Desitjos als terrats...

1.-La visita

La mare guilla seia sobre unes soques velles,

s’endormiscava i veia trescar un rusc d’abelles.

La llum dels rajos del sol pessigollejaven, clars,

la seva pell de cotó, els seus cabells fins esverats,

del color de palla i mel. Duia bótes de molsa

i un vestit de coure i pèl, navalla, guants i fona.

Tot semblava condensat o potser titubejant.

Aquell matí assolellat el bosc semblava expectant.

Després de menjar fruita a la vora d’aquell torrent

la mare guilla duia al pit un mal pressentiment.

Alguna cosa brillà al final del camí boscà

i la guilla va agafar una pedra i es va amagar.

Amb ulls daurats, d’oliva, va espiar amb lleus moviments:

una ombra greu, furtiva, la buscava atentament…

“- Va múrria, no t’amaguis, no has vist com respira el prat?

El meu cos no és tant ràpid, però fa estona t’he trobat.”

Somrient, va carregar ben de pressa la fona

i la pedra va volar directament a l’ombra,

i aquesta la va aturar, solament amb una mà…

“-Massa jove per guanyar a la molsa”, li va etzibar.

2.-La conversa

“-Molsosa, benvinguda!” i els riures es varen creuar,

es van prendre la vida i després es van abraçar.

“-Alguna bèstia brama des de la fosca abismal.”

“- Sí, la terra s’agita i l’aigua parla sobre el mal.

Però seguem a l’obaga i mirarem de traçar un pla.”

De molsa i de rosada, l’anciana es va doblegar

i va baixar sense esforç. Els cabells de gris ondat

li queien al llarg del cos. Els seus ulls eren de blat

que comença a treure el cap. El seu abric fou brodat,

de gotes i verd herbat, per les fades de l’estany.

“- No recordo quants anys fa de l’última batalla;

no sé si la Cèrvola aquest cop ens acompanya.

La meva pell és vella i sento com tot s’agita,

però tinc força novella que encara em corre viva.

Sabràs lluitar amb nosaltres com ho va fer la mare?”

“- Vindré amb tots vosaltres però anem a buscar el pare

de les bèsties de la nit. És un dia de camí.”

“- El mestre del cant i el crit és el teu amic?”

La Molsosa somrigué i la jove li va ensenyar

una colla de senders pels que havien de passar.

Xiulà. Quan esperaven, del no res aparegué

una figura albada; la Molsosa es sorprengué

“- La Cèrvola Blanca! Noia tens cops amagats.

Explica’m com la dama obeeix els teus mandats!”

“-No acata el que li dic, protegeix els seus amics.

Vinga, pugem per aquí, parlem fluix i sense crits.”

3.- La Cèrvola Blanca

Nascuda d’una volva dels últims dies de març

que queia tremolosa, d’un reflex de llum al glaç,

era una gota blanca, crisantem de rosada,

net i clar com la plata, amb els iris d’obsidiana.

Albina profunditat, serena i continguda,

sostinguda en un posat de pregona figura,

Ningun arbust deixava cap espina enganxada,

ningun torrent baixava amb l’aigua tèbia, embrutada.

Tot s’obria al seu davant. Coneixia el possible,

tot allò que pot passar, sabia l’impossible.

“- De lluny, semblava un estel perdut entre la flora,

un trosset mogut de gel, una gran papallona

vinguda d’un món gegant. Li vaig donar cireres

d’arboç un matí brillant, i des d’aquelles hores

ens estem acompanyant. Té un tacte màgic, lleuger,

i la força d’un tità, ràpida, ulls d’esparver

i mirada nimbada de sàvia longevitat.

Sembla que està envoltada d’un alè de majestat.”

“- Doncs és al reina, la dama que regeix el bosc i els clars.

Decideix la batalla i remata tots els combats”.

La Cèrvola s’acostà a la ja anciana molsosa,

posà el llom sota la mà per a fer-li de crossa.

