Biblioteques 24 h: serveis bibliotecaris a la xarxa

El bloc de l'estand de les biblioteques públiques de Catalunya al III Saló del Llibre de Barcelona

26 de novembre de 2007
0 comentaris

MICROCONTES DES D’UN MACROSALÓ (i 4), per Joan Pinyol

Si cliqueu Vull llegir la resta de l’article trobareu el conte titulat Anatomia verbal que Joan Pinyol (www.escriptors.cat/autors/pinyolj) va construir en directe diumenge 25 de novembre des del Saló del Llibre de Barcelona a partir de les paraules que li van anar regalant els visitants de l’estand Biblioteques de Catalunya i que estan marcades sota fons groc dins el text.

T’animes a buscar la paraula que li vas regalar?

Presentació

Anatomia verbal

Aquella trucada fulminà en mig segon l?alliberadora migdiada d?en Nil.

-Digues!

– Nil, sóc en Dec.

– Perdoni però jo no dec pas res a ningú.

-Sí, home! en Dec, l?amic de l?escola, l?estudiós de Constantí. Aquell company de col·legi amb qui durant anys vas mantenir una gran amistat. No em recordes? Tant que ens agradava gaudir plegats de les llesques de pa, formatge i enciam!… I tan bé que t?ho passaves des de la taula de l?aula amb totes les meves gràcies ! O és que no et ve al cap quan vam desinflar totes les pilotes del centre amb la punta d?un boli per tal d?escapar-nos del que anomenàvem rollo matemàtiques?

En Nil es va recordar d?un nen que es deia Jordi que portava ulleres sense vidres perquè no tenia gaires diners, es va gratar un moment la panxa i li va dir que sí que el recordava, però nómés per quedar bé. I després li va demanar que el disculpés uns minuts, que havia de pensar. Aleshores va provar d?endevinar qui coi era en Dec. I li vingué al cap la llibertat que li suposà el seu primer i únic viatge a l?Uruguai, molt més enllà de la mar que coneixia.

Hi va anar en avió quan era molt petit. Potser per això aquell país li va semblar terriblement gran. Tot i així l?esperança de veure-hi coses singulars el feia sentir-se gran.

El seu pare, que només quan volia era un pou de paciència, va guanyar en un concurs un viatge en vaixell a aquell país, però el va refusar perquè d?ençà que conegué la trista història del Titànic, va decidir que no pujaria mai més en un vaixell. No fos cas que la mort, fos el dia que fos, no el trobés sec?

Per aquesta raó la família, que ja s?havia fet tota la il·lusió del món d?anar de viatge s?hi acabà desplaçant en avió.

De nit i des de dalt de tot. O sigui, ben a prop de la lluna i sobre milers de boscos d?onades i d?arbres de coral, per veure-la en persona. Aquesta era la veritat, per molt extravagant que sembli.

En arribar a aquell país desconegut, gairebé de matinada, o per situar-nos millor a l?Uruguai, a l?amanecer, la primera sensació que tingué en Nil va ser l?olor d?escamarlans dels seus ports i la de les verdures que s?amagava entre algunes parades dels mercats. Igual que aquella que, amb tot l?encís del món, s?escapa de moltes sopes de Nadal a pagès.

Després el distragueren milers de detalls en ple carrer : Bolets d?alumini que treien el nas entre les reixes d?algunes clavegueres, piruletes tristes perquè havien perdut la dolçor, fades desorientades que feien xup xup abans de bullir com si en lloc d?una ?d? enmig del nom tinguessin una ?v? , enxanetes que no aixecaven ni un pam de terra, llibres que sortien de la dutxa ben desfulladets, mars que volien salar els rius per venjar-se de tanta dolçor rebuda, banquers anarquistes que arribaven de tres en tres des de l?estranger amb la il·lusió que primer d?aconseguir a l?Uruguai l?honradesa política i segon un tracte com a aristòcrates amb el conseqüent palau al seu nom, cantonades tan aspres que giraven de cop i s?allunyaven corrents, camps de bàsquet que formaven porters d?aquest esport, boixacs en estat salvatge i per tant, fora del comú i mesos de novembre que empaitaven els febrer de cada any per conèixer de debò el que era el Carnaval ? Però un tro féu saltar l?ànima d?en Nil i s?apressà a agafar la mà del pare.

