És rigorós definir a un col·lectiu de persones pel fet que han canviat de país, per circumstàncies en un 95% injustes? Els immigrants som un col·lectiu específic?
La resposta és un SÍ indubtable.
Precisament, som les persones immigrants un dels grans temes de la República.
La marginació racista del Regne contra la població immigrada és el resultat de l’essència fonamental de l’espanya negra i mil·lenària: el colonialisme. Aquest mateix colonialisme que considera que Espanya és Castella i la resta és terra conquerida.
La població catalana, basca o gallega no és pas espanyola. Ni son tractats com subjectes de dret, davant l’estat i la gent de dretes, socialistes i progres inclosos.
El mateix tracte que ens donen a nosaltres els catalans immigrats.
Per tant, com que patim el mateix jou, serà d’obligada conseqüència lluitar junts per alliberar-nos.
Aquest llibre persegueix un objectiu: provocar un debat entre els catalans/es natives i els immigrants que com jo, som catalans per una decisió individual. Es tracta d’un debat indispensable si realment el que es persegueix és la creació d’una República que superi l’actual estat de l’Estat, que està arribant a un estat desestabilitzat. Redundància redundant però que la faig servir, perquè m’agrada i sóc l’autor. Per això, gens més.
Incloc en aquestes pàgines la qüestió de qui són els sectors socials que més necessiten la República.
Justament són les classes socials més explotades i empobrides de Catalunya les que podrien (en condicional) accedir a algunes millores en la seva situació econòmica i política amb la Independència. Són els pensionistes que cobren una misèria vergonyant; els joves sense ocupació o amb ocupació, però treballant per seguir sent pobres; els professionals obligats a emigrar; les dones maltractades, agredides, assassinades i les seves famílies; les persones dependents; els desnonats després de l’atracament bancari; els treballadors en precari; els autònoms falsos o reals. En definitiva, la classe treballadora. És en aquest proletariat del segle XXI en el qual s’inclou al 90% de les persones immigrades (dues, tres i quatre vegades més explotades, si es tracta d’una immigrant dona i irregular, mare soltera o separada, treballadora de la llar, cuidadora d’àvies o del sector turístic).
La majoria de les persones immigrants som de la classe treballadora. L’altre sector de la classe productora són els espanyols immigrats a Catalunya en els seixanta i setanta, que –en gran part– s’estan jubilant, i els seus fills. I el tercer sector i el menys nombrós és el dels treballadors catalans nadius, en general molt qualificats, per cert, i amb situacions laborals que es poden definir com a privilegiades. Gairebé una aristocràcia obrera: empleats de la banca i la gran indústria, funcionaris, docents, personal sanitari i la massa d’autònoms del comerç i la petita indústria.
Sintetitzant: els treballadors de Catalunya estan dividits ètnicament i en aquesta divisió els immigrants som els menys qualificats i en la pitjor de les situacions, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i jurídic.
Es tracta d’una divisió ètnica que té el seu correlat en els nivells de sindicalització. No disposo ara de xifres, però em jugo el cap al fet que l’afiliació a organitzacions de treballadors de la nostra gent no ha arriba al 2%.
Per tant, la conquesta de la República i la derrota de l’Estat enemic significarien importants avanços en les condicions de vida del proletariat de Catalunya.
Aquesta realitat anticipada no és del grat de les persones independentistes de la gran burgesia catalana. No els interessa que el poble, que els treballadors millorin i tinguin més drets, i especialment, que tinguin més poder sociopolític. Aquests patrons o empresaris donarien el que calgués per una República en la qual continuessin amb els seus privilegis, una qüestió en la què coincideixen amb els enemics de la democràcia i la República, com La Caixa, La Vanguardia o Abertis.
Per això, la República solament serà possible si el poble en general i la classe treballadora en particular es defineixen per la independència i posen les seves formes de lluita per derrotar a l’Estat enemic i treure de Catalunya a les seves autoritats. Si algú desitja confirmar això, n’hi ha prou amb mirar les declaracions del Sr. Mas després de la vaga del 3 d’octubre de 2017, quan va entrar en pànic en comprovar que l’avantguarda desorganitzada de la classe treballadora i la joventut van paralitzar el Principat. Li va seguir l’aturada de país del 8 de novembre, quan els CDRs van demostrar com s’arribarà a la independència: controlant el territori i les infraestructures.
Els treballadors en general i els immigrants en particular són els que menys participen en el procés de la Independència i fins i tot uns quants han votat al nou partit enemic del poble: Ciutadans.
Per això és indispensable aquest debat.
La “crisi” europea de la immigració que s’aguditza cada estiu ha posat en les primeres planes i en l’agenda mundial a la nostra gent, els migrants, una situació en la qual el pinxo que presideix l’estat ianqui té un rol destacat.
No deixaré d’expressar el que penso respecte de l’actual debat sobre les migracions, dient que ja poden abandonar les il·lusions de frenar-nos. Seguirem sortint dels nostres països i nacions espoliades i bombardejades, seguirem venint, tant si els agrada com si no.
NO importa quants i quantes perdem la vida ni l’alçada dels filferros, seguirem arribant per terra, mar i aire. És la nostra contra-ofensiva en masses d’individus que no ens sotmetem a la destinació de misèria planificada des de Wall Street, Londres, París, Moscou o Pequín.
I als racistes, els descarats i agressius o els pitjors, els de baixa intensitat hipòcrita, entre els quals s’inclouen molts independentistes catalans, també els dic que les seves accions són estèrils com els seus caps, rapades per la part de dins.
Venim i seguirem venint a buscar la nostra part del que ens han robat.
Acostumin-se.
DJA Arbúcies 20180925
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!