Inmigración y República Catalana de Diego Arcos

EL MARISCAL TITO I EL COMANDANT FIDEL

La batalla final del Comandant….

Introducció:

No es gaire habitual, que un article d’opinió tingui un paràgraf previ. Però, com que vaig deixar reposar aquestes idees uns dies, ara es veu que el què esta passant arreu del mon, mereix un altre anàlisi.

LA BATALLA FINAL DEL COMANDANTE:La mort de Fidel, ha causat diversos efectes: a Cuba, un procés de dol col·lectiu i la obertura d’una nova etapa històrica, però molt més important, es que gràcies a la seva marxa d’aquest mon del qual ningú surt amb vida, s’ha obert un debat en tots els mitjans de masses, sobre què es el socialisme, que ha aconseguit la revolució cubana en aquesta primera etapa i la comparació amb els països del Carib i Centreamèrica.

De fet, el gran feixista Trump ha quedat eclipsat, per Fidel.  Ja tan sols per això ha valgut la pena la seva mort.

Fidel està lluitant per el socialisme, després de mort i fins i tot, més que en els darrers anys, vista la seva deriva burocràtica i d’estalinisme caribeny, a la xinesa.

De cop i volta, el debat sobre la viabilitat del socialisme, la relació entre democràcia burgesa i desenvolupament social, cultural i econòmic, dels pobles, i el mes important, la independència respecte dels imperialismes, s’ha convertit en la discussió  de tots els mitjans, i això tan sols comença.

Mes enllà del detractors i seguidors, ja hi tenim un tema resolt: un altre mon, no tan sols es possible i necessari, ha estat possible, a Cuba.

NO es un paradís, però tampoc es l’infern del colonialisme ianqui.

Perquè tan sols el fet de debatre la viabilitat d’un sistema alternatiu i superior al capitalisme, ja es una victòria, no es tracta d’una discussió entre teoritzants esquerranosos, no, estem veient que el centenar de mitjans que dominen la opinió publica mundial, els que acaparen el 90 X100 de l’audiència mundial fan debats i tertúlies, amb opinions diferents sobre Cuba.

Gracies, Fidel, visca la Revolució.
EL MARISCAL TITO I EL COMANDANT FIDEL   Al maig de 1980, va morir el Mariscal Tito, dirigent de la revolució Iugoslava, una de les dues revolucions obreres de la historia, juntament amb la de la URSS.

La revolucions cubana, xinesa i vietnamita, l’Algeriana, etc., van ser revolucions camperoles, no pas proletàries, en el sentit marxista.

En la meva experiència, (1993 a 1997), durant la guerra de Bòsnia, en l’únic punt que tots estaven d’acord, era que la mort de Tito havia desencadenat allò que era una guerra nacional – democràtica, entre iugoslaus, que havien estat units per el projecte titista. Segons uns, per els èxits socioeconòmics i per altres per la repressió i el genocidi.

Ara vindran cares estranyes, es una frase mítica d’un tango de Gardel i Lepera: SUS OJOS SE CERRARON.

Al final aquest article, podeu llegir una versió meva, adaptada, d’aquesta cançó.

Continuant amb l’experiència a Tuzla, nord de Bòsnia i Hercegovina, recordo un dels primers viatges, a l’agost del 93, des de Barcelona, a pocs mesos de començada la guerra i quan els bosnians estaven arraconats per l’atac combinat dels fixistes croates i serbis.

Jo portava una furgoneta amb dues tones de farina, oli i sucre, amb dos companys, un traductor i l’altre fotògraf. Formaven part d’una organització dita Ajuda Obrera a Bòsnia, organitzada per sindicats i partits trotskistes.

En arribar a Tuzla, després de tres setmanes d’un viatge no sense els ensurts propis d’una zona de conflicte, vam haver d’aparcar en allò que deien una duana, un gran aparcament de camions, en els que es controlava tot allò que arribava, per seguretat i per els negocis de les màfies, fenòmens indispensables perquè una guerra sigui considerada una guerra.

A l’altre banda d’un cercat de filferro, tres homes, molt prims, mal afaitats, i demacrats (la ciutat no rebia queviures des de feia mesos i la gana era terrible) estaven mirant-nos sorpresos, a uns “europeus”, mes bruts i pestilents que ells.

Un d’ells ens va demanar tabac, i en apropar-nos, vam xerrar en anglès, especialment amb el mes gran que ho parlava com si hagués nascut a un barri londinenc.

Tots portaven unes bates grises, de gris soviètic, i uns rifles tipo kalashnikov, però no eren fusells AK 47.

Quan van escoltar que veníem de Barcelona i que donàvem suport a la seva lluita, es va crear un clima de benvinguda.

Els hi vaig preguntar quin tipus d’arma era i em van explicar que eren carabines de les que es feien servir per practiques de tir, donat que tota la població, durant la època Iugoslava participava de la Defensa civil, el servei militar.

Jo no vaig poder evitar un somriure, donat que amb aquells rifles gaire cosa podien defensar, de les armes dels feixistes, proveïdes abundosament per Rússia i el mercat negre.

I els hi vaig preguntar, perquè feien guàrdia, si estàvem en territori alliberat per l’exercit popular bosnià: l’Armija.

I em van respondre, quasi a l’uníson: dels privatitzadors.

El que xerrava en bon anglès, em va resumir en 5 minuts l’essència del conflicte:

Aquesta empresa era de l’estat Iugoslau, però les terres eren d’un terratinent de Belgrad, expropiat per Tito, ara no tenim ni electricitat, ni matèria prima (produïen plàstic a partir del carbó de la mina de Kreka, a pocs kilòmetres de la ciutat) ni combustibles.
Per tant, com que esta paralitzada, cada setmana apareixen buròcrates, per “llogar-nos” l’edifici, aprofitant la misèria del setge i la guerra. I la propietat encara no esta legalitzada en les lleis de Bòsnia.

