Publicat el 9 d'agost de 2014

Ningú no es preocupa dels assiris perquè no posen bombes

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Nínive Alcorà

El poble assiri s’ha manifestat aquests dies a diverses ciutats d’Occident perquè s’ha proposat de guanyar al carrer allò que els seus líders han estat incapaços d’aconseguir als despatxos. Quan els nord-americans van posar fi a la dictadura de Saddam Hussein, l’any 2003, va prendre força el vell somni assiri de posseir un territori propi al nord de l’Iraq. Es tractava de delimitar una zona de seguretat dins la qual els assiris poguessin administrar els seus assumptes, viure en pau i sense la constant amenaça de l’arabització i la islamització.

La regió no es va fer realitat per la manca de contundència dels partits assiris davant la negativa dels àrabs i els kurds, que no volen sentir a parlar d’una regió autònoma assíria. Aquestes dues comunitats consideren que la zona oriental de la província de Nínive és seva. Quan, en realitat, està majoritàriament poblada per assiris, yazidites i turcmans, als quals ningú no ha demanat mai a quina administració volen que s’adscrigui la terra que els ha vist néixer.

Pel que fa a nosaltres: governs, mitjans de comunicació i opinió pública occidentals, tampoc no hem fer res per protegir les minories del nord de l’Iraq en el moment decisiu. Els nord-americans i els seus aliats, és a dir nosaltres, ens vam enredar a partir del 2005 en el debat sobre el contingut de la Constitució iraquiana i el paper que hi havia de tenir la religió, la dona i l’islam. Coses que, per cert, haurien de decidir només els iraquians. En canvi, vam fer oïdes sordes a les crides desesperades d’aquests desgraciats que habiten el front de batalla entre àrabs i kurds.

Els assiris i els yazidites no ens demanen consell per a afers menors o cojunturals, com l’encaix d’una proposta política en una Constitució o l’organització de l’Administració. Ens demanen ajuda per sobreviure. Ens demanen ajuda a nosaltres perquè no tenen cap més aliat al món. Estan envoltats de pobles hostils: Turquia, Iran, Iraq, Síria i Kurdistan. Per tant, el seu aliat natural és Occident.

Abans de seguir informant-nos i discutir sobre l’actualitat de l’Iraq, us convido a fer un cop d’ull a la història recent d’aquest país. A continuació repassarem, a través diversos articles publicats a la premsa, tres fets que fa més d’una dècada que defineixen la situació al voltant de Mossul, i sense els quals no s’entén la ràbia i la desesperació dels assiris que es manifesten avui pels carrers de les seves ciutats d’acollida:

1. La negativa dels Occidentals a oferir-los una regió pròpia que en garantís la seguretat.

2. La contraproduent implicació pacífica dels assiris en el procés de canvi a l’Iraq: com els assiris no són violents i no s’han enfrontat a les autoritats, no han estat un problema pel govern de transició. Per tant, Bagdad i Occident no ha hagut de moure res, fer cap concessió, ni negociar amb cap minoria per calmar-les i convèncer-les d’entrar en el joc polític.

3. La violència que han patit des de la caiguda del règim de Saddam en diversos fronts: l’expansió de la regió autònoma kurda fora de les seves fronteres, que amenaça la seva llibertat política des del nord, i les milícies islamistes àrabs, que els amenacen la vida des del sud.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?


Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


1. REGIÓ AUTÒNOMA ASSÍRIA

Els treballs dels assiris per aconseguir el reconeixement polític com a comunitat que els permetés crear una regió pròpia al nord de l’Iraq van començar tan bon punt va caure el règim de Saddam.

Vaig tenir la sort que en aquella època els caps d’Internacional de l’Avui m’hi van deixar tractar el tema quan encara era una qüestió inèdita als mitjans de comunicació del sud d’Europa, ara fa 11 anys.

ARTICLE Els cristians iraquians s’uneixen i reclamen drets polítics i culturals. Caldeus i assiris volen una província al nord del país (Diari Avui. 29 d’octubre de 2003)

Representants de les dues principals comunitats cristianes de l’Iraq, assiris ortodoxos i caldeus catòlics, van arribar ahir a Bagdad a un important acord per unir-se sota una mateixa denominació: assiriocaldeus, i reclamar plegats “la unitat i els drets ètnics, polítics, religiosos i culturals, així com ser representats als poders executiu, legislatiu i judicial” de l’Iraq, segons el comunicat final del congrés. Una de les primeres mesures serà reclamar que la seva identitat i la llengua assíria siguin presents a la nova Constitució “en el mateix pla d’igualtat que les altres ètnies” i la creació d’una província administrativa pròpia al nord del país.

Fins ara s’ha reconegut els assiriocaldeus com a comunitat religiosa, però sense referències a la política, cultura o nacionalitat. Un cens de població de 1997 xifrava el nombre de cristians en uns 700.000. Ara són un 4% dels 25 milions d’iraquians.

La idea d’una regió pròpia també va ser plantejada a l’agost en la setena convenció anual de la Federació Nacional Assíria Americana, celebrada als EUA, on la diàspora cristiana forma un poderós lobby. La regió també inclouria els yazidites de l’Iraq, que professen la religió pròpia dels kurds abans de la islamització.

El congrés d’ahir també vol posar punt final a les divisions entre assiris i caldeus promogudes per alguns sectors. De fet, alguns responsables de l’església caldea, que representen el 75% dels cristians iraquians, han protestat diverses vegades davant l’administrador civil de l’Iraq, Paul Bremer, perquè no se senten representats pels dos assiris presents al Consell de Govern i el gabinet.

Els principals moviments polítics caldeus que treballen pel secessionisme dels assiris són el Congrés Nacional Caldeu i la Unió Democràtica Caldea. Sobre aquest segon grup recau la sospita d’haver estat creat pel Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) amb l’objectiu de dividir la comunitat cristiana i mantenir la supremacia kurda a la regió. Cap dels dos moviments té gaire suport popular, precisament per la seva política d’enfrontament entre cristians i la dependència del PDK.

Per la seva banda, el Vaticà ha treballat en l'acostament de caldeus, assiris i també armenis per poder presentar un front comú de reivindicacions davant les noves autoritats.

Nacionalitat i llengua
El sentiment majoritari entre els cristians iraquians del nord (cal recordar que també hi ha cristians àrabs) el resumia molt bé l’intel·lectual assiri Aprim Shapera en el títol d’un article publicat l’any 2000 en un diari àrab: “Assíria és la nacionalitat, caldea és la religió i siríac és la llengua”.

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Nínive Alcorà

La reclamació de la província assíria va reaparèixe amb força durant els treballs de redacció de la nova constitució iraquiana.

ARTICLE Els assiris també reclamen una autonomia pròpia a l’Iraq (Diari Avui. 13 d’agost de 2005)

Els cristians assiris iraquians han reclamat aquesta setmana la creació d’una província pròpia al nord del país i s’afegeixen així a les veus kurdes i xiïtes que aposten per un Iraq federal, cosa que deixa els àrabs sunnites del centre de l’Iraq sols en l’oposició al federalisme.

Els kurds defensen des de la caiguda del règim de Saddam que la Constitució ha de reconèixer l’estructura federal de l’Estat, mentre que dijous el màxim líder polític xiïta iraquià, Abdul-Aziz al-Hakim, va proposar la creació d’una regió autònoma xiïta al sud.

Paper de l’islam
Els cristians van fer la seva demanda en el marc de la Conferència General Assíria, la primera trobada nacional d’aquesta comunitat, que ha coincidit amb les negociacions contra rellotge dels ponents de la nova Constitució, que han d’enllestir el text final de la carta magna abans de dilluns, quan haurà de ser presentada al Parlament.

Entre els setze punts que encara enfronten els polítics, hi ha la qüestió del federalisme i la discussió sobre el paper de l’islam en la legislació. Precisament, la rellevància de l’islam a la futura Constitució va ser un dels punts més tractats al llarg de la conferència dels assiris, que també va estar dedicada al seu paper en el futur Iraq. Es calcula que un 4% dels 25 milions d’iraquians són cristians, la majoria de llengua assíria.