L?endemà de l?arribada a aquell país anaren a conèixer de prop l?estadi nacional de futbol, una meravella uruguaiana només superada per la piscina també nacional.

– Perdona?m, Dec, de seguida estaré per tu ?va deixar-li anar en Nil de cop i volta-. És que m?ha vingut a trobar el passat, m?ha demanat que remeni una estona els seus plecs i, la veritat, se m?ha girat una mica de feina.

– Fes, fes, Nil ?va respondre-li ell-.

El que t?he de comentar només és una miqueta important, i a més tampoc no corre gaire pressa.

– Només serà un moment més, t?ho juro.

Així que la megafonia de l?estadi anuncià l?imminent inici del partit un conill, de nom Skaryski creuà tot el terreny de joc entre les rialles dels milers d?espectadors.

– Si fos el conill em quedaria ben vermell ! ? va exclamar el pare.

-Jo m?estimaria més ser un saltamartí, o una papallona, o millor encara un colom ?va afegir en Nil.

– I per què no un gos, Nil?

– Perquè tindria una vida de gossos!

– Deixa?t de roqueries! Igual que els gossos tu sempre busques brega!

A l?hora que els equips havien de saltar al camp, el pare d?en Nil s?adonà que només va fer-ho un equip. I també la pilota i l?àrbitre, que, pel que semblava a tothom, aquell dia no tindria una major dificultat per fer la seva feina. Com que no entenia res de res va optar per sortir de dubtes amb el company de grada.

– Aquest equip pensa jugar sol o és que potser es tracta un costum nacional?

– No pas! ?va respondre l?home que tenien a tocar de colzes. Avui es disputa la final del campionat estatal i per tal que un equip s?erigeixi en guanyador cal que demostri que és l?únic vencedor davant de tothom, sobretot del president del país i alcalde d?aquesta ciutat. I tampoc no és pas cap costum nacional. Tot i que el període d?inscripcions per al campionat es va allargar més del compte, al final només es va inscriure el Heavy Metal AC/DC Futbol Club, que ve a ser una conseqüència directa de la nostra facultat d?Educació Física i del Motoclub més veterà del país.

– I ara, es pot saber què esperen els d?allí sota?

Estan a punt de sortejar l?equip que haurà de posar la pilota en joc. Faci?s al cas que si no li toca al Heavy Metal AC/DC Futbol Club, tindrem un problema dels més grossos.

– Hòstia!

– Perdoni, però en la nostra llengua en diem eucaristia?

– D?acord- va pensar el pare d?en Nil mentre pensava que al final amb aquell home es farien amics.- I perdoni, encara no m?ha dit com es diu?

Mark, i de cognom Cariño. Però en realitat el meu nom és Uc.

El pare d?en Nil considerà aleshores que tenia molt poques en comú amb aquell uruguaià de cognom tan afectiu i que el que envoltava aquell home era una bona dosi de misteri, però va continuar mirant avall, cap al camp de futbol.

Així que l?àrbitre va llançar la moneda enlaire, a la manera d?un mag astronòmic o d?un equilibrista amateur, tot l?estadi, fins i tot el cor d?en Dec, va aguantar la respiració. Fins que el metall guanyà el terra, gairebé enmig d?un pelac provocat per l?aigua de la pluja que per sort per tots no era un xuclador i aleshores tothom sospirà alleugerit i es quedà en pau. Havien escapat de l?atzucac i tots s?alçaren satisfets de les seves cadires, alguns amb els mitjons una mica abaixats de tantes emocions.

Quan sonà el xiulet de l?àrbitre, un dels davanters del Heavy Metal AC/DC, féu la sacada inicial i tots es disposaren a gaudir d?un dels partits més insòlits de la història del futbol a l?Uruguai.

Entre aplaudiments expectants, la pilota arribà a un altre jugador del mateix equip, i d?aquest arribà als peus d?un altre fins que arribaren a l?àrea rival.

Des de dalt de tot, l?estadi nacional semblava una marieta vista des del capdamunt d?un pi. Així era la diversitat de pics negres sobre una catifa vermella de l?emoció. I a l?instant decisiu, després d?una passada antològica, el davanter centre colpejà la pilota amb tanta emoció que? errà el tret, i la insatisfacció va ser general.

Sobretot perquè sense que l?altre equip pogués reprendre el joc, el temps de joc s?escolà entre el nerviosisme general fins que l?àrbitre no tingué cap més remei que xiular la fi del partit. I des d?aquell any mai més no s?organitzà el campionat ni cap altre equip no va tornar a jugar més.

Quan tornaven cap a l?hotel el pare comentà a en Nil que l?Uruguai era un país molt i molt especial. I a mig carrer ell va descobrir un rètol comercial que proclamava als quatre vents aquesta inscripció : Assegurances Dec.

– Dec, Dec, ja no torno a ser aquí. Em sembla que ja et recordo. Oi que tens família a l?Uruguai?

– No, Nil, el meu arbre genealògic un dia el van trasplantar directament des de Nova Taleia, la ciutat més alta de la terra.

– Bé, potser sí, i ara sí, què em volies dir??

– Et volia proposar d?anar-hi en avió?

– Com?

– En avió, ja t?ho he dit. Conec el gerent d?un aeròdrom proper, on de petit deia que m?hi escapava a estudiar, i en realitat hi anava a dormir, que m?ha fet una promesa. Un dia em va dir??Mira Dec, si ets capaç de venir aquí amb un amic que tingui nom de riu sagrat et cediré de gust una avioneta i podràs sobrevolar Nova Taleia i veure com creixen amb ganes les escopinyes de la ciutat?. Entens ara per què et truco?

– Sí, però jo ja vaig anar una vegada en avió i vaig jurar que no hi tornaria mai més.

– Vinga, Nil, serà una experiència irrepetible que t?omplirà de felicitat! A Nova Taleia hi ha un castell tan gran que el llac del costat, que hi fa de mirall, és incapaç de reflectir-lo tot.

– Si tu ho dius? Però trobo que en aquesta estació no fa el millor temps per enlairar-se…

Sempre és un bon moment per volar! ?va exclamar en Dec a manera de xiuxiueig en majúscules? Serà una manera de tornar a jugar i ja ha arribat l?hora de deixondir els nostres costums terrenals!, no et sembla?

Unes hores més tard, van engegar els motors d?un petit aeroplà de color violeta, de fabricació casolana i línies fines. A través de la finestra, i mentre veia com cada metre de pista quedava enrera, a en Nil li va semblar que escapava d?un pentagrama i s?alçava amb harmonia cap a la clau de sol. I mentre ho feia es va recordar d?un actor català que imitava el president del país i no parava de dir : àdhuc, àdhuc?! amb una melodia ben eixordidora que no deixava dormir ningú.

A mitja alçada del camí de la llum i del cel, de les estrelles i d?un núvol amb la cara de color violeta, en Dec va assenyalar un petit vehicle vermell que feia via a través del paisatge i va decidir amoixar el seu company d?aventura.

– El veus aquell? ? aixeca pocs pams de terra i sempre anirà arran del món. En canvi tu i jo, des d?aquí ho dominarem ben aviat tot.

– I on dius que anem?

– Vull anar a trobar la ciutat d?on ve la meva família. Nova Taleia! Ja t?ho vaig dir per telèfon un dia d?aquest novembre?

– I què se t?hi ha perdut per allà?

– Els orígens familiars. I ja se sap, qui perd els orígens, perd la identitat!

– Jo una vegada vaig anar a trobar l?Uruguai pel mateix motiu?

– La teva família ve d?allà?

– No, més aviat se n?hi va anar?!, fins i tot amb mi!

