Publicat el 14 d'agost de 2020

El pitjor atemptat terrorista de la història del Pròxim Orient

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient Mitjà golf Pèrsic Mahoma sunnites xiïtes Iraq Alcorà yazidi

Siba Sheikh Khidir és una vila yazidita de 23.000 habitants situada al nord de l’Iraq. A primera hora del matí del 14 d’agost de 2007, quan la majoria dormia i els més matiners es preparaven per a iniciar les tasques del dia, un comando de terroristes suïcides va fer esclatar dos cotxes bomba carregats de combustible en ple centre del poble.

Pràcticament en el mateix instant que Siba era devastada, dos terroristes més feien esclatar a 10 quilòmetres d’allà un tercer cotxe i un camió cisterna carregats amb combustible. Tel Ezer no és gaire més gran que Siba Sheikh Khidir, i la deflagració va colpejar pràcticament tos els racons d’aquest enclavament de 28.000 habitants.

En qüestió de segons, Al-Qaida va assassinar 796 yazidites i en va ferir 1.500 més. La feina per als terroristes va ser senzilla. Feia mesos que les minories del nord de l’Iraq reclamaven a les autoritats més seguretat. Els assassinats de yazidites, cristians i turcmans xiïtes, entre d’altres, eren habituals. Però ningú no hi va fer res.

En aquella època, els atacs amb camions cisterna carregats d’explosius per a fer el màxim nombre de víctimes possible s’havia convertit en una marca d’Al-Qaida. El mes anterior, un atemptat molt similar havia matat 153 turcmans xiïtes en una altra ciutat del nord de l’Iraq.

L’augment dels atacs contra les minories del nord del país era conseqüència de les operacions militars dels Estats Units contra Al-Qaida a Bagdad, que havia reduït els atemptats al centre de l’Iraq, però va empènyer els paramilitars sunnites cap a les regions rurals i desprotegides del nord. Els governs nacionals i regionals ho sabien, però, com us dic, ningú no hi va fer res.

Més enllà d’algun policia, les forces de seguretat de l’Estat no tenien presència a la regió yazidita. Pel que fa a les autoritats kurdes, es van decidir a enviar peixmergues a la zona després de l’atac. Per cert, els kurds no n’han marxat des d’aleshores perquè pretenen annexionar-se aquesta regió, que és fora de les fronteres de la regió autònoma kurda.

Tot la deixadesa per part de les autoritats, pocs gosaven criticar-les obertament. L’endemà de l’atemptat vaig entrevistar yazidites que criticaven durament les autoritats i que em van demanar de no publicar el seu nom perquè “la simple menció dels nostres noms faria que em detinguessin”, em van dir referint-se a les autoritats kurdes.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?


Introduïu el vostre correu electrònic
en la pàgina de subscripció.


Les minories són el punt feble de la societat iraquiana

El nord de l’Iraq està format per un mosaic de pobles i nacions que durant segles han estat víctimes de les polítiques d’islamització i arabització imposades per imperis i Estats. Després de la caiguda de la dictadura de Saddam Hussein el 2003, les minories van dipositar les seves esperances en el procés democràtic, que havia de posar fi a les discriminacions i promoure el respecte de les autoritats i el reconeixement dels seus drets.

Els yazidites formen una de les diverses comunitats iraquianes que lluiten per sobreviure en un ambient hostil dominat per àrabs i kurds musulmans. Al costat d’assiris cristians, turcmans, xabak i failis van rebre la caiguda de la dictadura amb esperança de grans canvis. Però la decepció es va anar apoderant d’aquestes comunitats a mesura que avançava la transició.

Els EUA i el govern de Bagdad van trair la fidelitat de les minories al procés polític amb l’oblit i abandonant-los a la seva sort davant el terrorisme islamista i els atacs dels paramilitars àrabs i els milicians kurds.

En el terreny polític, els assiris i els turcmans batallaven per l’oficialitat de les seves llengües i pel reconeixement del dret a crear una regió autònoma pròpia recollit en la primera constitució feta pels EUA, però eliminada en la segona, dissenyada per la majoria àrab i kurda. Mentre que altres grups menys nombrosos, com els sabeus, els xabak o els yazidites s’han limitat des d’aleshores a sobreviure i superar com han pogut les envestides dels islamistes.

Minories en perill

L’odi visceral que molts musulmans iraquians professen contra els yazidites ve de lluny. La majoria musulmana els qualifica sense embuts d’“adoradors del diable” a causa dels ritus yazidites en què hi ha involucrat el foc. Això, i un malentès sobre l’origen del nom que fan servir els yazidites per referir-se a Déu ha ajudat a deslegitimar aquesta religió monoteista fora del seu territori, a fer créixer una llegenda negra sobre una suposada adoració a un àngel caigut i a augmentar la pressió de l’islam.

