per Francesc Bombí-Vilaseca
La Pepa es passava hores seguides jugant. Era el que més li agradava del món, després de fer petons. De vegades jugava a fet i amagar, a pares i mares, a la xarranca o als escacs, que són molt divertits. Però com que no sempre tenia els seus amics a prop, de vegades havia de jugar sola i llavors feia anar la baldufa o podia escriure, llegir o veure algun dibuix, i fins i tot fer-ne amb tot de regalims de tinta que anaven pengim penjam i que quan no l?embrutaven massa es feien estimar bastant.
Hi havia dos jocs que per a ella eren els millors del món quan estava sol: un era inventar-se paraules noves, i l?altre era lligar paraules divertides i tan estranyes com desconeguts que et trobes al parc de l?Amor o al cementiri de la Felicitat, on hi havia una escultura que representava l?obra completa de Mozart com si l?hagués reescrita Bach aromatitzada amb romaní.
Però, ai!, de tant en tant perdia la cordialitat de la manera més paranormal: intentava fer alguna harmonització de les cançons dels Beatles o dels Rolling Stones i quedava totalment esparverada. En aquells moments perdia l?esperança i cantava fort i perdia la veu i havia d?anar buscant les notes musicals d?una en una. De vegades havia d?anar fins als més llunyans deserts i buscar un do, o grimpava fins al cim d?una muntanya molt alta i plena de gel fins que atrapava un si bemoll o es capbussava fins al fons d?un llac a la recerca d?un fa sol o de dos res, però en aquells casos es quedava sense aire i n?havia de deixar-ne alguna que no ja sonaria mai més. Va trobar-se un so esfilagarsat, ple de cabòries en desenvolupament. Absolutament bestial! Però era fora de tot to i necessitava una reconciliació per poder encabir-la en la melodia. I quins meravellosos baladres que va trobar vora el torrent del Nen Gegant, quasi sense aigua i que tampoc no sonaven: amb ells va composar simfonies silencioses.
La Pepa feia una bonica amistat amb algunes paraules disparatades, com sacarina, amfotonia o amicró o d?altres que semblava que les passés el rei Melcior, com tocaboires o penkamuska. Alguna paraula era potser massa educativa, tot s?ha de dir. La desafecció era una de les més rialleres, però hi havia gent a qui no feia cap mena de gràcia. Ara que també hi tenia mots tan antipàtics com hipoteca, que cada mes li feia suar el sou i li treia la llibertat. Era tot un escanyapobres sense parpelles.
A la primavera, però, quan brollaven les flors noves i alegres, va aparèixer pel barri un noi portuguès, el João i la Pepa va aprendre noves paraules, com avião i peixe, que va trobar que s?entenien perfectament i no calia traduir-les perquè anaven amb una samarreta de color vermell i amb molt de compte. El João, que era molt fredolic, era molt amic de l?Oriol, a qui li agradava molt llegir un llibre cada desembre, de manera que no deia mai mentides i tenia molt arrelat els sentits de la fidelitat i la innocència. Quina meravella de noi, un bon partit! Potser la Pepa voldria anar de vacances amb ell i gaudir junts de l?embat de les onades, i més endavant compartir el pa i la sal i/o alguna cosa de més o de menys, fins a l?amor final. Pensava a formar un dia una família amb molta química, tindrien força paciència i s?aguantarien els uns als altres i no caldria cap cadira per avorrir-s?hi.
Però l?Oriol tenia un petiiiit defecte: era petit com una puça i a més era leeeeent com una tortuga, i la Pepa hi havia dies que no el trobava enlloc: la relació va acabar una mica així així, perquè tenien dies àcids com una llimona i dies més de dissabte, de fer els deures i algun exercici de matemàtiques encara que ja no anessin a l?escola… Quin rotllo de lluita!
Encara que de vegades no ho semblava, la Pepa ja era tota una dona i encara li agradava menjar de tant en tant una piruleta i llançar-se per una tirolina per qualsevol penya-segat, a prop del mar, mirar per la finestra, jugar a futbol i a tennis amb la guineu i anar amb bicicleta. No ho sé, potser tenia la síndrome de Peter Pan i dels pirates del capità Hook, que era molt dolent. Per si de cas va buscar aixopluc en una enciclopèdia fascinant i encisadora: tot un miracle de la ciència. S?hi pot anar fent tiroliro com si res, i passejar pels camins sense fer fressa, sense trobar-te un dinosaure carnívor sota un pont de pedra: a les enciclopèdies hi ha de tot, fins i tot camins equivocats.
Però després de tant anar i venir, la Pepa es va cansar, de tan paraulejar, i li va venir la son. Au, bona nit a tots!!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!