Si cliqueu Vull llegir la resta de l’article trobareu els microcontes que Joan Pinyol (www.escriptors.cat/autors/pinyolj) va construir en directe dissabte 24 de novembre des del Saló del Llibre de Barcelona a partir de les paraules que li van anar regalant els visitants de l’estand Biblioteques de Catalunya i que estan marcades sota fons groc dins els textos.
Es titulen :
Estel fugaç, D’acomiadaments amb precedents, Estar per orgues, El millor amic dels homes, Quaranta-nou més un, Tu sí que ets un tresor!, Contrasentit a peu de costa, De fècules emergents, Lletraferida,
Estel fugaç
– Un, dos, tres, pica paret! ?va exclamar ben alt.
Ben alt perquè ho feia des de les esferes celestials.
– Un, dos, tres, pica paret! ? va tornar-hi la Polar.
I la Rigel ? d?Orion-, l?Algol ?de la constel·lació de Perseu-, la Merak ?que havia arribat a aquell trosset de pati celestial des de l?Óssa Major i la Mizar ?també de l?Óssa Major- es van estar d?allò més quietes.
– Un, dos, tres, pica paret!
I la Polar no va veure ni enlloc ni mai més la Mizar, perquè havia caigut a terra. Al planeta Terra, és clar.
Mesos després va néixer la Bruna i la mare, que havia regalat no feia gaire una paraula a un escriptor de comarques que escrivia enmig d?una gran ciutat, va trobar que el somriure de la filla era molt i molt brillant.
D?acomiadaments amb precedents
Va quedar-se a l?atur perquè s?entregava a la feina amb massa amor. Mai més no pogué tornar a fer de meuca.
Estar per orgues
En entrar a la catedral, l?Harmonia no es va poder estar d?enamorar-se d?ell. El va veure tan altiu, tan llatí i sobretot tan i tan imponent que s?hi declarà sense més i l?harmònium la correspongué. Des d?aquell dia li féu sentir totes les emocions.
El millor amic dels homes
La Rita era una gossa que, en tot, s?hi esforçava molt. Tant, que el seu desig era guanyar el concurs caní de ?Suar Tinta?.
Un tarda va entrar en un llibre blanc i a base de copets va acabar imprimint les seves maneres.
Va inscriure en lletra cursiva i negreta que, contra el que creien molts, a ella no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar pas tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d?un blanc que es delia per deixar de ser immaculat també va donar a conèixer el que era veritablement el seu ídol a la vida. En Bobby d?Edimburg. Un company masculí d?espècie ?un gos, vaja- que havia passat a la història per l?incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre?l d?aquest món.
En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys per aquell home. Fins que també morí i l?enterraren a la vora de la mateixa tomba.
Seguint les seves petjades, la Rita es quedà per sempre més al costat del punt i final d?aquest microconte.
Quaranta-nou més un
A casa d?en Pere, quants més pocs eren més menjaven. Per això, el dia que celebrà el seu cinquantè aniversari li calgué allargar tant la taula que acabà enllaçant dos termes municipals. A l?hora dels postres, enmig d?una prominent confusió de platets diminuts i molles ajagudes panxa enlaire, hi circularen en tren regular i dins un vagó diferent, cadascun dels seus cinquanta anys. Els darrers, a tocar d?una màquina que no acabava mai l?empenta i els primers, al final de tot, entre les muntanyes més dolces d?una infantesa en blanc i negre. En veure?l passar, entre el so escruixidor dels antics calendaris, en Pere eliminà qualsevol angoixa del seu rostre i encarà el trajecte futur amb la major il·lusió.
Tu sí que ets un tresor!
Poc s?imaginava la Roser T. que en capgirar-se trobaria al final una t i m?endevinaria el secret.
Contrasentit a peu de costa
A la platja de Vilanova, a tocar d?un chambao importat d?una costa andalusa i més que veure-les venir, aquell cranc les veia marxar. I mentre reculava, sota un sol radiant, amb aquella mena d?alegria que no el deixava deturar-se, per poc que no mor en l?intent.
En veure?l, una gamba que feia dos mesos i mig que havia arribat dalt d?una onada i passava l?estiu en aquella costa, va retreu-li que invertís el natural costum dels crancs, però ell no li va fer el més mínim cas, marxà de pressa del lloc i la gamba quedà allí, endavant.
De fècules emergents
Més d?un la coneixia com la grillada, i no era perquè si. Aquella patata tenia un geni de mil dimonis, no volia que li busquessin les pessigolles per res i molt menys que li toquessin el crostó. Sobretot perquè no era pas cap pa i no en tenia cap.
Lletraferida
La Judit tenia molts projectes de futur fins que es va convertir en un escorpí.
Era una tarda qualsevol, més aviat cap al tard. Una vegada més es trobava a la cadira on acostumava a escriure i després d?enllestir la paraula ?asolti?, va veure projectada l?ombra d?un punxó damunt del full. No se?n sabia avenir però va continuar escrivint, com si res.
Uns quants paràgrafs més avall però, notà una desacostumada tibantor a mitja esquena i va pensar que el millor que podia fer era aixecar-se i fugir. Ho va fer, primer a poc a poc i després de pressa, amb la inestimable ajuda de les potes que aleshores va endevinar a cada banda del seu cos. Però de cop es va veure encerclada per una amenaçadora corona de foc, i en no trobar aixopluc per cap banda i en sentir-se enmig d?un atzucac realment definitiu , es clavà el bolígraf al pit, sense més contemplacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com tota traca, sempre acava en un bon tro, quan més sonor, millor és la traca.
Pinyolet tots són bons però el de lletraferida per mi és el millor, com una de les millors traques o mascletades de les falles de València.
Enhorabona, per la teva improvisada imaginació.
Ens veiem a la feina, on tornem a les lletres ferides.
Cada dia és més difícil triar el millor! Són genials!!
D’aquests, em quedo amb "quaranta-nou més un", "estel fugaç" i "lletraferida".
Un petó!
(Una observació (no sé si aquest és el lloc adient): hauria estat molt bé un espai on poder seure una bona estona i veure les pantalles. Penso que estaven massa a prop dels escriptors.)