Hamas
Sóc del parer que cada vegada que una enquesta
s’equivoca rotundament, tenim motius per estar contents, som una mica mes
lliures. Tota la nostra vida personal i col·lectiva esta tan parametritzada que
quan als controladors se’ls descontrolen els càlculs guanyem uns espais de
llibertat, que no obstant ens faran pagar feixugament acotant altres espais
encara no prohibits
La victòria electoral de Hamas
entre dins els càlculs errats i enfronta als governants occidentals amb la
realitat, que no volen ni veure ni deixar veure, però sobretot els enfronta al
mite democràtic al posar-los en la situació d’haver de reconèixer que els
palestins han votat democràticament per un grup qualificat a Europa i als EEUU
de “terrorista”.
Solana,
el guardià de la UE, va dir sense voler una gran veritat per deslegitiumar la
victòria de Hamas "La legitimitat no neix només del
vot, sinó també de l’acció".
Cada època te la seva manera de
qualificar – o desqualificar- les accions armades que no provenen d’un Estat
constituït com a tal, sinó d’un grup que, amb sort, pot esdevenir mes endavant
un Estat. Es el cas de l’Estat d’Israel.
Sota el protectorat britànic de
Palestina els grups de defensa jueus van constituir el Hagana, embrió del
actual Tsahal, que s’ocupava
tan de l’immigració clandestina, com de la compra d’armes al mercat negre
(serien com els polis-milis), mentre que uns grups mes radicals se’n
escindiren per constituir l’Irgun
i el grup Stern (els “militarra”). Aquests es varen dedicar pura i simplement
als atemptats (la voladura del Hotel Rei David fou una
de les accions mes sonades) o les matances de civils àrabs a
les viles de Deir Yassine (254 morts), on van assassinar totes les famílies
àrabs una per una, i la de Nasir ed Der. Un dels caps del Irgun fou
precisament Menahem
Begin, flamant premi Nobel de la Pau, juntament amb el dirigent egipci Anwar
el Sadat per els acords
de pau aconseguits a Camp David, signats en el mandat del president
nord-americà Jimmy Carter.
Quantes voltes dóna la vida! el sanguinari Begin va
esdevenir anys mes tard Cap d’Estat d’Israel i premi de la…. Pau. En els
nostres dies Israel no practica el terrorisme (o al menys, el que practica no
si li dona aquest nom) sinó que s’autodefensa amb “assassinats
selectius” que normalment causen danys col·laterals en població civil, i
dins la lògia del Estats constituïts es permet que se’ls beneeixi
i elogi. Per exemple Otegui
no hauria estat processat i condemnat per l’elogi a un etarra mort en un futur
Estat basc independent, ben al contrari.
Dins aquesta lògica, els partisans que lluitaren
contra els nazis eren terroristes, Guillem Tell, o els Zelots que
s’enfrontaren al poder Romà també, Espartacus que terroritzà l’Imperi durant un
temps i tants d’altres que amb mes o menys fortuna han pres les armes contra el
poder constituït per alliberar-se, no passarien avui els filtres semàntics de
la UE i dels EEUU.
Si la legitimació de les urnes no és prou per donar
la legitimitat per governar, menys ho és que els que governen amb la
legitimitat democràtica tinguin l’autoritat per pontificar qui són o no són
terroristes.
Recordo que a la mili, durant una classe de
teòrica, un sergent ens explicava que és el delicte de “rebelion militar” i les
conseqüències funestes que porta aparellades (el paredón). No se’m va acudir
altre cosa que fer l’observació que les conseqüències de l’acció dependria de
si aquesta acabava o no triomfant. L’observació va estar a punt de costar-me
dos mesos de calabós, el tio Paco encara era viu.
Però passats els anys, no he trobat encara una pedra
de toc millor per discernir el que és terrorisme, del que és legítima violència
de l’Estat. Tots els Estats actuals tenen l’embrió terrorista dins seu, sinó no
haurien arribat mai a ser un Estat.
