Proposta de solució a la crisi de Síria

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Síria Damasc Assad golf Pèrsic

A Síria s’hi viu una situació de guerra civil. S’acostuma a dir que el país és a les portes d’una guerra. Però la guerra ja ha esclatat. Tot i això, se senten declaracions d’alguns grups contraris al règim de Síria que es neguen a acceptar que el seu país està dividit en dos bàndols.

“Com poden dir que hi ha una guerra? Si és l’exèrcit contra tot el poble”, vaig sentir dir a un ciutadà sirià durant una conferència sobre Síria celebrada a Barcelona fa unes setmanes. És evident que aquella persona s’estima el seu país i desitja amb totes els seves forces que la democràcia doni resposta i aporti solucions a les inquietuds i problemes dels seus conciutadans. Però, ens agradi o no, a Síria hi ha gent que dóna suport incondicional a les polítiques repressives de l’exèrcit, mentre que altres s’hi enfronten amb les armes.

La situació a Síria és complicada de resoldre i desesperada per a les persones que hi viuen. La catàstrofe humana, sumada a l’interès i la passió que desferma Síria en qualsevol que hi hagi tingut el més mínim contacte, han portat moltes persones a interessar-se pels detalls del conflicte que castiga aquest país.

Suposo que, per aquest motiu, els darrers dies m’han arribat diverses consultes i peticions d’entrevistes sobre la situació a Síria. A més, la majoria d’anàlisis a les quals tenim accés es limiten a descriure la situació al país i a fer crides a la instauració d’un sistema democràtic, sense entrar en detalls, ni donar propostes més concretes de com s’ha d’aixecar un país que està trencat i sumit en la violència. A continuació us faig un resum de les reflexions que n’han sorgit, i de la meva proposta per la pacificació de Síria.

Com us comentava, a Síria s’hi viu una situació de gerra civil. La diferència amb altres guerres convencionals és que, en aquest conflicte, un bàndol està fortament armat, mentre que l’altre compta amb poc més que metralletes.

D’altra banda, com més va, més s’identifiquen els bàndols amb les diferents confessions religioses del país. Aquest ha estat un procés llarg accelerat pel mateix règim, que sempre juga amb les pors de les minories a l’establiment d’un estat islàmic. Però, sigui com sigui, les pors són un fet real i la divisió confessional s’agreuja cada dia més. Resumint: la situació a Síria és una suma de problemes. Hi ha moltes coses que van malament i poques que van bé.

Una cosa que m’ha agradat de la primera entrevista concedida aquests dies és que m’han demanat quina és la meva proposta de solució. Per començar, els responsables de proposar les solucions són els sirians i els estrangers que tenen la responsabilitat política de fer propostes raonables i factibles. Però tots podem dir-hi la nostra.

Això m’ha permès esplaiar-me amb un tema que fa temps que em ronda pel cap: quan acabi la violència, podran els sirians tornar a viure junts, com havien fet fins ara? Si la resposta és negativa, la democràcia no és, per si sola, la solució. El canvi de règim seria això, un canvi de règim. Mentre que l’odi, la set de venjança, els contradictoris interessos econòmics i polítics dels diversos sectors socials del país… que són darrere de l’actual violència, no desapareixerien.

Personalment, proposo dos punts de partida per la sortida de la crisi. El primer és pacífic i passa pel diàleg entre el govern i l’oposició. En paral·lel al diàleg, s’hauria de donar una intervenció diplomàtica internacional per convèncer la gent del règim que ha de cedir algunes parcel·les de poder, i també per convèncer els opositors que, si tenen paciència, Occident els donarà suport incondicional en les seves reivindicacions de democràcia i justícia social. L’inconvenient d’aquesta proposta és que depèn de la bona fe i la disposició a cedir dels dos bàndols.

La segona proposta passa per la intervenció militar. Però jo no hi estic gens d’acord. Només portaria a un escenari caòtic, com el que es va viure a l’Iraq durant l’ocupació nord-americana. Amb la diferència que, a l’Iraq, tant l’Aràbia Saudita com l’Iran van donar suport (activament o amb la seva passivitat) als Estats Units, mentre que en el cas actual de Síria, cadascú mira d’intervenir-hi i influenciar els esdeveniments al seu favor.

