En realitat, l’exèrcit ha estat el gran aliat dels Germans Musulmans en el procés de transició iniciat amb la caiguda del president Mubàrak.

Al gener vaig començar a sospitar de la poca contundència dels Germans Musulmans contra l’exèrcit, que se suposava que protegia l’antic règim, i us explicava en l’article A Egipte, la il·lusió se’ls acaba:

“Els militars hi van donar suport [a les eleccions] per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar”.

Doncs bé, ara ja podem assegurar que les sospites han estat confirmades. A continuació us faig cinc cèntims de l’evolució en la relació entre l’exèrcit i els islamistes que ha revolucionat les aliances polítiques a Egipte per deixar el país exactament allà on era abans de les manifestacions antimubàrak. Podríem dir que el país, en comptes d’un canvi de rumb, ha fet un vertiginós canvi de 360 graus.

El febrer de 2011, Hosni Mubàrak cedeix davant la pressió popular als carrers, renuncia a la presidència i transfereix les seves competències al mariscal Muhammad Hussain Tantawi, cap del Consell Suprem de les Forces Armades i, des d’aleshores, president de facto. Al juny, Muhammad Mursi, el candidat dels Germans Musulmans, guanya les eleccions presidencials i, tot i l’amenaça d’un possible cop d’Estat dels militars, destitueix i jubila Tantawi. L’exèrcit no reacciona.

A Occident podem interpretar que la resignació de Tantawi és conseqüència del fet que els militars han acceptat finalment que, en democràcia, els polítics manen per sobre dels militars. Però no trobeu estrany que un exèrcit tant poderós com l’egipci no alcés la veu contra aquest atac a la seva autoritat?

Tantawi havia estat durant un any l’home més poderós d’Egipte. De fet, governava el país i, un cop la revolta als carrers va forçar de manera irreversible la convocatòria d’eleccions lliures, el mariscal es va proposar mantenir allunyats els islamistes més radicals de la presidència del país tant com li fos possible. Com ho volia fer?

Tantawi va instar el Tribunal Constitucional a desqualificar el carismàtic candidat dels Germans Musulmans, Khairat al-Xàter. Alhora, va donar el vist-i-plau al candidat Mursi, tot i que havia estat detingut un any abans acusat de traïció i espionatge. Per què?

Com ja hem comentat, Xàter és un polític carismàtic i, per tant, hauria estat el favorit a les urnes. Amb la desqualificació de Xàter, el favorit passava a ser el popular i carismàtic Abd al-Munim Abu al-Futuh, islamista i exmembre dels Germans Musulmans que es presentava com a independent amb una proposta d’islam liberal.

Davant d’aquestes dues propostes, Tantawi va optar per aplanar el camí cap a la presidència de Mursi. Posats a perdre les eleccions davant els islamistes, s’estimava més un rival poc conegut i aparentment feble de caràcter i de salut. Mursi és epilèptic.

Però malgrat totes les prevencions, després de les eleccions Mursi no es va deixar manipular ni intimidar pel poder de Tantawi. Tan bon punt van sorgir els rumors que els militars preparaven un cop d’estat contra el president electe, Mursi va abolir els preceptes constitucionals que limitaven el seu poder i va destituir Tantawi.

Mursi va fer ús de la majoria islamista al Parlament per a fer la primera llei a mida dels interessos dels Germans Musulmans i va nomenar Abdel Fattah al-Sissi com a cap de la intel·ligència militar.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem és: perquè els militars ho van permetre i no van reaccionar contra aquest cop d’efecte alegal i autoritari del nou president islamista?

La clau del silenci de l’exèrcit està en el fet que els coronels feien veure que estaven de part de Mursi. De fet, hi ha un nombre molt significatiu d’oficials islamistes que durant anys han mantingut en secret les seves simpaties pels Germans Musulmans. Aquestes persones van informar Mursi dels moviments de Tantawi i van ajudar-lo a superar la crisi generada per la destitució. El juliol de 2013, Muhammad Mursi va ser deposat per l’exèrcit. Aleshores vam saber que part dels generals va permetre les primeres destitucions dels caps de l’exèrcit per part dels Germans Musulmans perquè estaven espectants davant la nova situació i perquè també estaven interessats a fer una neteja d’alts càrrecs per permetre la pujada d’una nova generació a la cúpula del poder. Després van comprovar que les reformes constitucionals de Mursi que els prenien poder van anar massa lluny.

Tantawi i els seus homes s’havien quedat sols. Dins de l’exèrcit havien perdut la partida davant els generals islamistes que els volien prendre el càrrec. Fora de l’exèrcit, Tantawi no comptava amb el suport del poble, que l’identificava amb les calamitats de l’antic règim. Tampoc no gaudia del suport de la comunitat internacional, que el veia com un obstacle a la implementació de la democràcia a Egipte.

El cas de Tantawi posa de manifest fins a quin punt l’exèrcit està influït i controlat pels generals de l’òrbita dels Germans Musulmans trepes. Hi ha casos realment sorprenents, com el d’Abbàs Mekheimar, amic personal dels membres de la cúpula dels Germans Musulmans i que era el responsable de purgar l’exèrcit d’oficials islamistes. Per la seva banda, hi ha rumors que asseguren que el cap de la intel·ligència militar nomenat per Mursi, Abdel Fattah al-Sissi, és militant de l’organització i, precisament, ha dedicat els primers mesos al càrrec a depurar l’exèrcit de seguidors de Tantawi. Efectivament, ho va fer, però per cedir el seu lloc als militars que posteriorment van reprendre el control del país i van expulsar Mursi de la presidència.

Aquests moviments han estat la culminació de sis dècades de treball dels Germans Musulmans a l’ombra. Als anys 40 van començar a desembarcar els primers membres de la germandat a l’exèrcit. Entre el 1954 i el 1974 se’ls va prohibir l’accés a les forces armades. Però a partir d’aleshores va refer la seva xarxa militar en secret fins a situar alguns homes en posicions de molta responsabilitat.

Aleshores, què ha canviat en tots aquests mesos a Egipte? Vistos els moviments polítics dels darrers temps, la situació actual d’Egipte és la següent: els membres de l’antic règim ja no tenen poder polític, però no han de patir per la seva seguretat ni la seva pensió. Ningú no els jutjarà pels crims de la dictadura. Per la seva banda, els militars islamistes que ara controlen l’exèrcit i les forces de seguretat s’han alineat amb la figura del president i li reten la mateixa obediència que abans retien a Mubàrak. Només ho feien veure. Les mentides, els enganys i les traicions també formen part de l’estratègia política!

En aparença no hi ha canviat res. Els militars segueixen controlant el seu pressupost, controlen les promocions internes i conserven intacte el seu imperi econòmic. Pel que fa al país, continua sumit en una greu crisi econòmica que ningú no pot solucionar. Pel que fa al president i el seu partit, a mesura que passin els mesos i els anys, acabarà enfonsat exactament en el mateix descrèdit i serà acusat per la població exactament dels mateixos vicis que van costar la presidència a Mubàrak.

En un altre article de gener, Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis, ja us comentava que “durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era”.

Ara, el president Mursi està immers en una guerra pel control de l’únic centre de poder que encara li porta la contrària: la judicatura. Si aconsegueix sotmetre els jutges, els Germans Musulmans s’hauran fet amb el control de tot el que val la pena a Egipte. Al final, els militars no li ho van permetre.

Autor: Jordi Llaonart