Periodisme
El meu article a la contraportada de l’Avui, d’avui. Una reflexió sobre el significat del Cas Vilaró per a la professió i el país.
‘Els periodistes mai no som notícia però a voltes els altres ens obliguen a ser-ho. Quan això passa no tenim més remei que explicar-nos.
Com el lector que haja seguit el tema sap, dimarts vinent jo era cridat a un judici per una querella de l’Ajuntament de Barcelona en relació amb les informacions publicades sobre l’afer Vilaró. No entraré en detalls: dimecres el consistori la va retirar i va acceptar que la nostra informació, que com és lògic mantenim, siga analitzada i discutida en el si del Consell de la Informació de Catalunya. Aquest és un organisme independent d’autoregulació professional on nosaltres som feliços d’acudir-hi perquè aquest és el model imperant a Europa: les discrepàncies sobre fets públics mai no es contesten per la via penal sinó a través de l’empara d’entitats professionals de prestigi, que dictaminen si la praxi periodística ha estat la correcta.
A darrere de tota aquesta polèmica, però, hi ha una diversitat de conceptes sobre quin és el paper del periodisme. Per a definir-ho, els anglosaxons usen aquella metàfora del whistle blower, (el qui fa sonar el xiulet). Segons això l’obligació dels mitjans és avisar a la societat, fent sonar el xiulet, quan alguna cosa no està clara. I contribuir que s’aclarisca el cas, aportant dades i informacions que poden ser incòmodes però que sempre tenen com a única aspiració fiscalitzar els poders públics. El periodisme d’investigació (n’hi ha d’altre?) sempre és de risc perquè furga allà on hi ha qui no vol que arribes. No pot ser altrament.
Contra això, cada vegada se’ns posen més traves i dificultats, als periodistes i als mitjans, i no només al nostre país. Però també a favor d’això cada vegada hi ha més veus que s’alcen, especialment a Europa, recordant que un periodisme emmordassat i callat és un perill per a la democràcia mentre que un periodisme combatiu, sempre des de l’honradesa i el respecte a les formes, no només és positiu per a les llibertats civils, sinó que fins i tot fa més fortes les institucions.’
Encara hi ha catalans que no saben què voten quan voten PSC, o encara pitjor, sí que ho saben, que és encara pitjor… és per això que cal molta pedagogia… però per a fer pedagogia cal llibertat… És a dir, més llibertat, menys vots… (no cal dir-ho més clar, no sigui que es querellen també contra mi.)