4.-El record

“- Guilla, encara el record m’enterboleix la vida;

per ben poc en la foscor haguéssim, tots, fet via.

Tants anys fa de la guerra que va remoure els camins

ferms de la nostra terra…I avui, des de tots els confins

retornen els condemnats que havien estat vençuts.

Hem d’estar ben preparats per a lluitar contra els temuts.

Com abans, volen calar foc a les cases lliures,

com abans, volen cremar la calma i les alzines.

La Tarasca reviurà a mans de la Missatgera,

la mort es congriarà per a ser reina eterna.

Haurem de buscar aliats, haurem d’explorar vells mons:

carmençons, goges i dracs, genis, follets i no morts…

Veuràs cares ancestrals i temors sense desar.

Sigues forta i guanyaràs si fas coses sense mal.”

La vella de la molsa s’emmudí en el vell record

i deixà que la jove s’inundés de reflexions.

“Quines bèsties de la por trobaré en el meu camí?”

I varen sentir els sorolls murmurant els seus destins.

S’endinsaren, alerta, en la humida fageda.

“- Amb compte joveneta, és antiga l’arbreda.”

5.- La fageda

Una catifa cruixent cobria el terra lliscant.

El sol hi entrava silent: un raig tènue i refrescant

que demanava permís a les fulles per a passar.

Les pedres feien tapís als marges per a passejar.

L’espai era immensitat gris de troncs de laberint,

arbres de marbre jaspiat com columnes de Corint.

Els ocells ressonaven darrera del verd teló,

entre branques piulaven, mimaven la funció.

Algun conill s’espantà, algun senglar va perdre el mos.

Un sobtat tifó aixecà les fulles de dins el bosc,

els ocells varen callar i les guerreres van fer un bot:

“-Preparem-nos per a lluitar! ens ataquen els simiots!”

6.- Els simiots

En baixaren centenars. Relliscaven tronc avall

fent guspires amb les mans. Algun d’ells amb un timbal

invocava el Bofarut, enviaven huracans

amb un crit cremant i agut. Eren els genis boscans,

de mig metre, mig corcats, amb la cua espinosa

i dos ulls blancs, entelats, protegits de la grossa

ascensió dels ullals esgrogueïts, rossegats.

Els braços, llargs, i les mans d’ungles i punys afilats

pels vents que convocaven. Les orelles punxaven

tot soroll que escoltaven. Gris i verd. Camuflaven

els seus colors de cendra com si fossin d’escorça.

Van ser follets; van vendre els seu bon geni a la fosca.

La Guilla batallava contra fulles i tralla

i amb la fona tirava, i es defensava amb la daga.

La Cèrvola alenava protegint-les a les tres.

Però el Bofarut frisava per guanyar-les amb els vents.

“-Jan del vent, tu, Jan del vent! Contra la meva calma

ja no tens ningun poder!” va dir la Molsa, maga.

El Bofarut va esclatar enmig d’un llampec esquerdat

i els simiots van escapar deixant sols morts o tombats.

Un moribund rigué sord: “no penseu que escapareu

de les tropes de la mort, d’aquí uns dies fugireu

covardament dels boscos, estúpides, morireu!”

Les ombres dels seus cossos pesaven mig somortes.

7.- La Por

Netejaren els simiots sense alè i sense viure,

van treure tots els cossos d’aquella casa lliure.

S’anava cobrint el cel d’una escorta morada

mentre anaven al nord-est amb les cames cansades.

Decidiren acampar a poques hores de l’estany,

sota el pont de carreus clars d’aquella vila comtal.

“- Aquí som benvingudes, aquí ningú ens farà mal.

Aquí algunes persones ens faran sempre costat.”

La Cèrvola senyalà als humans que era temps d’armar

els exèrcits contra el mal passejant-se pel comtat.