Abans dels atemptats de 2007, el màxim líder religiós dels yazidites, Taixin Sayyid Beg, havia advertit que hi havia clergues musulmans de la regió que intentaven atiar l’odi latent: “Alguns mul·làs a Mossul i del Kurdistan diuen que la gent ha de matar els yazidites”.

Moltes vegades he citat la conversa que vaig tenir en aquella època amb Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri i diputat, que em va resumir el sentiment de frustració de les minories iraquianes amb aquestes paraules: “Els Estats Units no es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes”.

Altres líders locals es mostraven convençuts que si s’haguessin registrat en les regions de majoria àrab o musulmana els mateixos nivells de violència que suportaven les minories del nord, les accions haurien gaudit de més ressò mediàtic i se n’hauria parlat a bastament. Sadum Köprülü, cap d’Informació del Front Turcman Iraquià, en una entrevista posterior als atemptats em va comentar que “amb la caiguda de Saddam Hussein que, per cert, va matar molts dels nostres, els àrabs, els kurds i els seus aliats nord-americans controlen la informació que surt a l’exterior i no estan interessants a parlar de nosaltres perquè som les seves víctimes”.

De fet, el món sencer coneixia prou bé la situació del centre de l’Iraq i sabia que les províncies àrabs estaven immerses en una sagnant onada de violència sectària que va esclatar el 2006, quan els grups paramilitars àrabs sunnites i xiïtes es van declarar una guerra sense treva pel control de les principals ciutats. Els mitjans internacionals n’informaven a diari.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


En contrast amb el caos del centre del país, els grans mitjans van insistir a traslladat fins a la sacietat una imatge idíl·lica de les àrees kurdes del nord, que, suposadament, eren una bassa d’oli, basant-se en el fet que les tres províncies autònomes kurdes vivien amb certa distància els enfrontaments entre les comunitats islàmiques àrabs i que havien estat capaços de rellançar l’economia.

Aquesta anàlisi valia i val per al poble kurd, però no per a les minories del Kurdistan, la situació de les quals, en comptes de millorar, s’ha anat complicant cada dia més, fins arribar a un punt que amenaça de convertir-se en una catàstrofe. Els atacs i les intimidacions dels grups paramilitars han estat el pa de cada dia a la regió on el 14 d’agost de 2007 es va perpetrar el pitjor atemptat amb bomba de la història del Pròxim Orient.

Set anys després, el genocidi

Els terroristes van tornar a aquesta mateixa regió 7 anys després. Aquesta vegada, van arribar a plena llum del dia, a cara descoberta i amb la intenció de rematar la feina. Els seus vehicles van arribar a una desena de poblacions desprotegides. L’única força de seguretat i les úniques persones armades de la regió, que eren els peixmergues kurds, van fugir sense disparar un sol tret contra els terroristes i sense avisar la població del perill que els assetjava.

El resultat ja el coneixeu: unes 5.000 dones i nenes yazidites van ser capturades i van esdevenir esclaves sexuals. Mentre uns 5.000 homes yazidites van ser assassinats. Aquesta catàstrofe va desplaçar més de mig milió de persones, la majoria de les quals encara són refugiades.

L’agost de 2014 tampoc ningú no va fer res per a protegir els yazidites de la província de Nínive de l’assalt de l’Estat Islàmic. Només les Unitats de Protecció Popular (YPG) arribades de Síria van plantar cara, van oposar certa resistència a l’avenç de l’Estat Islàmic i van obrir un corredor per a salvar els supervivents.

L’YPG és el braç armat del Partit de la Unió Democràtica del Kurdistan (PYD), la branca siriana del Congrés del Poble del Kurdistan (KGK) -antic Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Aquest grup està considerat per la Unió Europea com un grup terrorista. Aquests són els que l’agost de 2014 van arriscar la seva vida per a salvar la Humanitat.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall. Ho podeu fer de forma anònima i NO cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

(1)
Aquesta és la forma com Termcat i ésAdir escriuen yazidita. En cap diccionari apareix escrit amb -i- inicial. (torneu al principi de l’article).

(2)Sobre l’ús de la transcripció Irac i la transliteració Iraq del nom àrab, consulteu aquest document elaborat pel coordinador del llibre d’estil de Vilaweb. (torneu al principi de l’article).



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Al-Qaida, arabislam, Iraq, Yazidites | s'ha etiquetat en , , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent