Publicat el 20 d'abril de 2011

“Sóc del Barça perquè sóc libanès i m’agrada la resistència”

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Síria Damasc Golf Pèrsic Kuwait Barça futbol Alcorà Alcora

El títol d’aquest article fa referència a un comentari escoltat en una cafeteria de Kuwait i que em va inspirar per a escriure un reportatge sobre tot allò que els àrabs han après de Catalunya gràcies al Barça.

Aquests darrers anys, que el Barça forma part de l’elit de quatre o cinc grans clubs europeus més coneguts i admirats (abans només ens ho pensàvem), els àrabs han començat a rebre un seguit d’informacions sobre Catalunya que van més enllà de la simple anècdota. És una llàstima que el procés de coneixement i reconeixement no es dóna en la direcció inversa. El reportatge següent exposa això, alhora que dóna quatre pinzellades sobre la realitat quotidiana de Kuwait.

El gran desconegut del golf Pèrsic

“Sóc del Barça perquè sóc libanès i m’agrada la resistència”. Això és el primer que vaig sentir el dia que em vaig decidir a canviar les retransmissions del Barça d’en Puyal per la pantalla gegant de la cafeteria que tenim al costat de casa.

Després vaig saber que el jove, molt jove, seguidor culé que es va deixar anar amb aquesta afirmació era kuwaitià i que feia broma comparant la situació política del Líban i Catalunya. En Samir no parlava per parlar, en sap un munt sobre el nostre país i cada partit me’l trobo a la mateixa taula il·lustrant els seus amics sobre com els àrbitres “ja anaven contra el Barça en temps de Kubala i Cruyff” o com “donar suport al Barça va esdevenir un símbol d’activisme contra la dictadura”. Tot ho ha après gràcies a la televisió i a través de les excel·lents -pels interessos culés- retransmissions de les cadenes esportives àrabs.

Un cop vaig voler confirmar amb dades el servei al país que fan aquestes televisions i vaig decidir apuntar-me quantes vegades el locutor d’Al-Jazira feia referència a la catalanitat del club durant la retransmissió, però als cinc minuts em vaig cansar de fer ratlletes sobre el paper. Un temps després, quan ja m’havia acostumat a sentir parlar de Catalunya a la tele, un segon periodista em va sorprendre amb tota una lliçó sobre el poble català.

Durant un dels agònics partits que fa un parell de temporades ens va enfrontar al Chelsea anglès, qualsevol aturada en el joc era bona per explicar les particularitats fonètiques del català, la recuperació de l’autogovern o que “quan el Barça guanya un títol, la majoria de catalans esclaten d’alegria”. Hi ha un locutor d’Al-Jazira especialment devot de la causa blaugrana i una mica pesat que aprofita cada retransmissió des del Camp Nou per traduir-nos el Cant del Barça a l’àrab, sencer.

Quan vaig conèixer en Samir i vaig descobrir els locutors d’Al-Jazira vaig entendre perquè anys enrere, quan me’n vaig anar a treballar als Emirats Àrabs, els companys em van demanar el primer dia de feina: “Tu ets això que anomenen a la tele “els catalans”?”. Els fans del futbol havien sentit a parlar de Catalunya un munt de cops, però els que no veuen els partits, no.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Haig de reconèixer que el coneixement que els àrabs han adquirit dels catalans a través de les retransmissions de la lliga és superficial i absolutament idealitzat, però representa un oceà de saber al costat de la pràcticament nul·la informació que rebem al nostre país sobre la societat d’aquesta part del món.

És curiós constatar com el golf Pèrsic és probablement l’única regió del planeta de la que no tenim cap imatge mental. Sentim Carib i pensem en palmeres; sentim Àfrica i veiem alguna cabana feta de fang; o quan ens diuen Àsia ens imaginem un munt de gent anant amunt i avall en bicicleta. En canvi, quan sentim golf Pèrsic pensem bàsicament en petroli, i no pas en els paisatges, ni l’arquitectura ni la gent.

