitat de tots els demòcrates. Quan toca això aquí ?