“- Tenen una llegenda que diu que la Cèrvola

donarà el toc d’alerta vagant, amb lluna plena.”

Un exèrcit els portà pa amb formatge per menjar

i varen conversar fins que el tard va planejar.

…

Les flames s’apagaven i la Guilla s’adormia…

Remolins l’apressaven i el seu cos no fugia:

s’arrossegava la Por al voltant del seu campament,

llefiscosa, sense cor, amb un gest de tort turment.

Matava sense tocar, només provocant terror

quan arrencava a bramar esbudellant-se en la foscor;

era el pànic el seu plat. La Guilla no va tancar

els seus ulls davant l’embat fastigós de fetge i bram

amb que reptava el Terror. “-No escamparàs la brama

ni venceràs la claror, torna a la teva balma!”

…

Es va adormir escoltant els grills mentre la por marxava,

lentament entre el pedrís, vençuda, es retorçava.

8.- L’estany

Com si l’estany fos un ull de la terra observant

fixament un cel que bull de vida etèria i brillant,

s’estenien les aigües plegades als paisatges.

El ressol i les algues feien màgics miratges.

Havien trigat hores en arribar al seu destí,

la Cèrvola i les dones l’espectacle van gaudir.

L’anciana es posà dreta i, serena, va murmurar

amb la mirada quieta, va clavar els peus amb força

i va desafiar el llac amb els braços ben oberts:

“- Vinc per reclamar-te, drac, l’ajuda que ens has promès!”

…

primer arribaren les goges d’espases vaporoses

foses a les esquerdes dels senders de la zona;

a dins les armadures, fetes d’un cristall aquós,

hi glatien les dones protectores del dragó.

Quan van haver desfilat davant de les visitants,

una d’elles feu un pas decidit cap a endavant

i es tragué els casc del cap: “- Qui demana pel senyor

de les ribes de l’estany?” “- Dones d’aigua, sóc jo,

l’anciana del boscatge!”. La Molsosa va ensenyar

el vestit que una fada fa molt temps li va brodar.

Les goges van afluixar la força de les armes,

van somriure i van parlar: “- Molsosa, com trigaves!

T’esperàvem per anar a lluitar dalt les muntanyes!”

La més jove va cantar per a despertar les aigües.

9.- El drac d’aigua

Un raig de llum irisat va obrir el llac en remolí

i el drac va sortir, escatat dels verds i blaus del matí:

una colobra gegant amb els ulls de llangardaix,

amb el llom de riu punxant, dents serrats, serpent alat.

Va mirar el sol, l’horitzó, i els va parlar sense veu:

“- Goges, aneu sense por, marxeu del llac. Prepareu

les millors fulles blanques, forgeu les millors puntes

de sagetes i llances. Aviseu altres fades,

les dels deltes, les coves, els prats i les cascades,

l’exèrcit d’encantades torna a empunyar les armes.

Molsosa, gràcies per venir i evocar la promesa

que sens dubte he de complir. I tu, jove guerrera

que has vençut simiots i Por, no t’oblidis d’on provens,

tens l’astúcia i el valor. Deixeu que avancem els vents

que abanderen batalla i busqueu l’home dels udols,

que l’enemic avança cap al camp de sang i morts.”

Varen anar cap al nord a buscar el pare dels llops

mentre un núvol de foscor creixia, pútrid, de cop…

“- La Missatgera ha trobat es mots per a la Tarasca!

Guilla, el temps se’ns ha escurçat! Correu! La fi s’atansa!”

10.- La muntanya

Una cabana magra reposada enmig de tot,

serviria de casa i per a seure i per a fer un mos.

“- Dins el bosc de les mines s’hi amaguen criatures

amb les cames llanudes i negres com el sutge.

Guarden aquestes cases. Són els petits carmençons.

No els hi miris les cares, doncs tindràs molt mala sort.

