Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Armènia i nosaltres

141124162937_sp_recep_tayyip_erdogan_turkey_624x351_afp

Fa pocs dies, en un influent rotatiu londinenc va aparèixer publicada la següent Carta al director, signada per l’ambaixador espanyol a la Gran Bretanya:

M’agradaria cridar l’atenció sobre el requadre “Una prohibició inspirada per Franco”, inscrit dins la notícia “El Papa i Espanya xoquen pel referèndum català del 9-N” (Internacional, 13/IV/2015), que comprèn informació infundada i parcial sobre els successos del 9 de novembre.

Correlacionar la prohibició del referèndum il·legal del 9-N amb Franco no és possible de cap manera perquè no hi hagut mai un moviment anticatalà o catalanòfob dins l’Estat espanyol que es pogués convertir en un concepte polític nacional o en una entitat filosòfica que, com a tal, pogués justificar la reacció separatista. Ben al contrari, els catalans han ocupat importants llocs de poder en el govern espanyol. Per exemple, Josep Piqué va exercir com a ministre d’Indústria i Energia entre 1996 i 2000, i més tard com a ministre d’Afers Exteriors entre 2000 i 2002, mentre que en la present legislatura, el senyor Jorge Fernández Díaz, també català, ocupa la cartera d’Interior. 

És totalment erroni afirmar que el règim autoritari instaurat el 1939 és considerat per alguns historiadors com a precedent de la prohibició de la falsa consulta que va tenir lloc el 9 de novembre de 2014. (…) Una altra afirmació enganyosa de la notícia és que “Francisco Franco va inspirar-se en el nazisme alemany amb l’objectiu de demostrar que la repressió del poble català seria acceptada pel món sense causar cap escàndol”. No hi ha cap prova que el general Franco fes cap declaració sobre l’anomenada qüestió catalana o que s’inspirés en el nazisme. Molts acadèmics, com ara Mario Vargas Llosa, Fernando García de Cortázar o Félix Ovejero no creuen que la figura de Franco pugui vincular-se amb la repressió esmentada.

El nacionalsocialisme alemany requeria l’eliminació completa de tots els jueus. En canvi, durant la Guerra Civil espanyola les comunitats catalanes que es van mantenir fidels al règim van ser respectades. A més, pel tribunal solemne a Nürenberg, la culpabilitat dels perpetradors de l’Holocaust va ser demostrada. Per contra, no hi ha cap veredicte dictat per un tribunal competent, ni de cap altre tipus, que qualifiqui els fets de 1939 com a genocidi”.

Impactant, oi? Tanmateix, a hores d’ara el benvolgut lector ja deu haver-se adonat que la missiva és falsa. El que he fet és agafar una carta escrita el dijous 23 d’abril a La Vanguardia pel cònsul general de la República de Turquia a Barcelona i canviar-la una mica. Què hi he canviat? Doncs on deia Hitler hi he posat Franco i on deia armenis hi he posat catalans; el genocidi l’he convertit en la repressió de la postguerra i l’actual negacionisme dels turcs l’he metamorfosat en la resistència que encara avui oposen el govern i la justícia espanyola a admetre els crims franquistes.

Com és prou sabut, aquesta setmana s’ha complert un segle d’ençà del genocidi otomà contra el poble armeni (abril de 1915), i les pressions internacionals per tal que el modern estat turc reconegui la seva implicació en els fets són cada cop més grans. Les recents paraules del papa Francesc I en el sentit que la matança de fa un segle va constituir “el primer genocidi del segle XX” van provocar una emprenyada monumental del Govern turc. Mentre que arreu del món es tenen cada cop menys dubtes sobre el que realment va succeir, Turquia continua entossudida a mantenir la seva peculiar versió dels fets. Aquesta tensió és la que es va fer palesa el passat dijous 23 d’abril a les pàgines d’opinió de La Vanguardia. Recordem que el mateix dia que es publicava la xarlotesca carta del cònsul turc, Michel Wieviorka, professor de l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París, publicava un article titulat “Cent anys del genocidi armeni“. Wieviorka, descendent de la diàspora armènia a França, detallava les circumstàncies en què es va produir el genocidi, i sobretot explicava de quina manera les diferents comunitats armènies escampades per tot el món (incloent-hi les que van quedar a l’actual Estat d’Armènia) han aconseguit crear una consciència internacional a favor del reconeixement de l’extermini massiu per part dels turcs. “Tard o d’hora”, escriu Wieviorka, “les pressions internacionals, però també les internes, faran insostenible la posició de les autoritats turques i permetran el reconeixement del genocidi”.

L’enrabiada del cònsol es deu a la publicació per part del diari del titular “Un exemple que va inspirar Hitler”, en què es recollia la coneguda anècdota segons la qual el Kaiser alemany va preguntar-se “Qui, al capdavall, se’n recorda avui de l’aniquilació dels armenis?”, una forma d’encoratjar el poble i l’exèrcit alemany a fer el mateix amb els jueus. Naturalment, la comparació entre el genocidi armeni i la repressió contra els catalans que tingué lloc durant la guerra i la dictadura és agafada pels pèls, però vull recordar que no sóc jo, sinó el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, qui sovint al·ludeix a l’existència de conflictes amb les minories nacionals a estats com Turquia, Xina, França, el Marroc o Itàlia com a argument que faria impossible el reconeixement d’un estat català independent per part de la comunitat internacional.

Fa poc més d’un any vaig escriure un article sobre les similituds entre Espanya i Rússia a l’hora de bastir el seu relat nacional (A vots sí, a trets no). Bàsicament, hi deia que tant l’estat dels espanyols com el dels russos van cristal·litzar fent pinya contra un enemic exterior i alhora interior; uns contra l’islam dels Omeyes i els altres contra els mongols esteparis. Espanya no ha volgut mai equiparar-se amb les democràcies més avençades a l’hora de resoldre les tensions amb les seves minories nacionals. En canvi, s’identifica amb el tractament que en fan semi-dictadures com les de Rússia, Turquia, la Xina o el Marroc.

Aquesta postura només demostra que la jove democràcia espanyola té encara molts fantasmes a l’armari, i que tard o d’hora el “problema catalán” o la renuència a admetre els crims de la dictadura acabaran, com escrivia Wieviorka, per fer-se insostenibles i concitar l’atenció dels agents internacionals en favor d’una resolució ajustada al dret comunitari. És qüestió de temps. L’únic que hem de fer nosaltres és tenir paciència, continuar treballant per l’emancipació i esperar que la negativa reiterada del govern espanyol a reconèixer el problema –negativa que no canviarà sigui qui sigui el proper inquilí de la Moncloa–provoqui la mateixa reacció d’estupor i indignació que ara suscita l’enrocament del govern d’Erdogan en relació a la qüestió armènia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.