lnterpretant el món àrab i l'islam

Davant l’allau d’opinions dels darrers mesos sobre la conveniència o la legitimitat de publicar o de difondre caricatures del darrer profeta de l’islam, m’he estimat més no parlar ni escriure més del compte. És a dir, he optat per no portar la contrària a cap dels opinadors que, tot comentant el context de l’atemptat de París contra la revista Charlie Hebdo d’avui fa un any, ens han volgut convèncer que és més important ofendre que comprendre.

Tampoc no he dit res als que han volgut vincular o desvincular de la religió els atacs contra la revista que va burlar-se de Mahoma, segons el cas i els seus interessos partidistes. Fins avui, no he gosat de dir-los què interpreto quan els escolto, ni què en penso de les seves propostes quan els llegeixo.

Des dels atemptats, els sentiments estan a flor de pell i els mitjans en van plens de desacreditacions i d’etiquetes. Els uns, els altres, les dretes, les esquerres, els que ho entenen tot i els seus rivals que no entenen res… Tanmateix, els occidentals no són tant diferents entre ells. Voleu llegir una bona notícia? Els uns i els de més enllà estan tallats pel mateix patró. Els agradi o no, tots plegats són fills d’Occident i tenen tantes coses en comú amb aquells que critiquen, que se’ls veu el llautó.

De fet, no sé ni perquè es discuteixen. Les seves opinions delaten les seves coincidències i situen els dos autoanomenats bàndols en el mateix estadi de superioritat moral i cultural respecte d’uns tercers, dels musulmans, que són els altres de veritat. Tot i que n’hi ha que s’atreveixen a afirmar que, com tots som els éssers humans som iguals, no existeixen ‘els altres’!

Coneixem prou bé la història d’acceptació i d’integració en la nostra societat de l’altre, del diferent, del nouvingut, sempre que renunciï a les seves arrels i que accepti de ser exactament com nosaltres. Fa temps que practiquem aquesta política. Els de dretes i els d’esquerres.

Hi ha uns pocs que són, més aviat, partidaris de marginar l’altre d’entrada, sense opció a res més. Aquests són el que la premsa i l’opinió pública general anomena conservadors, o ‘fatxes’. Agafats de la maneta d’aquests primers, hi ha alguns que es creuen més tolerants i que, per tant, consideren convenient concedir a l’altre, al diferent de veritat que porta turbant i vel, un període de gràcia que pot variar entre uns anys o unes generacions perquè és transformi en nosaltres. Quina arrogància tots plegats, no us sembla?

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Potser els carques i els moderns no es barallarien tant si algú els fes veure que són perfectament compatibles. Així que, si us plau, no us baralleu més. És ben cert que voleu anar per camins diferents, però que no ho veieu que les vostres vies menen cap al mateix punt?

Els uns volen imposar al món la nostra teoria (és a dir, els nostres valors), mentre que els altres volen imposar al món les bones pràctiques sorgides de la nostra experiència particular (és a dir, els nostres principis). Ho tornaré a dir per si no ha quedat prou clar: les dretes volen imposar al món els nostres valors, mentre que les esquerres volen obligar la resta de la Humanitat a acatar els nostres principis.

A la pràctica, la nostra vocació natural d’imposar al món els nostres valors i principis es concreta en la internacionalització de la nostra fe, dels nostres esports, dels interessos de les nostres multinacionals, de la nostra democràcia, de la nostra música, del nostre concepte de Drets Humans, de la nostra roba, del nostre feminisme, de la nostra llibertat d’expressió, del nostre pacifisme.

Trieu d’aquesta llista el que vulgueu. Pels de dretes una meitat, pels d’esquerres l’altra, les poseu juntes i podeu anar pel món predicant les bondats del nostre petit món, cristià però ateu, obert però intolerant, democràtic però corrupte, ric però decadent, revolucionari i, tanmateix, conservador.

_______________________________________________________________
Articles relacionats:

“Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia	La melodia comunista de Turquia
Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria	Ara ja sé per què tothom parla tant de Palestina i Israel