Només volen vigilar. Els he de demanar permís

perquè puguis descansar… Vigilants freds de la nit,

podeu deixar escalfar-se a aquesta anciana sense abric?”

preguntà sens girar-se, sense mirar-los un xic.

“-Que vingui i que reposi, que s’escalfi vora el foc,

que dormi i que sopi estofat de xai i bon brou.”

“- Vaig a buscar el Pare llop. El teu cos està cansat,

després vindrem altre cop, els llanuts vigilaran.”

La Guilla i la Cèrvola corrien sense parar,

alzines i rouredes es tancaven al seu pas,

melisses i falgueres els omplien les cames

de fulles oloroses i verdes pessigolles.

Arribaren fins al cim i arrencaren un udol;

la lluna somreia gris i els estels eren de dol…

Als voltants, rítmics rumors entre la vegetació:

era el cercle de control que dibuixaven els llops.

La Guilla tranquil·litzà a la seva alba companya.

La tensió es va concentrar fins que un noi va cridar:

“_ Deixeu-les lliures, companys!”. “- Sempre que vinc a casa

teva he de fer malabars?” digué arrufant la cara.

“- Va, dona, és sols precaució, saps que ells no et faran mal.

Benvingudes al meu tros!” I admirà el blanc animal.

11.- El Pare Llop

Els cànids el seguien. Els rajos de la lluna

entre la nit vestien la capa grisa i bruna

amb caputxa i peluda. Els pèls tapaven el metall.

Portava llarga espasa feta amb màgia, sense mall.

Un gran arc, blanques fletxes i els peus sempre descalçats.

Els ulls, de vetes grises, copsaven tots els detalls.

Filons de metxes blanques als negres i rulls cabells.

Anaren fins les coves a sopar i parlar dels temps,

mentre escalfaven pomes i bevien llet amb mel,

l’olor de caça i rases arribava fins el cel.

“- Guilla, saps que pots comptar amb mi” Va dir el Llop greu i seriós

després de menjar i sentir la història. Al costat del foc

hi era el petit Pericó; enfadat per tanta calor

i enviat per la foscor, va llançar-se al fogueró

i va créixer fins a trencar mig sostre de la cova

amb el cos metal·litzat. Amb mall tot colpejava

i els joves saltaven escapant de la fúria.

Mentre ells escapaven el geni els perseguia.

“- Guilla, se t’acut quelcom?” ella assenyalà el barranc.

“- L’hem de llençar ben al fons, que es rovelli dins l’avenc.”

Els llops i la Cèrvola ajudaren als joves

a acorralar a la vora de les humides roques

l’ira descontrolada. Després de molt pedrejar,

la Guilla, ja esgotada, va agafar un tió cremant

i el geni retrocedí, enfadat, va ensopegar

i esgarrapà, amb un fort crit, la terra. Va arrossegar

la Guilla i van caure barranc avall… “Aguanta!”

cridà el Llop quan va veure la noia que escalava.

La Cèrvola saltava ràpid de l’altra banda,

va arribar on ella estava i el va ajudar a pujar-la.

12.- L’Home Escorça

La Guilla es preguntava quan podria descansar,

suava , s’espolsava. L’home Llop va bromejar:

“-Treballes a la mina?” La guilla va esbufegar,

“-Amic, deixa’m tranquil·la o ajuda’m a veure-hi clar!”

Tornaren a la casa per buscar la Molsosa.

…

A dins hi havia fressa, preguntes i conversa.

Hi van entrar esperitats, ja pensaven el pitjor…

miraren desconcertats a un ancià verd i marró.

“- Vols una tassa de brou?… per on t’han arrossegat?!”

“- Gràcies, en voldrem tots dos, Molsosa m’has espantat!

Hem trobat al Pericó i per això ens hem embrutat!”

“- Renta’t i vine amb el foc i escolta el nostre relat!”

Era l’Home d’Escorça el que allà amb ells descansava,

al noi Llop saludava i a la dama admirava.

