Gaza
Encara estic en estat de xoc en veure les imatges de l’atac de l’estat sionista d’Israel contra la regió de Gaza, amb els seus milió i mig d’habitants. És mentida que els atacs han estat selectius, i els dirigents sionistes ho saben molt bé; en totes les guerres, els assasinats de la població civil és un protocol habitual de les ordres d’un exèrcit, d’un govern, que volen eliminar el màxim possible de la població. Aquestes són les guerres cruels, hipòcrites, vergonyants. Com guanyar-les ? Matant, matant, matant.
És un dia trist; més de 150 persones mortes. He vist molts civils i infants morts, no pas, guerrillers. No he vist uniformes blaus; alguns sí és cert, però més encara de persones i infants amb els seus vestits de cada dia.
He trobat aquesta fotografia; l’olivera signe de la pau; els palestins aixoplugats sota l’arbre per defensar-se dels gasos mortífers llençats per l’exèrcit israelí.
És possible veure algún dia els palestins vivint en pau dins la seva terra i un estat d’Israel respectant els seus veïns ?
Varen bombardejar amb pepes que duien un mecanisme de rellotgeria retardat.
Si tu amolles una bomba pots matar qualsevol; però si tires una pepa és que vols matar selectivament un nin, o una nina.
Merda.
durant segles i, quan té força, exercit i Estat, fa això, fa pensar que les qüestions d’Estat, i potser les relacions humanes, són principalment o freqüentment correlacions de força. Sembrar el terror va ser rendible. I tornem-hi i tornem-hi. És mal de païr. Com pots identificar-te amb el botxí i fer justament allò que et repugnava i et va fer patir i humiliar? Mal de païr. No hi cap al cap però passa.