VAE VICTIS
AI DELS VENÇUTS.
FINANÇAMENT DE PROVINCIES HISPÀNIQUES.
Un aclariment: el mot província es la hispanització de la paraula
llatina PRO VINCIS que significa,
ESPAI DELS VENÇUTS. Aquesta era la denominació que li assignaven els romans a
la organització territorial dels pobles conquerits. Per organitzar una
província s’havien de assolir dues característiques: que el territori estigués
sota control militar romà i disposar d’una aliança estable amb els cabdills
locals, Aliança que normalment es garantitzava enviant els fills i dones dels caps
derrotats com hostes a Roma… i que se’ls educava en totes les tradicions, ciències
romanes i òbviament en llatí, tenint prohibit tornar a parlar la seva llengua.
Aquesta digressió sobre la historia política d’Europa em serveix per
introduir la meva opinió sobre el resultat, del tot previsible, de la
negociació del finançament públic de Catalunya.
El resultat es de fàstic, que no de sorpresa.
VAE VICTIS
AI DELS VENÇUTS.
FINANÇAMENT DE PROVINCIES HISPÀNIQUES.
Un aclariment: el mot província es la hispanització de la paraula
llatina PRO VINCIS que significa,
ESPAI DELS VENÇUTS. Aquesta era la denominació que li assignaven els romans a
la organització territorial dels pobles conquerits. Per organitzar una
província s’havien de assolir dues característiques: que el territori estigués
sota control militar romà i disposar d’una aliança estable amb els cabdills
locals, Aliança que normalment es garantitzava enviant els fills i dones dels caps
derrotats com hostes a Roma… i que se’ls educava en totes les tradicions, ciències
romanes i òbviament en llatí, tenint prohibit tornar a parlar la seva llengua.
Aquesta digressió sobre la historia política d’Europa em serveix per
introduir la meva opinió sobre el resultat, del tot previsible, de la
negociació del finançament públic de Catalunya.
El resultat es de fàstic, que no de sorpresa.
Catalunya esta repartida entre Quatre províncies del regne d’Espanya i
altres demarcacions estatals de França i Itàlia.
El PSOE es la força política encarregada de gestionar per quatre anys
el regne, per encàrrec del Rei i proposta de les Corts, es qui decideix com i
quant es gasta a les províncies.
La realitat es que no hi ha res real, no sabem ben be que ens donaran
dels nostres propis diners.
Els servidors de la corona, en les dues versions, els servidors de
dretes i els de esquerres (amb perdó de l’esquerra) han fet la seva feina de
tril·lers econòmics, ens han imposat el seu poder i l’únic resultat concret es
que totes les nostres riqueses estan en les seves mans.
Allò del finançament aprofundirà la dominació sobre Catalunya i
agreujarà la divisió dels Països Catalans.
Es una altre desfeta de la nostra nació.
Els cabdills espanyols han exercit el seu poder i els nostres dirigents
han abaixat el cap i a mes ho celebren….
L’únic detall es que el seu cap esta coronat per sous de faula, que
també paguem nosaltres ( no mes faltaria!!!) i gaudeixen de prebendes que mai
sabrem el que ens costa.
Si compatriotes, ens colat una golejada històrica.
Hem estat vençuts i no hi a res a fer.
Ells abaixen el cap, però la butxaca es nostra.
I jo em pregunto, es que podria haver anat d’una altre forma?
Ens hem de sorprendre?
Doncs jo penso que no. Catalunya continua sent una nació vençuda ( i
venuda)
Per que hauria d’haver acabat d’una altre manera?
Els recursos d’una societat representen la relació de poder entre els
diferents sectors, amb diferents interessos, de la mateixa forma que la moneda
representa la riquesa produïda per una societat.
S’ha modificat la relació de poders entre el Regne d’Espanya i la nació
Catalana?
No, o si s’ha modificat, es a pitjor.
Fa tres anys, la societat va sortir al carrer per defensar el dret a
decidir com a nació.
Fa dos anys varem sortir al carrer a denunciar el desastre dels serveis
públics i a reivindicar el dret a decidir sobre el mateixos.
Ha augmentat la mobilització social?
No, en realitat ha minvat. I ha minvat en plena crisi financera, amb
desenes de milers de llocs de feina destruïts i centenars de milers de persones
a l’atur. Això significa que hi han moltíssimes raons per sortir al carrer i
mes encara, per organitzar una vaga general o una manifestacions que
sacsegessin el govern.
Si no hi ha mes pressió social, i aquesta tan sols pot resultar de les
mobilitzacions, per quina raó haurien de millorar el finançament de Catalunya?
La PDD ha estat paralitzada per l’acció dels enemics de la nació, amb
la destresa d’un parell de talps quintacolumnistes i arran d’això han sorgit
una munió de plataformes noves, sense ordre ni concert. Demostrant així que la
via de les plataformes es vàlida.
Però hi ha una qüestió que les fa perilloses per l’ordre establert.
Les plataformes desafien l’autoritat de les estructures jurídiques,
politiques i sindicals. Malgrat aquesta força, la mobilització no ha augmentat,
be al contrari, ha disminuït, i el conjunt de les forces sopranistes ( de les
quals, les independentistes, en tots els
graus, hi participen) s’han dispersat, però per creixement.
Si no hem avançat en la organització i mobilització de les forces
socials per enfrontar als opressors de la nostra nació, com podíem esperar una
altre resultat del culebrot del finançament?
Es com si un seguidor s’espera a la graderia un bon resultat i el seu
equip surt al camp i deixa la meta lliure al adversaris.
La confrontació entre els opressors i les nacions i pobles oprimits
arreu del mon, es ara la expressió fonamental de la lluita de classes.
El conflicte entre oprimits i imperialistes es la única confrontació
social i històrica en l’actualitat.
La lluita de classes tradicional, dels explotats contra els explotadors
dels seu propi país o estat ha quedat en segon pla.
El dret a l’autodeterminació es la síntesis de tots els enfrontaments
de la societat actual.
Els nostres enemics son la Monarquia del regne d’Espanya i
d’imperialisme europeu, si no els enfrontem no assolirem mai la nostra
llibertat. I per enfrontar-la haurem de consolidar el moviment d’alliberament
nacional català, renovat avui en dia per organitzacions de nou format no
partidistes.
Aquesta consolidació haurà de tenir un caràcter social o no serà.
La feblesa mes important del nostre moviment es la limitació de classe,
al estar assentat tan sols en sectors mitjans, petit burgesos i burgesos
nacionals.
No hem d’oblidar pas que el 21% de les inversions espanyoles a
l’estranger son catalanes, per tant, el capitalisme sui generis de Catalunya
ens juga en contra.
Les classes treballadores del país no hi son en aquest moviment o ho
son en part minúscula.
En la mesura que els obrers i treballadors catalans no s’impliquin en
la lluita per l’alliberament nacional, no hi haurà res a fer.
I en aquest sentit tenim una gran oportunitat amb la immigració, que
conforma gairebé el 50 % de la força obrera.
No podrem mai deixar de ser vençuts, sinó derrotem al nostre enemic.
I no es un drama ni es una qüestió tràgica, es la diferencia entre ser
llogater de la teva pròpia cassa o ser-ne el propietari.
Respecte dels que s’obstinen en buscar les formules per proposar
referèndums i altres martingales, tan sols una reflexió: quan marxes de casa
dels teus pares, els demanes permís? Oi
que no? Doncs això.
LA INDEPENDENCIA serà el premi dels decidits.
Diego Arcos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!