“- Ah! La Cèrvola Blanca!” mussità. Tenia el cos

recobert d’una capa dura de colors marrons;

de vegades les fulles li brotaven per la pell.

del color de les heures li creixien els cabells.

Uns ulls d’ambre i de sàvia t’acollien, brillaven.

“- Seu, escolta el viatge”. Les hores s’escurçaven.

13.- Els gegants

“- Suposant que la Molsa us buscaria a tots dos,

vaig anar a cercar la força entre els gegants i els petitons.

Quan vaig entrar a ca l’Esmé ja lligava el seu farcell

“- La meitat batallarem fins quedar-nos sense alè

però els altres estan comprats per la cobdícia de l’or.

Intentaré regirar les consciències d’algun gros”

En la reunió dels gegants la guerra s’hi començà.

L’Aniol alçà les destrals i l’Esmé s’hi va tornar.

L’Aniol va esmicolar tots els ossos al seu pas,

roig de ràbia i bavejant proclamà el regne del mal.

Després de dies lluitant van dividir-se cansats.

El mal estava guanyant dins el regne dels més alts.

L’Esmé estava decidit a buscar més aliats

i va aconseguir reunir la meitat del món dels grans.

I així van fer cap al nord i van trobar-se amb drac,

les goges i carmençons preparant-se per a lluitar…

14.- Els petitons

I heus aquí que els més valents han estat els petitons

que van anar a ca l’Esmé sortint de tots els racons.

Els frarons, embolicats amb túnica, amb la barba,

portant bàculs, i alguns dards, portaven la campanya.

Homenets del bosc, armats, carregaven ballestes

i els màgics follets alats encanteris, varetes,

i al final els peculiars i rars follets del campanar

que avisaven els companys i cantaven com uns bards.

Van saber de la traïció quan un grup de gambutzins

voleiaven com voltors per sobre dels seus jardins.

Els frarets varen formar un estol de dards xiulant

i després de disparar els varen interrogar.

Els ocells de mal dormir els van dir que va començar

més enllà del primer cim l’argúcia fosca del mal.

I així van fer cap al nord, convencent persones,

recollint més suports, cantant passaren hores.

15.- L’home de les Neus

Quan la Molsa va reunir la força de l’últim cop,

quan les bèsties de la nit acudiren al noi Llop,

quan les bèsties del dia vingueren amb la Guilla,

quan l’Escorça reunia la saviesa i fluïa,

amb la Cèrvola al davant caminaren cap al camp

de batalla contra el mal. El camí cap al combat

portava al regne nevat. “- Potser ell voldrà parlar…”

“- El senyor del fred gelat? Tindrem sort si no calla”.

Després de cridar i cridar va aparèixer l’home blanc

lent i gros, llanut, descalç. “-Tinc molta feina aquí dalt”

“- Però avui hi haurà guerra, ens vols ajudar?

Sota el gel hi ha la terra, la deixaràs pels malvats?”

“- Mai ningú em fa cap favor, mai ningú m’aprecia,

deixeu-me pensar-hi fort. Marxeu, aneu fent via.”

Desconcertats van tornar a reprendre la ruta.

A mig camí van notar que una cosa els seguia.

16.- L’assalt

Tres Barbotes van saltar al camí, just al cavant

d’on eren, i van tallar les vies per a escapar.

Somreien afamades, salivant els centenars

de dents grans i afilades, bavejant tot al seu pas.

Sense nas i amb dos forats que els feien d’ulls cremats.

Eren altes, massa grans, i arrossegaven destrals.

“- Aquest cop no guanyareu no arribareu allà dalt,

aquí mateix morireu. Sereu el nostre sopar!”

El noi Llop disparava, la Guilla lapidava,

els ancians encantaven, la Cèrvola atacava…

Se’n reien les ogresses. Quan tot semblava perdut

arribaren tempestes de glaç, l’Home de les Neus

i el Jan del Gel, bèsties de l’hivern i del blanc fred,

congelaven les ogres només amb uns esbufecs,

i amb un cop les trencaren i s’esfumaren amb l’aire.

