Desitjos als terrats...

EL VAIXELL DE LES ÀNIMES

1.- A les dotze de la nit

A les dotze de la nit

la platja s’aturava,

cap remor, ningun brogit

la sorra destorbava.

El cel, un ull de basalt,

de fit a fit mirava

la congestió de la sal

que la mar aquietava.

La lluna amagada

dalt un núvol, guaitava,

aguantant l’alenada

tancava els ulls, callava.

El cel, la sorra i la mar

en un sol pla barrejats,

una esfera per mirar

amb els ulls esparverats.

Un silenci boreal

trencava els rajos morats

d’una aurora fantasmal

que esquitxava els rat-penats.

I jo, amb un fred mortal,

amagada rere el bot

que dormia cap per avall,

blanca i quieta com un mort.

El repic de dos timbals

provinents de l’horitzó

repicaven als ramals

del broc negre del racó.

Rere aquest, quatre tabals

responien la cançó

i de les balmes flotants

en sortia un lleu rumor.

Amb el ritme dels tam-tams

un alè brollava fosc

de les parets dels rocams

i omplia el lloc de mort.

Les metzines dels vapors

conduïen els rugits

de la bèstia que els tambors

reclamaven que sortís.

De la cova sorgí un crit

i del mar un fort esclat,

i amb un tro i un esgarip

vaig tapar-me els ulls i el cap.

Quan vaig tenir prou valor

per a mirar sense cridar

l’espectacle i el terror

portaven el meu compàs…

2.-El somni…

“Roba de vidre. Dins la bombolla

la gent que no et veu, tu te la mires.

I a dins hi era jo: una clofolla

plena de terror. Velles i quilles

jugant a la cuit sobre les buides

explosions roges de guerres del mal.

Però tot és ben mort. Les pells són buides

el mal surt i s’arrossega al sorral.

Un infern humit, silenci tossut.

No hi ha llàgrimes, la sal les seca.

Errant esgarip, errat i sorrut.”

Ja eren les deu i un núvol cabut

regava les flors. Suor ben freda

i el gat al meu llit. EL cor espremut.

3.-… I la pista

Allà estava jo, fent la motxilla

perquè havia vist en una quilla

d’un vaixell antic del museu naval

de la gran ciutat un dibuix gravat.

Al costat del cos del bru maurità

una sirena aixecava la mà.

Era un mer dibuix que feia el camí

de contes de mar que feien gaudir.

Allà estava jo, seguint pirates,

llegendes de sal i mites cantats,

rimes de pobles, velles comparses.

Còpies de mapes, claus de xarades,

llibres envellits, rostres encunyats,

cerques de contes, ossos i escates.

Tic-tac, tic-tac.

Demà me’n vaig.

4.- El viatge

Com féu aquell trobador

de la rosa a la ploma

escric la cançó

del vagó i el record.

Mentre sóc a l’estació

imagino una estona

la meva destinació.

La vibració m’acotxa.

M’adorm la calefacció.

A aquesta hora, poca gent

i el silenci fa ambient.

Algú desfà l’embolcall

i es menja el seu entrepà.

L’altre passa pàgina.

I altre cop l’alarma.

Un tuit.

Un badall.

Un renec.

Un sotrac.

Túnel, sol i clars-obscurs,

un sfumatto de llum.

Quan sortim als extramurs

els somnis ja queden lluny.

Ens encega la plata,

la lluna ja no talla,

diamantina, gemada,

la puresa granada;

s’emporta la cascada:

l’estel i la gebrada.

Un raig,

el mar,

un record,

un mirall.

“Què véns a buscar?

Què véns a buscar?

Vés amb compte

vés amb compte,

que una història

se’t pot emportar…”,

reia la boira.

5.- Aquarel·la

Amb el nas enganxat al vidre

veig com es va escampant la tinta.

El blanc tenyeix els blaus, indecís,

i el vermell s’escampa fonedís.

Rellisquen cofois tots els colors

i el carbonet dibuixa els contorns.

Tots es barregen al principi

com una gènesi, un inici

que es repeteix a cada albada:

una aquarel·la desfermada.

6.- L’arribada

El tren xiulava.

L’estació badava

just al mig del poble.

Els gats badallaven

i els pardals piulaven

i amb la son volaven.

Ningú hi passejava,

tothom esmorzava.

Un vell escombrava,

tossia i xiulava.