El problema de les dues propostes que acabo de descriure és que no compten amb un punt d’arribada. Si no hi ha un canvi profund en les estructures i el concepte mateix de país, no crec que se solucioni mai el problema de fons, que és la incompatibilitat d’interessos entre els grups polítics, religiosos i culturals de Síria.

Com a punt d’arribada proposo la creació d’un estat federal. La majoria de les parts en conflicte sortirien guanyant amb una divisió federal, d’acord amb les confessions religioses i les realitats culturals del país. D’una banda, els kurds, els drusos i els alauites es garantirien la seguretat, el control dels seus afers a nivell local, i unes parcel·les de poder central. Per la seva banda, els sunnites àrabs controlarien el poder central, però no d’una manera absoluta. Podrien dirigir el dia a dia del país. Però, en ser l’estat federal, per prendre algunes decisions importants, haurien de comptar amb el suport de les regions.

Pel que fa a la seva política exterior, una Síria dividida en federacions no seria mai més l’aliada incondicional de l’Iran, ni de l’Aràbia Saudita, ni dels Estats Units. Fins i tot, una política exterior ben dirigida, podria treure benefici de la situació estratègica privilegiada d’un país del qual tothom vol ser aliat. Un dels inconvenients d’aquest pla és que els cristians sirians quedarien desemparats, ja que són l’única comunitat que no està concentrada en una regió geogràfica concreta. En el millor dels casos, es podria donar una redistribució de la població cristiana. En el pitjor, seríem testimonis de la darrera etapa de l’èxode cap a Occident que fa dècades que amenaça la supervivència d’aquesta comunitat. Els cristians de l’Iraq es van trobar en la mateixa situació amb la caiguda de Saddam Hussein, i moltes famílies han hagut d’emigrar o fugir de les regions àrabs controlades pels partits i les milícies islàmiques, cap al nord del país, cap a Síria o Jordània.

La principal amenaça d’un estat federal com el que proposo és que l’enfrontament entre partits i federacions aturi l’activitat parlamentària i diplomàtica. Però cal tenir en compte que una situació de bloqueig de la vida política és una situació millor que la guerra civil oberta. D’altra banda, uns polítics i un parlament inactius no han de ser necessàriament un llast pel país. Això no ha de portar necessàriament al bloqueig de l’activitat econòmica. Al cap i a la fi, les regions federals poden anar fent la seva, al marge del que es discuteixi a la capital. Per exemple, a l’Iraq i Bèlgica han estat 249 i 541 dies sense govern, respectivament, com a conseqüència de les lluites entre federacions, i els ha anat prou bé.

Tornant al tema de la violència, un dels aspectes que interessa especialment els meus entrevistadors és el coneixement que és té del conflicte de Síria a casa nostra. En aquest sentit, crec que tothom és prou conscient de la repressió del règim. Tenint en compte la distància i la poca relació que tenim amb Síria, considero que se n’ha parlat prou als mitjans de comunicació i que la gent té present la violència.

En canvi, pel que fa a la situació que ha desembocat en la violència, crec que la gent, en general, en sap poca cosa i no s’interessa per informar-se. I cal saber-ne més, perquè si interpretem que l’únic problema del país és la violència i que el president no vol dimitir, no podrem ajudar-los a resoldre els altres conflictes que han portat el país on és ara. De vegades, tinc la sensació que a Occident només ens interessa que els àrabs votin, no que solucionin els seus problemes i visquin en pau. Si seguim pensant així, els àrabs corren el risc de lluitar per a res, i de ser abandonats a la seva sort. Recordeu que durant les manifestacions a Egipte, cada dos per tres, les televisions d’aquí entrevistaven els joves que organitzaven les protestes via Twitter i Facebook? Què va passar el dia que es van convocar les eleccions presidencials? Va passar que els periodistes d’aquí només entrevistaven candidats de partits polítics convencionals. Els lluitadors per la democràcia que tan havíem elogiat, havien passat a l’oblit. En parlo a l’article Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis.

Per evitar situacions i injustícies d’aquesta mena, proposo que la gent s’interessi a conèixer el per què passen les coses a Síria. Crec que tothom ja és prou conscient que la violència exercida sobre la població civil és un crim. Però si no accedim a més informació, farem pressió als nostres governs només en un sentit, sobre un problema que té nombrosos vessants. I després ho lamentaran els sirians.

