Inmigración y República Catalana de Diego Arcos

Mèlia, o “El árbol del paraíso” i
els aromes que sobreviuen a la distancia i el temps.

Circulant per Barcelona en el bicing,
arribo al Barri del Congrès, a La Sagrera,  a la part que hi ha unes casetes, que malgrat
la especulació, sobreviuen, com una illa d’urbanisme a mida humana. La
irritació del pol·len dels Plataners augmentada per la recol·lecció que fan les
meves vies respiratòries, transformen el gaudi de la bici en primavera en un
patiment urticant i ple de mocs i esternuts.

Mèlia, o “El árbol del paraíso” i
els aromes que sobreviuen a la distancia i el temps.

Circulant per Barcelona en el bicing,
arribo al Barri del Congrès, a La Sagrera,  a la part que hi ha unes casetes, que malgrat
la especulació, sobreviuen, com una illa d’urbanisme a mida humana. La
irritació del pol·len dels Plataners augmentada per la recol·lecció que fan les
meves vies respiratòries, transformen el gaudi de la bici en primavera en un
patiment urticant i ple de mocs i esternuts.

A l’arribar a una cruïlla, la sensació
de picor irritant canvia de cop, la flaira dolça de les flors de les Mèlies em
produeix un canvi que es un goig.

No puc deixar d’aturar-me i fer unes
fotos dels que per a mi son Arbres del paraiso.

L’estiu esta al caure. Els records s’obren
camí desbocats.

A l’Argentina el “Paraiso” es l’arbre
 habitual de les voreres, especialment
dels barris residencials, aquestos espais semi urbans semi rurals, zones
intermitges en que la bogeria urbana empata amb la natura del camp.

A la casa a on vaig créixer, allò
que aquí seria un mas pairal, teníem un gran jardí al davant i un bon tros al darrere
de la casa. Tot el perímetre estava limitat per Eucaliptus i Paradisos.

La piscina,  en una època en que era un luxe molt poc
habitual, era l’atracció de tots els amics i els no amics. El començament de l’estiu
venia marcat per l’aroma de les flors del “Paraiso”  i la tasca de netejar la piscina, pintar-la i
esperar a que s’omplís per estrenar la temporada.

Els sistemes de filtratge, encara no
existien. Cada dia utilitzàvem l’aigua de la piscina per el reg del jardí, que aixi
i s’anava renovant.

Tinc gravada en el record de la infantessa
i la joventut, les flors del paraiso surant en la piscina, amb l’aigua encara
freda, aquesta es una imatge que està  ancorada en la meva memòria a l’aroma de la
flors blau cel de la mèlia.

La seva flairada marcava tot un
seguit de canvis: s’acabava el cole, anàvem al “centre” a comprar les espardenyes
(Alpargatas) d’espart que utilitzaríem tot l’estiu, i començaven els rituals
dels asados i les festes fins l’alba, fresca i plena dels cants dels ocells
bonaerenses.

El plaer de la capbussada matinal, i
l’esmorzar al jardí.

Un viatge a la meva joventut, deslliurat
per la flaira d’unes flors, un aroma que m’ha transportat en el temps a 12.000
km de Barcelona.

Conclou que malgrat ser un migrant,
malgrat un desplaçament tan gran en kilòmetres i en sentiments, continuo en la
natura, la meva vida esta en el si d’una meravellosa realitat biològica, botànica
en aquest cas, a la qual pertanyo.

Les mèlies de La Sagrera m’han
capbussat en el paradís de la meva joventut, de la mà  d’un aroma.

Assegut a la vorera, l’esquena
repenjada en el tronc d’un “Arbre del paradís”, gaudeixo dels records, fins que
la bafarada d’un autobús de TMB m’arrossega a la realitat pudenda del Diesel.

No importa, pujo a la Bici i faig un
parell de voltes per la vorera  de la
illa, ensumant amb fruïció l’aroma de Les Mèlies, per fixar-les en un altre
record, ja no del passat argenti, sinó en la realitat barcelonina.

Els dolços records de la joventut
idealitzada, no poden competir amb el que es el meu lloc en el mon, la
Catalunya que he fet meva.

Diego Arcos

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!