L'Argonauta
A la recerca del velló d'or
Avui s’ha celebrat la compareixença del president Zapatero al Congrés dels Diputats. Durant tot el dia ens han anat informant, a tot luxe detalls, de les hores prèvies a aquesta històrica compareixença del cap del govern espanyol. Històrica, han remarcat alguns periodistes, pel fet que era la primera vegada en democràcia que un president de govern assistia al Congrés per donar explicacions després d’un atemptat terrorista.
Alguna de les interessants novetats giraven al voltant de les trobades del govern espanyol amb ETA. Segons publicava en aquesta notícia el rotatiu basc Gara, citant fonts de l’esquerra abertzale i el PSE, se n’han produït diverses i amb acords concrets. El govern espanyol no sap i no contesta.
Alguna de les interessants novetats giraven al voltant de les trobades del govern espanyol amb ETA. Segons publicava en aquesta notícia el rotatiu basc Gara, citant fonts de l’esquerra abertzale i el PSE, se n’han produït diverses i amb acords concrets. El govern espanyol no sap i no contesta.
A les 16:05 ha començat l’exposició en Zapatero (seguiment minut a minut) utilitzant aquesta retòrica ampul·losa i transcendent a què tan acostumats ens té. Que si era una oportunitat per aconseguir la pau, que si ha fet el mateix que els presidents espanyols anteriors, que si amb la unitat assolirem els objectius de posar fi a la violència. Paraules i més paraules. Vergonya li hauria de donar. Si s’ha arribat a aquesta situació és per aquesta refotuda mania de mirar les enquestes abans dels interessos del país. Busco la pau però procurant que si van maldades no m’afecti l’índex de popularitat. Es pot ser més cínic ?
Mitja hora després apareix a la palestra el gran defensor de les víctimes, presents i futures, Mariano Rajoy (us enllaço també el discurs). La seva bel·licositat ha estat a l’altura de les grans ocasions. Les víctimes han estat utilitzades una altre cop de la forma més vil. No importa res, l’objectiu és clar i aquest no passa precisament per alleugerir el seu dolor. Hores abans Ángel Acebes explicava el per què de la no assistència a la manifestació de dissabte. S’havia organitzat únicament per donar suport a la política del govern socialista. Deu pensar que les víctimes, representades per les associacions d’equatorians, van ser manipulades amb fins partidistes.
Rajoy s’ha negat explícitament a ampliar el pacte antiterrorista a cap més partit. No n’ha explicat les raons però devien ser les de sempre. De les grans polítiques de país se n’han d’ocupar els dos grans partits espanyols. Però sempre seguint les seves directrius. Ells tenen raó i s’ha acabat el bròquil ! Però quina fatxenderia ! Com pot afirmar tot això i quedar-se tan ample ? Es pensa tocat per la mà de Déu i només està tocat de l’ala !
D’aquí al final hem assistit a un espectacle lamentable. PP i PSOE han entrat dividits i, si això encara és possible, han sortit de l’hemicicle pitjor.
Zapatero i Rajoy han mantingut durant gairebé dues hores una agra discussió plena de retrets que no sembla serveixi de massa per solucionar el problema terrorista. Semblava més un discurs dirigit a la respectives parròquies.
A part del patètic enfrontament de dues forces autoanomenades democràtiques el debat també s’ha extés naturalment a la resta de forces polítiques.
CIU, de la mà del seu portaveu, Josep-Antoni Duran i Lleida, ha fet un discurs grandiloqüent i alhora equidistant. Ha senyalat com a única culpable de la situació a ETA, molt en la línia dels polítics de tirar pilotes fora, i ha mantingut una actitud de respecte cap als dos partits espanyols. D’aquest senyor no podia esperar massa cosa més. És un gran infortuni que aquesta mena de xitxarel·los tinguin alguna classe de notorietat pública. Però que s’ha cregut ! O sigui, té l’atreviment d’afirmar que no hi ha responsables polítics d’aquest fracàs però a més, té la gosadia de mantenir un discurs asèptic i amb ànim de no ferir sensibilitats, del PSOE i PP, per d’aquesta manera no veure perillar el seu gran objectiu. I tot això amb la transcendència que se li suposa a un debat com el d’avui.
ERC ha volgut també quedar bé i ha recolzat el president. Ja ho sabeu, aspira a ser soci prioritari del govern espanyol. Bé, ara mateix és l’únic, després de la deserció dels comunistes. Sabeu ? En totes les actuacions d’ERC, almenys la majoria, em sembla que la seva política al Congrés va dirigida exclusivament a plagiar actuacions pretèrites de CIU. Valdria la pena que recordessin qui són i on se suposa que ens han de portar als catalans. Sense oblidar la humiliació a què els va sotmetre Zapatero durant la discussió de l’Estatut.
Fins aquí cinc cèntims del què ha donat de si la compareixença del president espanyol.
Acabo ja manifestant la meva indignació per totes les insídies que hem d’escoltar, i encara ens queden, sobre el final d’ETA. Hi ha algú que es cregui que pugui arribar mitjançant la pressió policial i judicial ? Escoltar-ho dels representants polítics no fa sinó augmentar la creença de què aquests senyors ens creuen imbècils i a sobre ens ho passen per la cara.
