Per què Homs ha estat el cor de la revolta a Síria?

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Damasc Síria Assad
El brogit de la batalla a Síria té dos centres neuràlgics, que han jugat un paper clau en l’esclat i el creixement de la revolta popular que pretén derrocar el règim dirigit pel president Baixar al-Assad. Es tracta de Homs, al nord, i Deraa, a l’extrem sud del país.

Les darreres setmanes, les forces de seguretat han esclafat sense contemplacions diversos barris de Homs, la tercera ciutat del país i escenari d’una sèrie de canvis econòmics i demogràfics que l’han abocat a convertir-se en el camp de la batalla que lliuren els grups que controlen actualment el poder a Síria i els que aspiren a controlar-lo. Pel que fa a Deraa, on es van produir els primers combats, la seva vida quotidiana també està condicionada per diverses circumstàncies que han generat elements genuïnament locals de crispació, que s’afegeixen al malestar general per la dictadura que es respira en àmplies zones del país.  [+]

Es pot traçar un paral·lelisme entre els motius que han situat Homs en la primera línia del front de guerra i els que, al març, van convertir Deraa en el punt de sortida de la revolta. Deraa és una població agrícola situada a pocs quilòmetres de la frontera amb Jordània. La seva àrea d’influència forma part d’una franja especial de seguretat, dins de la qual els tràmits relacionats amb la terra són molt lents, costosos i impliquen una burocratització dels procediments administratius que complica la feina dels pagesos. A aquest greuge històric, s’hi suma l’actual augment de l’atur i la inflació i, sobretot, els quatre anys de persistent sequera que ha devastat les collites. A més, Deraa ha rebut, sense estar-ne preparada, més d’un milió de refugiats de les regions rurals de l’est, més àrides, que ja fa més de sis anys que pateixen la sequera.

Tradicionalment, l’agricultura ha estat un dels sectors econòmics clau per l’economia siriana. Però, en les darreres dècades, les sequeres han forçat la reducció de la producció agrícola i el conseqüent empobriment de les zones rurals. La principal conseqüència de la crisi al camp ha estat l’emigració de moltes famílies cap als grans nuclis urbans, sobretot Alep, Homs, Latakia i Damasc. Aquest moviment migratori ha estat la causa de problemes de salubritat i seguretat als nous barris aixecats en condicions precàries als suburbis de les grans ciutats. A més, quan el moviment de població ha provocat canvis demogràfics a favor d’alguna comunitat religiosa, ha encès l’atàvica tensió ètnica entre els antics residents i els nouvinguts, desfermant un malestar social que, com més va, augmenta la fractura social en la societat siriana.

Per tant, la metxa de la revolta a Deraa ha estat encesa per la suma de diversos problemes econòmics que han derivat en protestes que, en tractar-se d’un context de dictadura, han arrossegat i tret a la llum tot el reguitzell de greuges socials i polítics que ha patit el poble en les últimes dècades.

Pel que fa a Homs, que és la tercera ciutat del país i de clara majoria musulmana sunnita, també ha rebut les darreres dècades un flux de població rural molt important, amb l’inconvenient per a la bona convivència dels seus habitants, que bona part d’aquesta immigració està formada per pagesos alauites, que són majoritaris a les zones rurals de l’àrea d’influència de Homs.

L’arribada d’alauites pobres de les zones rurals ha elevat, en pocs anys, el percentatge d’aquest grup religiós fins a un terç de la població total de Homs. Això ha augmentat la tensió social, ja que els sunnites veuen el desembarcament alauita als seus barris com un cavall de Troia al servei del règim.

Emigració alauita
Tot i que l’emigració ha estat una necessitat per a moltes famílies, cal tenir present que, en certs moments, els moviments de població han estat planificats des de la cúpula del règim per provocar tombs demogràfics en grans ciutats a favor d’una determinada comunitat religiosa. Als anys 80, Rifaat al-Assad, oncle de l’actual president, va fomentar i dirigir un pla per a afavorir la penetració de població alauita a l’interior del nucli urbà de Homs. Mentre que a la ciutat de Latakia, la capital de la costa mediterrània, l’emigració d’aluites originaris dels pobles pobres de les muntanyes ha estat encara més àmplia i ha produït un tomb demogràfic que ha igualtat la presència d’alauites i sunnites a la ciutat.

Homs ja havia estat escenari de violència sectària entre sunnites i alauites en altres moments de la història. El 1964, l’any següent a la presa del poder per part del partit Baas, que comptava a les seves files amb una presència aluita molt significativa, s’hi van produir combats entre les dues comunitats i s’hi va fer una purga en els comandaments militars. Dos anys després, es produiria un segon cop d’estat que va atorgar definitivament tot el poder als alauites.

Homs, tot i ser una ciutat sunnita, sempre ha estat important pels alauites. En aquesta ciutat s’hi van reunir els seus líders per perfilar el pla per ocupar el màxim nombre de càrrecs al partit Baas. Homs és la seu de l’acadèmia militar que va donar als anys 60 l’oportunitat als alauites de fer una carrera professional i sortir de la pobresa i la marginació a la qual havien estat condemnats els seus pares i avis. També a Homs, els alauites han comptat des de fa dècades amb el suport de famílies riques sunnites, fet que augmenta el sentiment d’injustícia entre les classes populars de la ciutat, que veuen com les seves condicions de vida es deterioren en benefici d’uns germans sunnites que es venen a l’enemic. La família de l’esposa del president Baixar és de Homs, però no ha estat mai benvinguda a la ciutat. Fins l’extrem que, l’any passat, abans de l’inici de la revolta, Asma al-Assad no va poder visitar la tomba de la seva mare en motiu de l’aniversari de la seva mort, per motius de seguretat.

He consultat diversos estudis econòmics que descriuen els moviments de població provocats per l’empobriment del camp als quals he fet referència. Tots ho fan des del punt de vista econòmic i demogràfic, però s’obliden de l’element clau que ens ajuda a entendre perquè Homs, i no una altra ciutat, ha estat el centre de la revolta i l’escenari principal dels combats i la repressió, que no és altra que l’adscripció religiosa dels desplaçats. Novament, alguns analistes i acadèmics filtren els fets del Pròxim Orient per l’escala de valors i preferències occidentals. L’aspecte més clar d’això és el fet que, alhora de fer la interpretació del món àrab, massa gent obvia el fet religiós i tribal i els sentiments que tenen unes comunitats vers les altres.

Com a Hama?
Rifaat al-Assad, que també era germà de l’exdictador Hàfez al-Assad, havia estat cap de l’exèrcit i l’encarregat de dirigir algunes de les accions més lamentables que hagi perpetrat mai el règim sirià. El 1982 va comandar les tropes que durant tres setmanes va assetjar i bombardejar sense contemplacions Hama, ciutat que tradicionalment ha estat un nucli religiós conservador i als anys 70 es convertí en el quarter dels Germans Musulmans. Aquesta organització havia llençat des del seu feu una campanya d’atemptats que havia durat sis anys i la guerrilla formada pels seus homes armats van arribar a controlar parts importants de la ciutat.

Al febrer de 1982, l’aviació de Síria va bombardejar Hama i, a continuació, els soldats van prendre la ciutat i van saquejar-la i robar tot els objectes de valor que hi van trobar. Quan els soldats s’hi van retirar i, per assegurar-se que no hi havia supervivents sota la runa dels barris bombardejats, l’exèrcit hi va llençar cianur d’hidrogen, el mateix gas que van usar els nazis en els seus camps d’extermini. Finalment, les autoritats militars van ordenar que les excavadores s’ho emportessin tot i transformessin les zones de runa en un gran descampat. No hi ha un balanç oficial de morts, però la majoria de les fonts la situen al voltant dels 20.000 (els diferents balanços varien dels 17.000 fins als 40.000 morts).

Es considera que la batalla de Hama és l’acció més sagnant llençada en l’era moderna per un govern àrab contra la seva pròpia gent. Probablement, la doble ofensiva de les tropes iraquianes el 1991 contra els rebels kurds del nord i els àrabs xiïtes del sud, va fer més morts. Però aquella matança respon a diverses accions que van estar molt repartides en el territori, i que es van allargar uns dies més que la batalla de Hama: l’1 de març els primers grups de soldats xiïtes desertaven de l’exèrcit iraquià, i el 5 d’abril el govern anunciava el fi de les revoltes i intensificava la política de detencions indiscriminades i d’execucions sumàries.