“Cafè de l’estació”

Una sala xica.

Cafè que brollava,

vidre que dringava,

el vell esclafava

la llet i cantava.

Entrepà ben calent,

diari diferent.

Es veia la vila:

casetes en fila.

L’home feia un riure

sota l’ull de vidre…

“escalfa’t la panxa

petita, petita,

que la mar enganxa,

humida, humida…”

cantava i fregava.

I jo, callava,

estava segura

que em parlava, fura,

que el seu ull mirava

més del que semblava.

A fora, l’aire pesava,

encara la nit sestava

dins les gotes de rosada.

Les meves passes tronaven,

pel carrer major sonaven

les cassoles que es fregaven.

Les bugades acabades

oloraven a magranes

i endolcien les façanes

com banderes quotidianes.

Les torrades i arengades

pels gats eren si sobraven.

Un raig d’ivori,

marfil matiner,

desfà el desori

i es torna feiner.

Es pon la mandra.

La son escampa.

7.- Impressió

Puntetes de sorra

esquitxades de pins,

petjades de terra

al final del camí.

Brots nous de ginesta,

perfum de romaní.

Flors de lli i ametlla

cosides a l’ampit.

Copets, pinzellades

d’estuc de les cases:

són blaves i blanques,

finestres pintades.

Guspires de boira

defugen les ones;

follets de la cala

pentinen les roques.

La tela marina:

vitrall i mà fina.

8.- El moll

no hi havia gaire barques al port

i aquest, petit, només tenia un moll.

Els bots esquitxaven les tres cales

i ballaven tango amb les onades.

El cel del febrer era fred i gris

com un estor vell. El fred era llis,

tant clar com mirar la cara del glaç

tant dèbil i humit com l’alba de març.

Què fàcil confiar en l’olor del pi

que li fa un pizzicato a l’escuma

i li canta un cànon al sol del matí.

Què fàcil respirar prop del timó

i deixar travats els ossos de fred.

La posta de sol besa l’estragó.

El so que fa el mar contra la fusta

és especial, es d’una altra pasta,

és com una maraca mig sorda

o una guitarra sense corda.

Només la caòtica cridòria

de les gavines en plena eufòria

trenca la calma de l’abraçada

de l’aigua amb la fusta rovellada.

El port deixa lliures bots i barques

i apunta, callat, el seu lliure albir

-que totes les xarxes deixen marques-.

La boira respira platejada

als peus del moll. Fa un caragolí de mar

levitant sobre cada onada.

9.- El pescador

Assegut sobre les fustes

un pescador desfilava

els nusos molls de les xarxes.

Murmuraven les gavines

que el pescador s’enfonsava

en la foscor de les aigües.

Tèrbol com els ulls d’un tauró

li naufragava la vida

en un erràtic horitzó.

“Persegueix-la fins la fi”

Li insistia el corb marí.

Embogí.

S’obcecà.

S’enredà en les seves cordes:

“les sirenes són salvatges,

dones-bèsties insalvables.

Caçar-les,

pescar-les.

Magues blaves i nacrades,

veus de vidre i encantades!”

L’assetjaven amenaces

rebotaven les paraules.

Una garota negra

li creixia grossa i lenta

dins el pit, vora l’esquena.

Li punyia, l’esqueixava,

i amb la mà s’agafava

l’ànima mal arponada.

L’eterna foscor abismal

li feia un tel a les celles:

només veia els camins del mar.

Només era gelosia,

obsessiu irracional.

Només era mig humà,

mig mortal.

Mirar a la gent li feia mal.

“Té un pacte infernal

mandíbula brutal:

és l’home esqual

l’home esqual.

T’ofegarà, se’t menjarà,

t’esquarterarà,

t’escopirà.

Mig tauró, mig humà,

si t’olora t’atraparà!”

Cantaven les nenes

rialles burletes,

cançonetes, cançonetes.

I el pescador allà estava

escorcollant quiet la mar,

ni la gent no li importava.

I amb un calfred vaig pensar:

“ell fa temps que no és humà

és un depredador de la mar”.

“Tens raó, no és persona,

és assetjador de lliures”

digué una noieta.

“de lliures?”

“d’aquelles que varen triar

fer-se un lloc dins de la mar,

lliures per a fer el bé

i per a fer el mal,

perquè ser lliure ni és fàcil

ni és neutral.”

El mar,

profundament gran,

que amaga, que amaga,

quants ulls ens miren

des de dins

i des de baix,

i neden, i viuen, i maten…

10.- Abstracció

Ira negra concentrada

i un regalim de dolor roig:

vermell latent sobre fons blanc

i un punt negre, odi quitrà.

Fons blanc buidat, sense pintar.

Línies de fuga per a traçar.

11.- Museu

Sota les palmeres

el museu dels nusos

guarda llegendes

lluny dels ulls il·lusos.

La seva façana

diu “benvinguts crèduls”.

Antiga drassana

de bots i barbuts.

Al costat la tasca.

“-El museu és tancat?”

“-I vostè què busca?”

“_Un dibuix, un gravat”

En veure el maurità

i una dona de martes

s’estranyà, em mirà

i de cop va girar

la maneta negra

d’una porta rere

l’últim banc de pedra.

“-Porta del darrera.”

Ella va callar

i es va plantar.

Jo vaig entrar.

Ella vigilava

i jo explorava.

Rossa

Grossa

Rosada i llustrosa.

Malfiada

però tafanera.

Maregassa blava,

no era perillosa.

Llibres de navegació,

mapes del mar del Carib,

però on és el llibre antic

que em respondrà la qüestió?

Us preguntareu què busques?

És que saps que hi ha un tresor?

Hi ha un vaixell amb veles d’or?

Hi ha fòssils, antàrtides?

Cerco històries màgiques

que viuen a les platges!

M’ajudà la donassa,

“-Així que busques contes!”

“-Mites, si no t’importa”

“-D’acord. Mira la pota

del secreter del racó”.

Allà estava: un full marró,

un pergamí enrotllat

ple de pols i ben lacrat.

Quan el vaig desenrotllar

les portes es van tancar.

“-No t’espantis, és normal”.

Vaig llegir amb to ben alt:

“ànimes d’avui i d’ahir

neden i remen aquí.”

Les llums es van apagar,

la donassa va cridar,

xiuxiuejos d’altre món

i el meu cos fora de joc.

Silenci.

Paràlisi.

Passes sibilants,

panxes reptant.

Un alè rere el meu cap

i un crit desesperat:

“fora del meu mar!

Fora del meu mar!”

12.- Gravat obscur

La sala, obscura.

Cos sense postura

com filla de Cronos.

El pànic m’espera

la por em devora

i s’apodera.

Espessa condemna.

On és l’ajuda?

On és la claror?

Qui m’assetja?

Què m’observa?

No em moc

i tot és negre,

tot és fosc.

Qui ets?

On sóc?

“Sóc jo.

Aquí, on ets tu

on ets tu…!”

Serp marina, cuc de mar?

“On vas tu vaig jo,

sóc la por, sóc la por”

El crit altre cop:

“Surt del meu mar,

surt del meu bot!

Deixa la mort

a la seva sort!”

Tempesta.

Tifó.

Qui ets?

On sóc?

13.- Respir

Estava dormint a la tasca.

La donassa em feia una tassa

de sopa de ceba i formatge.

Sense parlar, ulls a la platja.

A dins la tempesta amainava,

a fora solet i catxassa.

“-Acompanya’m a la plaça.”

14.- La plaça

Entre allò real i el barroquisme:

pobres i pomes, brosses i aromes,

piles vermelles, verdes i taronges

fetes de safareig, adéus i bromes.

A la parada de les olives

ceba i salmorra reien furtives.

Bacallà salat i xafardejos

semblaven pirates fent xiuxiuejos.

Hi havia una olor mig amagada

hi havia una remor desenfocada,

hi havia un voltor que m’assetjava.

“si vols els vaixell que beu de la sal

si vols el vaixell que pesca del mal

només per la nit surt el funeral.”

“-Desperta’t, lleva’t! On vola el teu cap?·”

“-El drac d’aigua, vaixell fantasmal”

“-Busques el vaixell de les ànimes?

I vols també el drac de les dones d’aigua?”

M’agafà la mà i sota els porxos

deixarem passar bicis i motos.

“Agafa l’anell que tinc al cistell,

agafa’l ben fort, que no et vegin ells.”

L’anell era blau, un ull mig obert

gelat envestat, mirada punyent.

Semblava que anés reptant com serpent.

Era l’oceà el que li feia

mirada plena de vida eterna.

“-Pupil·la bella però maleïda”.

Quan l’última frase sonà

la gola de mil criatures

va començar a somicar

fins que va rompre a plorar.

Núvols, cúmuls.

“-Adéu buscadora,

camina que ja és l’hora.”

15.- Arròs caldós

A la una del migdia

la blancor de les cases

de la cala desprenia

una aroma de morralla

que s’escalfava a les flames;

brou de peix amb ceba i nyores

i arròs caldós de la iaia.

I la saliva em trenava

una gana inesperada

amb aquella pinzellada

del safrà i l’olla pintada,

i aquesta punta endolcida

de la sèpia amb pèsols

i la carxofa a la brasa.

Si només amb un ou ferrat

i una llesca de pa torrat

ja m’haurien fet contenta,

un plat calent d’arròs caldós

era un àpat meravellós.

Quin regal pel meu olfacte!

Allà dalt, en aquell hostal

hi feien també restaurant

amb dos menús: un d’especial

i l’altra per la gent normal.

A la porta del davant,

ben assegudes,

hi havia tres ancianes.

Em miraren com rajades:

sàvies, velles, ràpides…

I van seguir fent bufandes.

Múrries, reien amagades

amb la llum de les infàncies

ressuscitades.

• Bona tarda – vaig dir.

• Bona tarda – varen dir.

I alguna cosa va sorgir

entre els seus ulls i els meus dits.

…

Arròs de peix, aigua i carxofes,

sal, metall, dolçor.

Una taula rere cortines

i per postres cafè i taronges!

El xivarri dels comensals

no tapava l’olor de mar

que venia de la cuina,

l’olor de fusta cremada

de dins de totes les cases,

l’olor d’escuma salada

que volava per la platja.

Alguna mirada estranya

es preguntava qui era

la noia de la finestra.

I algú feia olor de vi dolç.

I el sol semblava mantega:

de groc trèmul i amb el cos fos.

La hora de la migdiada

queia melosa i pesada

i, sortir, l’aire gronxava

les cares endormiscades.

…

Allà seguien acotxades.

16.- Històries

“Històries de pobles,

cabòries de velles,

tricota, tricota

i escolta les pedres.

Regeixen les platges

sorgeixen les barques

fantasmes, fantasmes,

i escolta les rates.

Històries pirates

de dracs i galeres.

Ànimes, ànimes

i tanca’t a casa!”

Cantaven les àvies.

Les cares amables,

brunes, arrugades,

trenes espigades

perfectes i blanques,

la vida marina

dins de la pupil·la.

Somreien les àvies

les mans afuades,

àgils i colrades,

les cames, cansades,

petites, plegades.

Aurora i calitja

desats al somriure.

La llum de la tarda

les dents els rentava.

Les faldilles llargues,

jaqueta de llana,

agulla al davantal

misteris ancestrals.

Cantaven les àvies

després d’un bon àpat,

contaven puntades

mentre m’explicaven

que amaguen les platges.

17.- Cançons de tarda

“Algunes petxines

expliquen ufanes

històries arcanes

del drac de les balmes.

Li canten gavines,

és fet de conquilles

de gel i d’escates

i surt si els fantasmes

li canten i ballen.

Són blaus els dimonis

i fets de miratges.

Els homes esquàlids

pugen les escales

que solquen les roques

i busquen cascades.

De ben a dalt salten

i agafen volada

i cacen i mengen

sirenes i fades.

I allà lluny, on s’alcen

confins de les aigües

s’hi troba la barca

el nom de la qual

és impronunciable.

Sembla que un pirata

vingut de l’Àfrica

conegué la reina

de tots els pirates,

i, així, conxorxant-se

per prendre les aigües

van enamorar-se

el morè i la blanca,

sarraí i cristiana.

Tant forta la corda

els duia i lligava

que en morir l’africà

la reina fou presa

de la bogeria.

Maleí la barca

i les seves platges

i les seves vides

i les seves xarxes.

Processó eterna

per no separa-se

i ara tenen feina:

recollir ànimes

ànimes en pena,

que vaguen per l’arena.

Cada nit, cada nit,

ells s’abracen

ells no dormen,

ells et cacen,

a les dotze de la nit.

Com lluernes a l’estiu

dones d’aigua alcen fanals

i els hi obren el camí

i els avisen del matí.”

18.- Mosaic

Les quatre assegudes

cantant episodis

semblaven tessel·les

d’herois i odissees.

Qui sap si les velles

són dones oracles,

donzelles de Delfos

o dees pintades?

19.- El camí

Abans de sopar vaig a fer una excursió

pel penya-segat. A baix la funció

seguia pescant. Un camí plàcid

que pujava lent, ample i flemàtic.

Des de dalt estant es veia el revolt

i alguns esglaons sorgien del port

i anaven pujant quasi invisibles

per tot el rocam. Punts invisibles

anaven del port fins a l’horitzó.

Només es veien amb posta de sol,

un pinzell de Munch i un sol de Van Gogh.

Semblava que el mar estava pensant

potser vigilant, sempre traginant

alguna cosa que s’està amagant.

20.- El sopar

La tasca estava mig buida encara

i vaig escollir la mariscada,

la gamba dolça, el musclo picant,

la cloïssa rossa, el caragol de mar,

patates al caliu, ceba en vinagre,

eriçons de mar, pebrot a la brasa.

De nou la calor corria dins meu

i un toc de color tenyia el meu cos.

Ja s’acostava l’hora de veure el vaixell.

Els nervis, la por, al punt de la pell,

“ja és el moment, peus clars, cor valent”.

Semblava que el bar cantava cançons

de guerres navals, florets i canons.

En aquell racó cremaven el rom.

21.- Hores mortes

Tapada fins el nas,

asseguda al porxo,

escoltant el compàs.

El cel s’enfosquia

lentament, com un tosc

rellotge de sorra.

Quina mà el fa girar?

Volutes de flames

com rojos focs follets

li ballen la samba

al seu amic el vent.

L’espetec de fusta

de pins agonitzants

regala una fusa

i espills d’oceans.

Algun cranc arrufat

mira el foc i l’encant

estrany i estarrufat.

Sembla que, lluny, sona

una flauta de pan

mes és una noia

que bufa caragoles.

De sobte, una tristor

mulla la quitxalla

i tot sembla buidor,

la llenya s’apaga.

Soles, encarades,

esperant la barca,

plata preparada

si Caront treballa…

22.- A les dotze de la nit…

Ja eren plenes lluna i nit

i tot semblava atordit.

Vaig veure teranyines

volant entre les brises.

Just quan vaig seure a recer

les campanes feien ple.

A les dotze de la nit

tot estava encongit…

A les dotze de la nit

la platja s’aturava,

cap remor, ningun brogit

la sorra destorbava…

De la cova sorgí un crit

i del mar un fort esclat

i amb un tro i un esgarip

vaig tapar-me els ulls i el cap.

Quan vaig tenir prou valor

per a mirar sense cridar

l’espectacle i el terror

portaven el meu compàs…

“ Prem molt bé l’anell

que veu tots espais i temps,

no te’l treguis ni un moment

que la mort és temps etern.”

23.- EL drac

Ull de cocodril, doble parpella

de mirar l’aigua i també la terra.

Perles, turqueses, diamants, conquilles,

belles escates, blanques pestanyes.

D’uns blaus ultramar i cel transparent

un bell exemplar, gegantí serpent.

Crestes alades, dents esmolades,

flames gebrades i urpes gelades.

Només amb l’avís dels homes del mar

surt del seu pedrís com un gran tità.

Fins l’home tauró s’amaga del drac!

Amb veu de violó xiula hipnotitzant:

“qui trenca el meu son, fantasmes bergants?

Qui ronda per aquí, qui m’està mirant?”

“l’olor dels humans

no es pot amagar,

busque pels voltants!

Porteu-me’ls volant!”

Les tropes buscaven.

El drac vigilava

que les dones d’aigua

guiessin les barques,

ja plenes d’ànimes,

al vaixell dels fantasmes.

24.- Les tropes

Els homes de gris, soldats del dragó,

fills del mercuri, els homes tauró.

Les dent d’ivori, els ulls de llautó;

els seus efluvis pansien el cor.

Encara la sang seca restava

ben dibuixada, ja no baixava.

Un tatuatge identificava

l’especia d’esqual i el grup on anava.

Just al meu davant un d’ells mirava.

Jo, aterrada, només pensava:

“m’ha caigut l’anell!”. No respirava.

Un alè pudent em va saludar

i em vaig esforçar per no vomitar.

“- Aquí, rere el bot, es troba l’humà!”

“És una dona

que estava mirant!”

“Porteu-la a la zona

on estan embarcant!”

M’apressaren.

M’empentaren.

“Una mort horrible”,

pensava jo.

“Un destí terrible”

se’n reien ells.

Un fort cop al cap.

Imatges, silenci.

Em van lligar fort,

només veia el port…

i la mort…

25.- Les dones

Mig cos sota el mar, mig sobre l’aigua.

Duien posada seda brodada

d’estrelles blaves a la solapa.

Sota la pell només hi era l’aire.

Els ulls d’oceà no veien el món

només brindaven paraules als morts.

Amb un braç alçaven llums de quars

i els cabell de corall els feien un vals.

Al bot, jade silent desesperat

navegant amb l’odiosa eternitat,

és la cara de l’irat condemnat.

Al final del camí pels llums traçat,

dessota una infesta tempestat,

rugia el maleït vaixell corcat.

Un gran peix va tombar

la petita barca on anava.

Les bombolles van mostrar

aquella donota

que treballava al bar:

les cames de peix

i el cos escatat.

Em va arrossegar

uns metres enllà

i va exclamar:

“mira bé el teu tresor

i si el tornes a buscar

ves amb compte amb el dolor

i el terror de l’inframón!”.

26.- El vaixell.

Fet de musclos de negre obsidiana.

Brillava la barca condemnada,

amb veles d’aranya levitava,

amb cordes, pals i vents navegava.

A dins, els dos pirates miraven

com la sirena i jo escapàvem.

Ens cridaven, ens amenaçaven.

Ella armada, màgica, blanca,

bella amb bótes negres i casaca.

Ell portava gel·laba d’escuma

que esquitxava la seva pell bruna.

Ell portava rínxols que enredaven

les estrelles que li sospiraven.

Les seves espases bategaven.

Quedava poc per l’alba

i encara nedàvem,

buscàvem la calma,

no parlàvem.

Un lleu raig de llum

i tot va fer-se fum.

27.- Romàntics

Gargots de crits

esgarips

esperits.

Salvatges onades,

roges nuvolades,

brutals llambregades.

Un so atronador

i una implosió.

Silenci.

Calma roja i daurada.

Calma rosa i platejada.

I em vaig adormir

mirant l’horitzó:

“adéu, adéu, vaixell de la por”.

28.- Despertant

Les tres narradores

traginaven bosses

d’herbes remeieres

i escalfaven sopes.

S’anaven fent bromes

amb veus ben fluixetes.

Semblaven tres bruixes,

és que a potser ho eren?

L’olor d’escudella

i herba de Sant Joan

omplia la casa

on em vaig despertar.

“- Bon dia, mandrosa

t’has ben adormit!”

“-Com he arribat aquí?

Ha estat un somni

o he vist esperits?”

Després d’un silenci

copat de somriures

la més vella digué:

“com saps que el que veus

és somni o real?

Com saps que el que vols

és saber la veritat?

Pot existir una resposta

sense una gran preguntar

haver formulat?”

29.- La sortida

L’estació, com sempre

badava.

El vell, com sempre,

tossia i xiulava.

I els gats, com sempre,

s’estiraven, badallaven.

La màquina de bitllets

com sempre

no funcionava.

El cafè cremava

El vidre dringava.

EL vell cantava

“Escalfa’t la panxa

petita, petita

que la mar enganxa

humida, humida.

Si busques la barca

veuràs els pirates,

quan tornis a casa

les coses estranyes

seran les companyes!

Voldràs compartir?

Voldràs repetir?

Quan tornis al poble

vindràs per la nit

i a les dotze, a les dotze

no seràs al llit!”

30.- A casa

El gat em mirava des del sofà

amb els ulls oberts i el cap inclinat.

Les flors llepaven els rajos solars

i el cor volava amb els núvols, enllà.

La infusió fumejava entre els dits,

que em miraven a mi, de fit a fit.

Amb l’escalfor lleu del llençol de lli

el meu cos cansat s’anava adormint.

“Es desfeia la implosió salada

i em mirava la mort embarcada

amb la llum freda mig esberlada.

L’ull del drac em tenia atrapada.

Tornaràs amb mi abans de l’alba?

Remaràs el vaixell dels fantasmes?

Busca històries i tresors

i no et quedis a casa;

el vaixell de les ànimes

recorre les costes

i podreix les aigües….”

Mireia Redondo Prat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!