Mitja hora després apareix a la palestra el gran defensor de les víctimes, presents i futures, Mariano Rajoy (us enllaço també el discurs). La seva bel·licositat ha estat a l’altura de les grans ocasions. Les víctimes han estat utilitzades una altre cop de la forma més vil. No importa res, l’objectiu és clar i aquest no passa precisament per alleugerir el seu dolor. Hores abans Ángel Acebes explicava el per què de la no assistència a la manifestació de dissabte. S’havia organitzat únicament per donar suport a la política del govern socialista. Deu pensar que les víctimes, representades per les associacions d’equatorians, van ser manipulades amb fins partidistes.
Rajoy s’ha negat explícitament a ampliar el pacte antiterrorista a cap més partit. No n’ha explicat les raons però devien ser les de sempre. De les grans polítiques de país se n’han d’ocupar els dos grans partits espanyols. Però sempre seguint les seves directrius. Ells tenen raó i s’ha acabat el bròquil ! Però quina fatxenderia ! Com pot afirmar tot això i quedar-se tan ample ? Es pensa tocat per la mà de Déu i només està tocat de l’ala !
D’aquí al final hem assistit a un espectacle lamentable. PP i PSOE han entrat dividits i, si això encara és possible, han sortit de l’hemicicle pitjor.
Zapatero i Rajoy han mantingut durant gairebé dues hores una agra discussió plena de retrets que no sembla serveixi de massa per solucionar el problema terrorista. Semblava més un discurs dirigit a la respectives parròquies.
A part del patètic enfrontament de dues forces autoanomenades democràtiques el debat també s’ha extés naturalment a la resta de forces polítiques.
CIU, de la mà del seu portaveu, Josep-Antoni Duran i Lleida, ha fet un discurs grandiloqüent i alhora equidistant. Ha senyalat com a única culpable de la situació a ETA, molt en la línia dels polítics de tirar pilotes fora, i ha mantingut una actitud de respecte cap als dos partits espanyols. D’aquest senyor no podia esperar massa cosa més. És un gran infortuni que aquesta mena de xitxarel·los tinguin alguna classe de notorietat pública. Però que s’ha cregut ! O sigui, té l’atreviment d’afirmar que no hi ha responsables polítics d’aquest fracàs però a més, té la gosadia de mantenir un discurs asèptic i amb ànim de no ferir sensibilitats, del PSOE i PP, per d’aquesta manera no veure perillar el seu gran objectiu. I tot això amb la transcendència que se li suposa a un debat com el d’avui.
ERC ha volgut també quedar bé i ha recolzat el president. Ja ho sabeu, aspira a ser soci prioritari del govern espanyol. Bé, ara mateix és l’únic, després de la deserció dels comunistes. Sabeu ? En totes les actuacions d’ERC, almenys la majoria, em sembla que la seva política al Congrés va dirigida exclusivament a plagiar actuacions pretèrites de CIU. Valdria la pena que recordessin qui són i on se suposa que ens han de portar als catalans. Sense oblidar la humiliació a què els va sotmetre Zapatero durant la discussió de l’Estatut.
Fins aquí cinc cèntims del què ha donat de si la compareixença del president espanyol.
Acabo ja manifestant la meva indignació per totes les insídies que hem d’escoltar, i encara ens queden, sobre el final d’ETA. Hi ha algú que es cregui que pugui arribar mitjançant la pressió policial i judicial ? Escoltar-ho dels representants polítics no fa sinó augmentar la creença de què aquests senyors ens creuen imbècils i a sobre ens ho passen per la cara.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ni uns ni altres, així no s’avança. A Espanya ja es veuen les pells dels uns i dels altres. A Catalunya només hi ha una via, UNC!
D’altra banda deixo aquí unes activitats ben interessants que es duran a terme a un poblet (que és lleig eh?! hehehehe) que et sonarà.
JORNADA SOBRE IRLANDA A LES BORGES BLANQUES
Centre Cívic. Pça. la constitució
Acte en motiu del XXV aniversari de la vaga de fam dels presos polítics irlandesos, als blocs H
Dissabte 20 de Gener, a les 16h30m de la tarda, presentació acte i
passi de la pel·lícula :
El vent que agita l’ordi. (124 m.) Ken Loach, 2006.
Irlanda, l’any 1920. Uns camperols s’organitzen en un exèrcit de
voluntaris per tal d’aturar els abusos dels Black and Tans, les tropes
britàniques enviades a Irlanda per liquidar-hi les aspiracions
independentistes. Aleshores, Damien abandona el seu futur com a metge
a Londres per passar-se a la resistència. Amb el seu germà Teddy
esdevindran testimonis d’un període històric que acabarà per configurar una
Irlanda esquarterada.
Després farem una paradeta tot fent un beuret amb cervesa negra típica
d’allí i comentant la pel·lícula, a continuació un passi de fotografies de
murals, fetes recentment a Derry i Belfast (Irlanda del Nord).
I per acabar, sobre les 20h30m concert a càrrec del cantautor de la
Franja de Ponent, -Àngel Soro-, en que inclou en el seu repertori poemes
musicats del pres republicà del blocs H, Bobby Sands.
Tots els actes son gratuïts.
Organitzadors: Ateneu Popular Garriguenc i Col·lectiu A les Trinxeres
Au! Salut i 33!