Pel que fa a l’actual crisi de Homs, no és cap secret que les forces de seguretat s’han inspirat en l’operació de Hama, alhora que han apostat molt fort per la carta de la divisió sectària en l’estratègia d’esclafar l’oposició, amb l’objectiu d’assegurar-se el suport de les minories. Per això s’han dedicat a bombardejar barris sunnites des de posicions situades en barris alauites. Tot i això, convé recordar que, més enllà de la sospita sobre la voluntat de l’exèrcit de castigar una determinada comunitat, fonts dels rebels han reconegut que la seva estratègia d’atrinxerar-se en una zona habitada ha estat un error perquè ha perjudicat directament la població civil.

Sigui com sigui, la violència i el setge de les tropes sobre Homs ha provocat la fractura entre barris sunnites i barris alauites i ha degenerat en una onada de venjança sectària i d’assassinats sense reivindicar contra civils, que amenacen de desembocar en una espiral desenfrenada d’enfrontament entre comunitats. Per la seva banda, un grup d’alauites de la regió ha denunciat públicament que el règim els vol fer ostatges de la seva política repressiva i ha fet una crida a la unitat de totes les sectes per derrocar la dictadura. Però no coneixem la representativitat d’aquests grups crítics dins la societat alauita. Tanmateix, i malgrat les seves bones intencions respecte a la convivència entre comunitats, des del moment que el règim va decidir tirar pel dret i disparar i bombardejar indiscriminadament la població civil sunnita, els alauites i els sunnites han quedat en les bandes oposades de la trinxera oberta per la guerra, tant si volen com si no.

Exèrcit sectari
No hi ha dades oficials referides a l’adscripció religiosa dels sirians, però es calcula que els alauites representen entre un 10 i un 15 per cent de la població. En contrast amb aquestes dades, cap a un 70 per cent dels soldats i un 80 per cent dels oficials de l’exèrcit són alauites. A Síria també es diu que les principals unitats encarregades de la repressió estan formades al 100 per cent per membres d’aquesta branca de l’islam. Es tracta de la temuda Guàrdia Republicana (10.000 homes) i la Quarta Divisió Mecanitzada (20.000 membres), ambdues dirigides per Màher al-Assad, germà del president. Les dades poden ser exagerades, però, amb tot, són molt significatives. De fet, la política de convertir les tropes en un exèrcit sectari ha estat el motiu de la unitat de les tropes al voltant de les directrius del règim i del reduït nombre de desercions. Sens dubte, aquest és el principal pilar que manté el règim dempeus.

Paral·lelament, per evitar possibles desercions i crítiques dins l’exèrcit contra la brutalitat de la repressió, el règim ha mirat d’implicar un nombre reduït de soldats de confiança en els bombardejos de Homs i els ha mantingut relativament a distància dels objectius.

Durant les setmanes d’ofensiva, de la destrucció dels barris rebels de Homs se n’han encarregat les bombes llençades des de tancs i helicòpters. Això, mentre el règim ofegava la població amb els talls de subministraments i l’aïllament exterior. Ningú no va poder sortir de Homs durant setmanes, fins que les tropes van fer un assalt per terra als barris rebels, sense trobar cap resistència. Un cop ha estat esclafada la rebel·lió de Homs, els tancs tornen a enfilar cap a la rebel Deraa.

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Síria, l’estreta relació entre religió i política Les claus del conflicte a Síria
S’endureix la pugna pel poder polític i religiós a l’Iran El que no ens expliquen d’Iran
Aquesta entrada ha esta publicada en Síria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Per què Homs ha estat el cor de la revolta a Síria?

  1. Alex diu:
    Feia temps que vivia amb l’angoixa de no saber res ni entendre el que passava a Siria i a Homs. Tot el que llegia era parcial i confós.

    Llegint aquest article recupero l’esperança de que algun dia torni un periodisme autèntic.

    Gràcies Jordi Llaonart.

    Àlex

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*