De camí de Nova Taleia, per damunt de muntanyes acaronades per una pluja fina i valls plenes d?una neu brillant que tenia tanta paciència que l?anomenaven perpètua, en Nil va endevinar a través de la finestra un gegant ajagut en una serra a tocar del mar i cridà l?atenció d?en Dec.

– L?has vist aquell gegant tombat enmig en un racó de muntanya amb un somriure amable de salut i de pau?

– Sí, i no tinc paraules. Això sí que és viure en llibertat!

No somiaven. Tant l?un com l?altre van quedar tan parats que durant una bona estona no van dir ni piu. Com si els anés la vida en aquella visió.

Era un gegant sí, una mena de Papa Noel , tal com en diuen a l?Uruguai, que jeia panxa enlaire, amb els ulls ben oberts, les mans damunt la terra i una quietud secular. Fins que el gegant alçà lleugerament una de les mans i els cors d?en Nil i d?en Dec van fer un sotrac.

Minuts després, darrera la idea que calia comunicar la notícia a la resta de la humanitat, per prevenir-la, si era el cas, de l?atac d?aquell gegant, van decidir enfilar el camí de retorn cap a l?aeròdrom.

Pel camí. Però la por els va provocar molta calor i després molta sensació de fred, com si els sues fronts s?haguessin tornat de gel. Coses de la ciència oculta!

Quan la notícia, per la via d?una urgència que no volia esperes, fou comunicada a les autoritats policials, de seguida s?escampà per tota la població. Fins i tot i per art de màgia, arribà a Nova Taleia.

Hores després el cos d?enginyers oficials del país, juntament amb en Nil i amb en Dec, van desplaçar-se a la serra indicada, per tal d?investigar la troballa.

La muntanya en qüestió era coneguda com a Cornamusa Cantí perquè deien que tenia certa similitud amb el perfil de les lletres de la paraula rinoceront.

– El millor que podem fer és una prospecció a l?alçada del cervell! ?va dir un dels enginyers poc després d?arribar al lloc dels fets. Així sabrem els anys que fa que aquest gegant jau vora la platja i endevinarem la causa que el va portar fins aquí.

Després de pujar la maquinària pesada fins a l?alçada del front del gegant van encetar una perforació directa cap a l?interior amb un tub metàl·lic punxegut. Vaja, una mena de túnel que baixava directe cap a l?infern. I quan el van tenir ben eixamplat hi van fer baixar un ascensor.

Com que l?havien descobert ells, els responsables d?aquella prospecció van permetre a en Dec i a en Nil que els acompanyessin en el primer viatge. I ho van fer, amb un cabàs cadascun per extreure tot el que trobessin interessant. Abans de baixar però, van dir alhora adéu!

En Dec, que era el més agosarat, tant o més que Mariano Rajoy quan critica el socialisme, va confessar que se sentia feliç i que tant li feia que encara no conegués Nova Taleia. Ja tindria temps de fer-ho.

Dins el cervell del gegant de Cornamusa Cantí van trobar de tot : Convidats de pedra que assistien a una festa d?aniversari, paraules com arrepentida i maremoto que volien inscriure?s a un curs de català, dècims de loteria que no tenien gens de sort, amors cecs que caminaven amb l?ajuda d?un bastó, un dinosaure que buscava l?Agusto Monterroso perquè li expliqués el sentit del seu microconte, cabines de telèfon que el dia de la seva inauguració no comunicaven mai, gibrells que tenien el somni de ser cotxes, mots que tenien la virtut d?enganxar molt, com ara cola i un marc de foto per penjar l?expressió recoveco.

Però del perquè el gegant havia mogut la mà, res de res. I mai no van saber que el gegant no havia mogut la mà. Havia estat un efecte òptic produït per una onada gran que arribava a la costa empesa per l?ombra de l?aeroplà.

Això sí, en Nil i Dec també en van treure una altra cosa. Una gran amistat, ara sí, contínua, i la certesa que no hi ha res com el poder il·limitat de la imaginació feta paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!