Per acabar-ho d’arrodonir, Kuwait és probablement l’únic país del golf Pèrsic que no s’ha fet un nom a l’estranger i acostumem a associar-lo a la veïna Aràbia Saudita o a un conte mal explicat de les mil i una nits. “Quan vaig a Barcelona tothom em demana, primer on és Kuwait, i segon si encara anem en camell”, em diu en Fahd, un kuwaitià assidu del trofeu Joan Gamper i la festa major de Granollers.

Això és una llàstima tenint en compte que Kuwait és a l’avantguarda del món àrab pel que fa a la llibertat de premsa i d’expressió i disposa del que molts considerem l’únic parlament àrab que fa respectar les seves decisions, per bé que a voltes ens semblin equivocades.

L’origen del debat obert i sense complexos que ha derivat en una concepció relativament moderna de la política i la societat té l’origen en les populars i úniques diwaniya, una peça fonamental de la societat kuwaitiana, baròmetre de l’opinió pública, centre d’entreteniment de la població local i punt de trobada on es discuteixen els més diversos temes sense tabús ni censures i l’excusa perfecta per no perdre el contacte amb les amistats de tota la vida.

Kuwait disposa de centenars d’aquests locals socials, la majoria obren les seves portes els vespres del cap de setmana i estan situats en algun annex o gran tenda plantada al jardí de la casa de l’amfitrió, que ofereix menjar i begudes als familiars i amics que s’hi passen en un moment o altre del cap de setmana.

La societat kuwaitiana tampoc no es pot entendre sense tenir present els petrodòlars que els han canviat la vida. D’una banda, la riquesa ha atorgat als kuwaitians mala fama als països pobres del Pròxim Orient -“Són uns nous rics incapaços de fer el més mínim esforç. Són pitjors i més creguts que els saudites”, em deia cada dos per tres el meu amic Ibrahim a Damasc-.

Haig de reconèixer que n’Ibrahim no anava errat, però també haig de dir que sempre he percebut certa enveja en les crítiques sagnants llençades contra Kuwait, perquè el petroli garanteix als kuwaitians un nivell de vida fora de l’abast de la resta de mortals. Per començar, l’Estat els paga l’escola i els estudis a l’estranger, quan es casen els dóna diners, als deu anys de matrimoni els ofereix una casa a preu de saldo, els passa una bonificació si puja el preu del petroli -la darrera va ser de 600€ per cap- i els ofereix feina. Així, és natural que els kuwaitians visquin feliços i que es puguin permetre el luxe de ser uns dels països que destinen més ajuda monetària per càpita al tercer món.

Tenint en compte tot això, es pot entendre que als kuwaitians no els preocupi que la meitat de la població sigui estrangera, i que no els sàpiga greu haver de parlar en anglès quan van a comprar a la botiga. “No hi ha problemes amb l’idioma”, diu tothom. Saben que Kuwait és pels estrangers una parada en el camí, que la majoria de forasters no s’hi queda per sempre i que la minoria que s’hi estableix mai no aconseguirà la nacionalitat ni es beneficiarà de totes les ajudes que hem comentat. Ningú no sap fins quan les arques de l’Estat podrà subvencionar aquest tren de vida, però qui dia passa any empeny.

Reportatge aparegut en el número 4 de la revista Catalonia News

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Cliqueu sobre cada imatge per llegir el text

cliqueu sobre la imatge per llegir el text

cliqueu sobre la imatge per llegir el text

cliqueu sobre la imatge per llegir el text

cliqueu sobre la imatge per llegir el text

Reportatge aparegut en el número 4 de la revista Catalonia News

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els gols de Wembley narrats en àrab

Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia

L’alegria del futbol a Síria

La primera cançó d’amor homosexual del pop àrab?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Esport, Kuwait, Líban | s'ha etiquetat en , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent