Publicat el 13 de juny de 2013

Vells eslògans i mateixos candidats a l’Iran

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Iran Teheran musulmans golf Pèrsic Ahmadinejad

Les eleccions presidencials d’avui a l’Iran posen fi a vuit anys de govern del controvertit Mahmud Ahmadinejad. M’agradaria poder avançar-vos qui guanyarà les eleccions, però l’experiència ens demostra que hem d’estar preparats per a qualsevol sorpresa. 
 [+]

De fet, el 2005 les urnes van donar la presidència a Ahmadinejad contra tot pronòstic. El favorit de la cursa, el pragmàtic Akbar Haixemi Rafsandjani, va guanyar el recompte de la primera volta però sense obtenir la majoria absoluta necessària per assegurar-se l’elecció. Aquest resultat el va obligar a disputar una segona volta –inèdita al país– amb un inesperat candidat al qual els sondejos relegaven als darrers llocs.

La votació definitiva va donar una ampla victòria a Ahmadinejad: 17 milions de vots (63%) enfront dels 10 milions (36%) de Rafsandjani, probablement l’home més ric de l’Iran i que va abocar quantitats molt importants de diners en la seva campanya. Però els diners no van poder fer res contra un polític humil que va captar l’interès de les classes populars, dels que són pobres a causa de l’era de pobresa i corrupció dels anys de presidència de Rafsandjani. A més, Ahmadi també va atreure el vot de sectors allunyats de les tesis de l’islamisme polític que van considerar que l’exalcalde podria dirigir el país millor que els vells clergues, la majoria dels quals volten la setantena i han ocupat els principals llocs de responsabilitat des de la revolució de 1979.

Avui els iranians tornen a tenir l’oportunitat d’escollir entre velles glòries del règim més o menys aperturistes i un exalcalde de Teheran amb molt bona acceptació entre les classes populars. De fet, Mohammad Baqer Qalibaf és el candidat més ben posicionat per donar una nova sorpresa. Té un perfil que recorda l’Ahmadinejad de 2005. Ja va ser candidat fa vuit anys i va obtenir el 14% dels vots. Des d’aleshores ha estat alcalde de la capital, posició que li ha fet guanyar molta popularitat, i ha llançat una campanya agressiva per atreure el vot dels joves i contrarestar la seva imatge de repressor (ha estat cap nacional de la policia i prové de la Guàrdia Revolucionària) substituint-la per la de tecnòcrata populista.

La resta de candidats són persones més o menys properes al líder suprem, l’aiatol·lah Ali Khameneí. Tots són sorgits del règim i treballen per a servir al règim. Així, les divergències entre els candidats responen als diferents models de dictadura que representen. Per això he escrit en alguna ocasió que a Occident posem amb massa facilitat l’etiqueta d’aperturista als moviments dirigits per persones que han estat els màxims responsables dels anys més negres de la dictadura islàmica. En parlo a l’article El que no ens expliquen d’Iran.

Així, els iranians poden escollir avui entre les diferents versions d’una mateixa cosa. Hi ha un grup d’interessos i poder forjats al voltant de Rafsandjani, una cara amable que vol governar per no canviar gaires coses, i un segon al voltant del líder Ali Khameneí. A més, tenim els amics de l’expresident Khatamí, una persona sorgida del règim que es presenta com a reformista, però que jo crec que no ha fet tant per la democràcia com diuen, i finalment, els partidaris d’Ahmadinejad, que els darrers anys han passat de ser aliats a ser enemics de Khameneí. Podreu trobar quatre idees sobre els motius d’aquest enfrontament en l’article S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran.

A mi no em sembla que els iranians tinguin la possibilitat d’escollir avui una alternativa al règim. No veig cap candidat que els garanteixi un canvi real. I no m’extranya. El 2005 el Consell de Guardians de la Revolució Islàmica va vetar el 99,4% dels candidats (1.004 de 1.010), i enguany n’ha vetat un 98% (678 de 686).

Per això em sorprèn que cada vegada que hi ha eleccions a l’Iran hi hagi més expectatives de canvi aquí, a Occident, que al propi Iran. El 2005, quan cobria a Teheran la campanya de les presidencials que van donar la victòria a Ahmadinejad, vaig demanar al director de l’agència de notícies privada Fars quina importància tenien aquelles eleccions presidencials, si eren clau pel futur del país. Em va respondre això: “Totes les eleccions obren una nova era i no crec que els comicis de divendres hagin estat més especials que la resta. Occident i els mitjans occidentals les veuen especials perquè volen que es produeixi un canvi a l’Iran. Ara totes les expectatives s’han centrat en el triomf de Rafsandjani, i fa quatre anys va passar el mateix amb Khatamí. Però no sé si és correcte que la premsa estrangera creï tantes expectatives”.

Com us deia a El malentès de civilitzacions, una cosa és la realitat, allò que passa, i una de ben diferent és el desig, allò que volem que passi.

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

El que no ens expliquen d’Iran S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran
Val la pena que parlem del món àrab en català? El millor grup de rock amb arrels al Pròxim Orient


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Iran per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent