En dono els detalls en un reportatge publicat aquesta setmana al diari Ara, que analitza tres punts clau per comprendre l’enfrontament intern de l’ala més conservadora del règim. [+]
L’auge polític d’Ahmadinejad coincideix amb l’arribada a moltes alcaldies d’una jove generació d’islamistes d’origen humil que s’imposen als candidats religiosos i als opositors.
El 2005 l’entorn de Khamenei, conscient que la seva mala imatge entre els votants impedia als seus candidats guanyar les eleccions presidencials, va donar suport al populista Ahmadinejad per contrarestar la veu dels crítics dins del règim. Dels grups obertament contraris al seu poder se n’encarregaven les forces de seguretat.
Els fracassats candidats a la presidència Rafsanjani -expresident i l’home més ric de l’Iran- i Mussavi -primer ministre de Khomeiní- són les cares més visibles del grup de pragmàtics responsables dels anys més foscos de la dictadura, que ara s’enfronten a Khameneí. Contràriament al que s’acostuma a dir, no representen el jovent urbà que vol fer caure el règim islàmic. En canvi, Ahmadinejad és la veu de la gent humil que creu en la revolució islàmica. És un ultraconservador, un enemic d’Occident, un element desestabilitzador per al Pròxim Orient i un mal gestor dels assumptes interns. Però té al seu favor la seva sinceritat i que viu i ordena segons li dicta la consciència, fet que li ha fet guanyar dues eleccions.
Diferències teològiques
Hi ha visions religioses enfrontades?
Un dels aspectes més importants en la doctrina de la branca de l’islam xiïta majoritari a l’Iran, és la creença que l’autoritat de Mahoma es va transmetre fins al segle IX de generació en generació a través d’una línia de dotze líders espirituals, els Imams. El dotzè, Mahdi, es va ocultar fins al dia del Judici Final, en que tornarà per imposar la pau i la justícia a la Terra.
Les diferents maneres d’actuar durant aquesta espera fins al Judici Final són motiu de disputa i han obert un debat teològic. Els mul·làs defensen una espera passiva, mentre que l’entorn d’Ahmadinejad i una part significativa dels comandaments de les forces de seguretat i l’exèrcit, aposten per actuar per crear les condicions apropiades per provocar el retorn del Messies, tan aviat com sigui possible. A més, persones properes al president afirmen tenir contacte directe amb l’Imam, fet que implica que el líder espiritual és una figura prescindible o, si més no, discutible.
Aquestes creences són la causa d’alguns comportaments i declaracions d’Ahmadinejad que els seus rivals qualifiquen d’excèntriques i atribuibles a un extremisme visionari, apocalíptic i sectari, com les constants referències en públic a la guerra, el programa nuclear, la fi del món i l’arribada del Mahdi.
No es pot descartar que Ahmadinejad exageri les seves postures teològiques per a justificar les seves polítiques. Amb tot, responen a unes creences reals que incomoden molt els mul·làs més ortodoxos, perquè posen en dubte la doctrina oficial del règim islàmic. Aquest fet suposa un atac directe a la seva legitimitat política, que, a falta d’una justificació democràtica o dinàstica, es basa en l’acatament per part dels iranians de la doctrina oficial. Un assessor d’Ahmadinejad ha arribat a dir que, quan l’Imam ocult torni, “el primer que farà és tallar el coll dels clergues, perquè s’han corromput pels diners i la política”.
Reformes polítiques
Què vol fer Khamenei per recuperar el poder?
Un cop derrotats els anomenats reformistes, Ali Khamenei intenta ara desacreditar i afeblir també l’entorn d’Ahmadinejad. Però els revolucionaris li estan guanyant la partida i s’han establert amb força en l’espai polític deixat pels burgesos reformistes. Per mirar de solucionar-ho, Khamenei ha encetat una proposta de reforma constitucional per eliminar el sistema presidencialista i recuperar tot el poder per la vella guàrdia.
Versió ampliada de l’article publicat al diari Ara el 10 de març de 2012
Autor: Jordi Llaonart
El que no ens expliquen d’Iran | Perquè França ha reconegut els rebels libis | ||
Les claus del conflicte a Síria | “Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia |