Voleu saber per què el Kurdistan encara no serà independent?

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Iraq Bagdad Nínive assiris Kurdistan xiïtes sunnites islamistes Al-Qaida Mossul Alcorà

El president del Kurdistan iraquià ha dit en una entrevista que els kurds celebraran un referèndum d’independència. Però Massud Barzani no ha dit quan. Ni tant sols ha posat data per a decidir quan i com s’ha de fer la consulta. A més, davant la insistència dels periodistes sobre el tema, una persona propera a Jalal Talabani, l’altre líder tribal que controla la política i l’economia del Kurdistan, tampoc no ha volgut concretar res: “haurem de revisar la relació amb Bagdad”. Per la seva banda, el viceministre d’Exteriors kurd ha deixat clar que “la confederació [amb l’Iraq] és una opció“.

Malgrat la manca de concreció, a Occident ja hem situat el Kurdistan a la recta final del procés d’independència. Suposo que això té molt a veure amb el fet que els periodistes nord-americans i europeus que pertanyen a les cultures dominants titllen d’independentista tot aquell que té un discurs favorable als drets d’un poble que no té fronteres pròpies. Els catalans, en canvi, sabem prou bé els matisos en l’àmbit dels sentiments nacionals: la diferència entre el dit i el fet dels polítics, la independència i la dependència, o entre la lluita, el conformisme i el pacte traïdor.

Crec que, per aquest motiu, les agències de notícies internacionals porten anys vaticinant la imminent independència del Kurdistan que, malgrat tot, no arriba. Per a ells, qualsevol folclorisme és sinònim de lluita per la independència política. Però la independència només s’assoleix quan s’hi posa dia i hora

Sembla com si el lloc, el moment i totes les circumstàncies que envolten el Kurdistan hagin eliminat de l’escena qualsevol altre futur que no sigui la independència. Però en cap cas es tracta d’un fat imminent.

Malgrat la tensió del govern autònom kurd amb les autoritats de Bagdad, malgrat que el Kurdistan ha començat a exportar petroli pel seu compte a través de Turquia, malgrat que el Kurdistan ja ha ocupat la disputada ciutat de Kirkuk, malgrat que l’Iraq viu una guerra civil entre sunnites i xiïtes que aïlla el Kurdistan de la resta del país, malgrat que el president del Govern Regional del Kurdistan (GRK) ara diu que és independentista… malgrat tot això, la independència del Kurdistan haurà d’esperar.

Per què?

1. Els kurds no volen tenir frontera amb l’Estat Islàmic de l’Iraq. Els líders del Kurdistan no es desentendran precisament ara dels assumptes interns de l’Iraq. Si abandonen els seus aliats xiïtes, això pot implicar la consolidació del poder islamista a la regió sunnita. La possible amenaça islamista i les pressions internacionals perquè els kurds la combatin és d’una magnitud superior a les actuals diferències polítiques entre els líders kurds i el govern de Bagdad.

2. Els kurds no estan preparats per a tenir un sol líder. Actualment, el Kurdistan està dirigit per dues organitzacions al voltant de les quals s’ha teixit una xarxa d’interessos, d’amiguisme, de corrupció… La Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) controla les províncies de l’oest, la presidència de l’Iraq i fins la setmana passada el ministeri d’exteriors iraquià, mentre que el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) controla les províncies kurdes de l’est i la presidència del Govern Regional del Kurdistan (GRK). Totes dues organitzacions defensen els interessos de famílies molt concretes i dubto molt que siguin capaces de posar-se d’acord per a triar un lideratge nacional únic.

3. El Kurdistan no és tant solvent econòmicament com ens pensem. El Kurdistan rep un percentatge dels ingressos per les exportacions nacionals del petroli. Fa ben poc, en represàlia per la decisió unilateral kurda d’exportar pel seu compte petites quantitats de petroli dels jaciments del nord pel seu compte, el govern de Bagdad va deixar de pagar al Kurdistan els diners del petroli que els tocava. Durant una temporada el govern kurd no va poder pagar els salaris de molts treballadors. Al Kurdistan el 75 per cent dels treballadors reben el salari de l’administració i la situació a principi d’any va ser complicada per a les autoritats kurdes.

4. Tot el món farà tot el possible per boicotejar un suposat procés independentista. Alguns des de l’amenaça i altres des del control econòmic. Com per exemple Turquia, que els darrers anys ha acostat posicions amb les autoritats kurdes. De fet, podríem dir que avui els kurds i els turcs són aliats. Aquest fet beneficia la posició d’Istambul, que ha començat a crear al Kurdistan iraquià una dependència econòmica de Turquia, sobretot a la regió occidental controlada per la Unió Patriòtica del Kurdistan. Per la seva banda, Iran manté bona relació amb la cúpula del Partit Democràtic del Kurdistan, a través del qual podria exercir certa influència en la política kurda.

5. Cap estat de la regió ni cap potència internacional no vol reconèixer un Kurdistan independent.

6. A la pràctica, els kurds ja són independents. Disposen del seu exèrcit, estudien en kurd a les escoles, comencen a gestionar els ingressos del seu petroli, mantenen contactes internacionals al màxim nivell, tenen un aeroport internacional que és la porta d’entrada a les nombroses multinacionals que s’hi instal·len… En definitiva, si estan bé ara, per què han de complicar-se la vida?


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Aleshores, què passarà?

1. Expansió territorial. El més probable és que el Kurdistan aprofiti la inestabilitat a les regions àrabs de l’Iraq per acabar d’implementar el seu pla d’expansió sobre territoris fora de la regió autònoma. Els kurds reclamen com a pròpia una extensa franja de territori al sud del GRK, tot i que en moltes d’aquestes àrees la població no és kurda. Les darreres setmanes han ocupat, fins i tot, la ciutat de Kirkuk. L’estatus d’aquesta ciutat era el principal tema pendent del període d’ocupació nord-americà i de transició. Però no ha calgut un referèndum per a decidir a qui pertany la ciutat. Els kurds l’han ocupat i ara ja és seva.

2. Consolidació econòmica. Mentre les províncies àrabs són en guerra, el Kurdistan atrau inversions estrangeres, construeix infraestructures i impulsa el creixement de la seva indústria del petroli, que podria fer viable econòmicament un estat independent dels ingressos provinents de Bagdad en uns tres anys.

3. Creació d’estructures d’Estat, benestar econòmic i manca de llibertats. El Kurdistan seguirà desenvolupant tot allò necessari per a esdevenir a la llarga un estat: infraestructures, organització administrativa, relacions internacionals… Això comportarà un cert benestar econòmic per a la població que, malauradament, no anirà acompanyat d’una apertura democràtica.

Ara mateix, potser el gran problema del Kudistan no és la relació amb Bagdad. De fet, la principal amenaça pel projecte independentista és la manca de democràcia interna, que també amenaça per el progrés econòmic just que hauria de beneficiar tots els ciutadans del Kurdistan.

Al Kurdistan, com en altres països, la manca de transparència i de justícia és precisament el principal obstacle a la independència. Allà, les crítiques al poder es castiguen amb execucions sumàries, amb capítols de terrorisme d’estat com, per exemple, aquestes accions perpetrades per homes a sou del Partit Democràtic del Kurdistan i de la Unió Patriòtica del Kurdistan:

Assassinat de l’acadèmic Abdul al-Sattar Tahir Xarif, deu dies després d’escriure un article en el que criticava les autoritats kurdes (2008).

-Assassinat del periodista independent Soran Mama Hama (2008).

-Assassinat del periodista Sardaixt Osman pocs dies després de criticar la corrupció del PDK de Barzani (2010).

-Calen foc a les tres plantes de la seu de la televisió NRT després d’informar de la repressió policial sobre les manifestacions de protesta contra el PDK (2011).

-Explosió d’una bomba a la seu de la televisió NRT hores després que una persona del públic d’un programa de debat critiqués la corrupció del PDK de Barzani (2013).

Atemptat contra el propietari de la televisió NRT (2013).

-Assassinat del periodista Kawa Germyani, que investigava casos de corrupció de la PUK de Talabani, tres dies després d’anunciar que disposava de documents i proves que faria públiques aviat (2013).

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els mapes de la revolta a Síria

Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central

Per què els kurds no participen en la revolta a Síria

Val la pena que parlem del món àrab en català?
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Iraq, Kurdistan i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*