Només demano que la gent interpreti els fets de Síria en clau siriana i que no en prengui partit d’acord amb les seves simpaties o antipaties per partits, organitzacions o estats occidentals que hi estan implicats. Recordeu la guerra de l’Iraq i la posterior ocupació? Molta gent que aleshores exigia la retirada de les tropes, ara es manifesta favorable a una intervenció estrangera a Síria. Estic convençut que, si els Estats Units apostessin per la intervenció a Síria, molta gent canviaria d’opinió i s’hi oposaria. Aquesta manera d’interpretar i opinar sobre el món és ridícula. La mateixa crítica val pels tertulians i opinadors professionals, que són capaços de criticar el règim de Síria i atacar els partits d’esquerra d’aquí en el mateix article. Això és igual de ridícul. No es tracta d’una lluita ideològica entre dretes i esquerres europees. A Síria la gent es mor i es mata pels seus propis motius. Sobre aquest tema he escrit Síria: conflicte polític o de religions?

A nivell pràctic, al nostre país han sorgit diverses iniciatives de suport a Síria, com la recollida de material mèdic organitzada per metges sirians establerts a Catalunya. També s’han fet xerrades per donar a conèixer la precarietat de les zones en conflicte.

Però Síria ens cau tan lluny, que és improbable que la pressió popular i mediàtica pugui influir en els polítics i diplomàtics dels països implicats, que al cap i a la fi, són els que prenen les decisions. Nosaltres podem ajudar-los dins l’àmbit que coneixem i que ens és més proper: recollint ajuda humanitària o parlant-ne als mitjans.

Reprenent la qüestió política i la sortida a la crisi, un dels dubtes més estesos és si és convenient iniciar o cal rebutjar el diàleg amb el règim de Baixar al-Assad. Quan em demanen si els opositors han de rebutjar parlar amb el règim, responc que no, de cap manera. Perquè la solució al conflicte violent passa per un acord amb el règim.

Fixeu-vos en quins sirians estan a favor i en contra del diàleg i us podreu fer una idea de què els convé als sirians. Qui rebutja el diàleg? Els partits opositors amb uns líders i unes estructures gens democràtiques que hi ha a l’estranger, i que reben crítiques dels manifestants que hi ha a l’interior del país, que són precisament els que arrisquen la seva vida cada dia.

El suport de l’exèrcit i d’algunes comunitats al règim és massa fort com per no tenir-los en compte en el procés de transició. Permeteu-me que torni a recordar què hi va passar a l’Iraq per fer-nos una idea de com funcionen les coses al Pròxim Orient. En un primer moment, a l’Iraq es va apartar del procés de transició tota la comunitat àrab sunnita i l’experiència va ser un desastre. Sobre el suport al règim, podeu llegir l’article Les claus del conflicte a Síria.

En aquest sentit, proposo que els nostres governs no legitimin els partits opositors sirians establerts a l’estranger fins que no demostrin que tenen un suport popular a l’interior del país i la voluntat de democratitzar realment les estructures del règim. Els grups opositors que han rebut suport de les potències occidentals només es representen a ells mateixos, de moment. Europa i els Estats Units han decidit que el braç polític de l’oposició ha de ser el Consell Nacional Sirià (CNS), on hi tenen un pes molt important els grups islamistes de declarada antipatia per les minories i allunyats dels plantejaments de molts dels joves que organitzen els actes de protesta des de dins del país. Els kurds i els cristians no confien gaire en els líders de CNS perquè, actualment, es neguen a reconèixer els drets col·lectius d’aquestes comunitats.

Posant-me en el lloc d’Occident, entenc que s’hagi de crear la figura de l’interlocutor per poder planejar el futur de Síria, però els nostres líders no han volgut donar veu en els fòrums internacionals als portaveus dels manifestants que hi ha a l’interior del país. Aquesta situació recorda al que ha succeït a Egipte, amb allò que explicava fa un moment de l’oblit dels joves revolucionaris i de la confiança cega que dipositem en els partits tradicionals.

Creieu que l’única alternativa a la dictadura és la guerra civil? Quants mesos caldrà per assolir una solució política a Síria?

Aquestes són dues de les preguntes més complicades de respondre que m’han fet, per la dificultat de predir què hi passarà i per què hem d’evitar fer demagògia, o parlar per parlar, quan ens referim a la violència i el patiment d’altres persones.

De fet, el que hi ha ara a Síria ja és una guerra civil. Amb un bàndol molt ben armat i un altre que no té armes, però és una situació de fractura social violenta que podem qualificar sense por a equivocar-nos de guerra civil. Crec que és més probable la solució militar: que el règim esclafi els opositors. I a partir d’aquí, Baixar hauria de tenir prou visió i intel·ligència política per introduir d’una vegada reformes reals, que impliquin compartir el poder amb altres grups polítics, econòmics i socials. Si Baixar opta per no moure res o reforçar la repressió, el conflicte violent tornarà a esclatar, tard o d’hora. Tanmateix, passi el que passi, això va per llarg. De fet, no crec que es doni una solució definitiva que impliqui la desaparició de l’amenaça d’un altre conflicte similar. A no ser que la situació a Síria prengués una magnitud que incomodés tant els Estats Units, com l’Iran i l’Aràbia Saudita, i tots plegats apostessin per cedir i fer de Síria un territori neutral amb la creació, per exemple, d’un estat federal com us comentava fa un moment.

També m’han demanat com es pot afeblir el règim. En el cas que considerem que cal afeblir el règim, això es pot fer de moltes maneres. Totes passen per mesures molt dures. Es podria atacar i envair Síria, com es va fer a l’Iraq, cosa que Occident ha descartat fa temps per les conseqüències tan negatives que tindria per tota la regió. Així, la més senzilla és boicotejar econòmicament Síria i donar armes als opositors. Però com no ens refiem dels grups guerrillers que corren per allà, tota la pressió sobre Síria se centra en el camp econòmic i diplomàtic. El problema és que, amb el boicot, els que més pateixen són els que menys tenen. Ara mateix, on hi ha més problemes per tirar endavant és a les zones rebels. Al final, aquestes mesures de bloqueig i boicot afebleixen i desgasten molt a poc a poc el règim, però no posen fi a la repressió.

Finalment, m’han demanat si la violència acabarà quan les autoritats aturin les accions violentes. Personalment, no ho crec. Fa un temps, quan Baixar encara estava a temps de fer reformes i convèncer els opositors que la transició tranquil·la era possible, potser sí. Però ara, que l’exèrcit ha superat tots els nivells concebibles de violència contra la població civil, que s’hi ha instal·lat militants d’Al-Qaida, que hi ha zones del país que han caigut sota el control de milícies de molt divers signe: mafioses, islamistes, d’autodefensa… que tot sovint s’enfronten entre elles… la violència s’acabarà quan el govern i els opositors articulin un procés de transició pacífica (escenari desitjable), o bé quan l’exèrcit esclafi els revoltats (que, a la llarga no servirà de res, perquè tard o d’hora tornarà a sortir a la superfície el malestar popular de les regions sunnites).

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Síria, l’estreta relació entre religió i política

Les claus del conflicte a Síria

Per què Homs ha estat el cor de la revolta a Síria?

El que no ens expliquen d’Iran
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Síria i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Proposta de solució a la crisi de Síria

  1. Barcinonensis diu:
    La teva anàlisi és molt interessant però jo no crec que Baixar i la seva camarilla estiguin disposats a cedir res: molt em temo que es pensen si cedeixen un dit ho perdran tot. No hi veig solució a curt termini.
  2. llu diu:
    Pràcticament ningú pensa que, de moment, Baixar Al-Assad claudicarà en favor d’un diàleg entre el règim i l’oposició. I, al meu parer, tenim conflicte armat obert per temps, ja que l’opció d’un procés pacífic de transició ara per ara és impensable. Les propostes d’ajudar a crear una oposició unificada establerta a l’estranger o de potenciar mesures de bloqueig i boicot al règim sirià per forçar un diàleg no crec que puguin tenir una legitimitat reconeguda, ja que les principals potències de la regió condicionaran tot el que puguin, tal i com estan fent ara, per poder servir als seus propis interessos. Aquestes propostes estarien més legitimades si vinguessin de les NNUU, però les NNUU responen, a la vegada, als interessos de les principals potències. I si aquests interessos són contradictoris, com és el cas, s’instaura l’immovilisme. Potser tot passaria per una urgent i profunda reforma de l’ONU, però això és una altra cosa impensable ara per ara…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*