I així tots arribaren al camp de la batalla.

17.- El camp

Cara a cara, les races en guerra separades:

el mal havia permès dividir així les cases.

Follets i fades, no morts, duendos, gegants i dragons,

entre ells, partits en dos. I sobre el cim, ben al fons,

seia la Filadora, tisores afilava

per tallar vides mortes. Ben pacient esperava.

Al costat, l’equí de foc piafava, esperonava

les portes de l’inframon, ell, Caront, t’hi portava.

S’hi respirava la por, cantava i braolava

l’exèrcit de la foscor que, llòbrec, esperava

la Missatgera Blanca, la seva capitana

conduint la Tarasca. La Guilla bategava…

Se sentien les passes del gran monstre, pesades,

i s’obrien les files eufòriques, malvades.

Aparegué la cara, al fons, de la Missatgera

de la mort, allargada i desfeta calavera

vestida de llarg i blanc embrutat per l’enveja,

la por, la usura, la sang. De peu, amb una dalla

dirigia la bèstia i cridava la batalla.

Ben recta es dirigia cap a el Llop i la Guilla.

Al camp ja ressonaven les destrals, les espases,

les ferides rajaven. Els gegants contra els ogres,

els gegants contra els dragons, els ogres contra els dragons…

cremades, regirarocs… fletxes, dards plens de foc.

18.- La batalla

La Tarasca avançava trepitjant qualsevol cos,

amb sis potes anava esgarrapant pedres i llots.

Un escurçó gegantí de cua punxeguda,

les dents plenes de verí, les llengües separades.

La Guilla i l’home dels llops deixaren la batalla

i corregueren tots dos a lluitar amb la Tarasca.

Li clavaven l’espasa i la daga dins la panxa,

evitaren la cara de la serp gegantina.

Però la bèstia seguia caminant sense treva.

Llençaren missatgera, dalla i brides al terra,

li tallaren les potes, la cua li ferien,

però al cap d’una estona creixien i creixien.

La Molsosa i l’Escorça convocaven ala llum

per matar la Tarasca, però la sang, el foc i el fum

el cel ennuvolaven. Tot semblava anar al final,

les forces s’esgotaven, perdien aquell combat…

A punt de ser mossegats per l’escurçó-leviatán

unes peülles gegants, blanques, brutes de la sang,

van esclafar el cap lluent, farcit de líquid tòxic,

de la bavosa serpent. Tot es fongué e un sol crit…

19.- La victòria

La Cèrvola, la dama, ja s’havia decidit,

el combat de la Guilla i el Llop l’havia entendrit.

“- Ja et vaig dir que era ella la que escrivia el final”

va dir la Molsa vella quan va fugir tot el mal.

Van mirar-se tot el camp ple de morts i desolat,

es van netejar la sang i van seure a descansar.

“- La gran dama on està?” va preguntar la jove.

“- Segurament descansant, ha crescut de cop, noia

ja tornarà al teu costat” I al cap de moltes hores

de mirar i respirar, feren cap a les coves

a rentar-se i a menjar. Tot tornava a ser normal,

tot tornava a verdejar, a refrescar, a cantar.

20.- La calma

La Guilla s’adormia a la llum d’uns rajos de sol,

l’home Llop acudia a espatllar la seva son,

la Cèrvola peixia. El camí dibuixava

l’esperada visita. La calor començava.

Un sentiment assaltà de cop la Mare Guilla.

Alguna cosa tombà el sender de la vila

zelada per abelles. “- he vingut a explicar-te

tot el que et preguntaves, ja és hora, ja puc dir-te

què feu la teva mare”. L’ombra de la Molsosa,

que era cara de veure, tornava silenciosa….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!