Sabem, continuà dient, que si entren els privatitzadors estem perduts, ja no valdrà guanyar la guerra, perquè tornarem a estar explotats, de fet, em va dir, la guerra es per això, per privatitzar el que va construir la revolució i nosaltres estarem a l’atur.

Pim pam.

En deu minuts tres obrers armats per defensar la propietat col·lectiva d’una fabrica, ens havien fet un informe polític mes ric i verídic que deu intel·lectuals.

El mes gran, va continuar: el meu pare va lluitar en la batalla de L’Ebre, i després amb els partisans de Tito, Iugoslàvia era un desastre, però era el nostre desastre, vivíem be i vam arribar a bastir un país, ara venen a matar-nos amb bombes o amb la misèria, per destruir el que els nostres pares van crear i tornar al capitalisme, la guerra es per això i per res mes, el conte de la guerra ètnica es la coartada dels capitalistes.

Avui, veient les notícies i les referencies al futur de Cuba, vaig recordar aquesta experiència.

FIDEL I EL FUTUR DE LA REVOLUCIO CUBANA.

Ha mort un revolucionari visca la revolució.

 La frase habitual quan passa el que ha passat ahir. Fidel, com el Che i els altres líders de Cuba, van ser revolucionaris, i es van burocratitzar, destí inevitable en aquesta època en que el Socialisme encara no ha reeixit i tan sols hi ha o hi havia, estats obrers degenerats, com la Xina i Vietnam.

No faré aquí un balanç de la Revolució cubana, ja s’ha dit molt i ara es dirà molt mes.

Però el que si sé, es que els ganivets del capitalisme s’estan esmolant, per degollar l’Estat cubà i portar l’illa una altre vegada al capitalisme, com va passar a Rússia i altres nacions, com Bòsnia Hercegovina i tota la Ex Iugoslàvia.

De fet, l’embargament no tenia cap altre funció que enfonsar la realitat de Cuba, per aplanar un camí cap a la derrota de la revolució.

Escanyar la revolució, enfonsar el poble en les mancances i la misèria, per justificar la seva derrota, FINS I TOT, PER ENFORTIR als gusanos de l’interior, que amb la coartada del consumisme i el benestar capitalista, ja argumenten que s’ha de liquidar allò que es va aconseguir amb la revolució dels “barbudos”.

I Fidel era el símbol que els posava un límit.

Però pot un símbol aturar un procés com aquest?

SI.

Perquè Fidel unificava  la burocràcia i liderava a la població revolucionaria, que no es tota, però ara veurem si es majoritària.

I no ha calgut enviar portaavions, han estat mes eficaços, els creuers de luxe, per envair Cuba amb ianquis, greixosos i pestilents.

 DEFENSAR LA REVOLUCIO CUBANA.

De qui s’ha de defensar Cuba?, en primer lloc de l’imperialisme ianqui i europeu, i el capitalisme d’estat xinès, però també de la burocràcia castrista, que ja estaran tancant acords amb multinacionals, quan encara el cos de Fidel esta calent, per completar la línia pro capitalista posada en marxa per el mateix Fidel i el seu germà Raül.

Caldrà engegar mes campanyes de solidaritat amb Cuba, ara ja alliberats de l’acusació de que si criticaves la línia del castrisme, feies causa comú amb els EEUU.

Ja veurem que passa amb les estructures castristes, amb els CDR i les forces armades, amb Trump a la Casa Blanca, ja veurem que passa amb el moviment de lluita de classes unitària dels EEUU contra la política neofeixista del pallasso del tupé.

Ja veurem fins a on poden sintonitzar el previsible moviment anti privatitzador amb els moviments populars de l’Amèrica llatina, hi ha moltes coses encara per veure, però el que sí es segur, es que als funerals de Castro, aniran molts comerciants a posar preus als bens de Cuba, per preparar la subhasta.

I ens va molt. Si Cuba torna a ser un garito vergonyant del colonialisme, la causa de tots els pobles anirà reculant.

Diego J. Arcos

Barcelona, Nov. de 2016.

Adaptació lliure de la lletra del tango: SUS OJOS SE CERRRON, de Gardel i Lepera de  Diego Arcos Espinosa.

Sus ojos se cerraron 
Música: Carlos Gardel
Letra: Alfredo Le Pera 

Adaptació lliure de Diego Arcos Espinosa

Sus ojos se cerraron…
y el mundo sigue andando,
su ilusión que era mía
ya no me brilla más,
se apagaron los ecos
de su voz sonora
y es cruel este silencio
que me hace tanto mal.
Fue mía la poderosa
lucha de sus ideas
que dieron a mis penas
certezas de justicia,
y ahora que lo evoco
hundido en mi quebranto,
las lágrimas pensadas
se niegan a brotar,
y no quiero el consuelo
de poder llorar.

¡Por qué en la lucha incansable quemó su vida!
¡Por qué esta mueca siniestra de la suerte! 

Yo sé que ahora vendrán caras extrañas
con su limosna de alivio a nuestro pueblo.
Todo es mentira, mentira es el lamento.
¡Hoy está sola  mi revolución!

Como perros de presa
las empresas traicioneras
celando las riquezas
galopaban detrás,
y escondida en las aguas
del Caribe que nos une
la muerte agazapada
marcaba su compás.

En vano yo alentaba
febril una esperanza.
Clavó en su carne viva
sus garras el dolor;
y mientras en las calles 

De Miami la gusanera
en loca algarabía
el carnaval del capital
gozaba y se reía,
burlándose el destino
que nos robó su ardor.