La globalització ha fet el mon mes complicat, els
equilibris de poder passen per les zones d’influència, i la lluita del pobles
per alliberar-se de qui els te sotmesos, segueix passant desgraciadament per la
violència. El nom que se li doni a aquesta violència és només la marca del
producte però dins l’envàs sempre hi ha el mateix.
M’he permès recomanar el teu excel.lent post.
http://turrai.blocat.com/post/2116/52202
Seguint la suggerència d’en turrai he llegit el teu post on planteges una visió realista de la política i del poder així com de les limitacions de la democràcia.
Durant molt de temps el mite de la pau perpètua va fer somniar a molts. Els somnis feien més passadores les vexacions dels infinits abusos dels poderosos. Altres sominiaven en la República, o l’Anarquia, o la Revolució com a "panacea" per aconseguir la pau perpètua. Fixem-nos que pocs són els polítics, siguin democràtics o dictadors que no es justifiquen en nom de la justícia i de la pau.
El teu escrit és una justificació de la violència. I modestament em permeto preguntar-te que en penses dels moviments "no violents" i dels seus éxits a la Índia, o a Ucraïna,per citar-te un punt més proper en el temps.
No tots els poderosos són guerrers. Tens per exemple el cas del txec Havel que va jugar amb intel·ligència la independència d’Eslovàquia.
Els paràmetres d’Israel són diferents, i els propis de les societats àrabs i mussulmanes també.
La victòria d’Hamas és resultat de l’èxit del terrorisme palestí anterior que conduí a Israel a actuar sota la pressió del terror, i això ha portat més injustícia. Abans se’n deia cínicament l’espiral revolucionària. Però també, per a mi, la victòria d’Hamas és resultat de les profundes mancances de la democràcia palestina tot i ser un dels règims més lliures i menys sacralitzats dels països àrabs. La corrupció, la manca total de transparència en les actuacions, el clientelisme, han ajudat moltíssim al desprestigi d’uns revolucionaris i al prestigi d’uns altres.
L’escalada palestino israelí solament la pot parar el més fort, que és Israel i no pas alimentant l’espiral de la violència sinó facilitant el funcionament de les institucions democràtiques dels palestins. Israel s’ha sentit feble, molt feble, davant dels atacs suïcides i ha sembrat encara més odi, més desesperació, més inestabilitat. La flor del procés és Hamas i la seva victòria a les urnes el fruit.
Es fàcil veure-ho des d’aquí. Però Europa té el repte de demostrar que els sistema de llibertats i de garanties democràtiques funciona per a tothom. El problema és que una part de la societat europea també té por, no vol ni sentir parlar de l’ampliació de les mateixes llibertats, garanties i portunitats a pobles que mirem amb molt recel: Turquia n’és la pedra de toc. I el més fotut és que part d’aquests recels no són gratuïts. Es podria perdre el que amb tants esforços i sacrificis s’ha construït.
Tenir força de dissuassió és imprescindible, i aixó els catalans ho sabem millor que ningú quan s’ens espòlia i insulta dins un marc de preteses llibertats i de justícia democràtica. Però la força s’ha d’aplicar estratègicament per a aprofundir el règim de llibertats a escala global, encara que això possiblement ens porti a tenir una renda per càpita inferior a l’actual o com a mínim a no augmentar-la. I penso que és una reflexió tan vàlida per a Europa, com per a Israel i Catalunya.
El pols sobre la llibertat d’expressió i el respecte a Mahoma escenifiquen en aquest moment el perill que els àrabs i mussulmans confonguin les nostres actituds prudents i dialogants amb la debilitat, i alhora posen sobre la taula la difícil convivència de sistemes de valors totalment diferents.
Jo em sento convençudament europeu encara que en vegi les nostres mancances i algunes impostures. Hamas s’ha de combatre no amb armes sinó amb desenvolupament i creixement. El drama europeu i israelí és que si ho aconseguim ara, que és el que ens convé per no tirar més benzina al foc, en part l’éxit serà d’Hamas i el seu radicalisme desesperat.