El comunicat final de la reunió reclama la separació de la religió i l’Estat, la igualtat de sexes en tots els camps i la creació d’un “Estat federal assiri a la planura de Nínive” i la resta de localitats històriques, on el poble assiri viu “al costat de turcmans, yazidites, àrabs, xabaks i kurds”. Els congressistes també van reclamar l’oficialitat de la llengua assíria i l’addició d’algun símbol assiri a la bandera iraquiana.

La qüestió federal també ha protagonitzat el darrer intercanvi de declaracions entre representants de les dues principals comunitats iraquianes, àrabs xiïtes i sunnites. Aquests darrers van mostrar ahir el seu rebuig a la proposta de creació d’una regió federal xiïta proposada dijous per Al-Hakim, perquè temen que una àmplia autonomia a les províncies petrolieres kurdes del nord i xiïtes del sud els privarà dels ingressos del petroli. Kamal Hamdun, un dels ponents de la Constitució, ho va deixar ben clar: “Rebutgem la idea del federalisme, tant si és al nord com al sud”.

En una encesa defensa de la unitat nacional, Hamdun va carregar contra el federalisme perquè, segons una idea molt estesa entre els sunnites, “té com a objectiu dividir l’Iraq”. Els sunnites reclamen ajornar la decisió sobre el federalisme per després de les eleccions previstes per al desembre, que previsiblement els atorgaran més representació.

Actualment, tot i ser el 20% de la població, els sunnites no tenen pràcticament representants als òrgans polítics perquè van boicotejar els comicis del gener.

2.ELS ASSIRIS NO POSEN BOMBES, PER TANT, ELS ESTATS UNITS I EL GOVERN DE TRANSICIÓ NO CAL QUE ELS TINGUIN EN COMPTE PER A RES

Poc després de ser aprovada la nova Constitució iraquiana, vaig entrevistar Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri, que va descriure perfectament la situació de les minories del nord de l’Iraq i l’escenari que va permetre que el 14 d’agost de 2007 tingués lloc a Nínive l’atemptat amb bomba més mortífer de la història, que en només uns instants va fer 796 morts i 1562 ferits. L’atac amb tres cotxes i un camió bomba a les poblacions yazidites de Qahtaniya i Jazira està considerat el segon pitjor atac terrorista de la història, després dels atemptats de l’11 de setembre de 2002 als Estats Units, que van fer prop de 3.000 morts.

ENTREVISTA A Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri (Diari Avui. 14 d’octubre de 2005)

“La Constitució és una dictadura dels partits kurds i xiïtes” ISLAM “Sembla que no hi hagi cristians a l’Iraq” COALICIÓ “Ningú es preocupa de nosaltres perquè no posem bombes”

Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri i diputat al Parlament Iraquià, va ser l’únic cristià del Consell de Govern instaurat el 2003 pels EUA i, més recentment, ha estat membre de la comissió encarregada de redactar el projecte de Constitució. El seu partit ha criticat durament la Constitució en un comunicat.

Faran campanya pel no?

No estem gens satisfets amb el redactat de la Constitució però no fem campanya per rebutjar-la, perquè els cristians assiris sempre hem format part del procés polític de transició i volem seguir participant-hi des de dins. Però també volem mostrar el nostre rebuig a la monopolització de tot el procés per un o dos grups.

Vostè ha participat en la redacció del text…

El procés ha estat una dictadura dels partits kurds i l’Aliança Iraquiana Unida, formada per xiïtes i partits religiosos.

Quins punts de la Constitució els desagraden?

Primer, el paper de la religió a l’Estat és massa important, perquè els liberals i els demòcrates s’han aliat amb els islamistes i han cedit a les seves demandes. A més, l’actual text ignora la història d’aquest país i no esmenta la civilització assiriobabilònica. Han eliminat tota la història. Pel que fa al present, el text només parla dels pobles kurd, àrab i turcman. Sembla que per a aquesta gent no hi hagi assiris ni cristians a l’Iraq. A més, quan recorden els genocidis i els crims de Saddam s’obliden de mencionar-nos com a víctimes. Finalment, el text divideix la nostra nació en dos: assiris i caldeus. Tampoc no estem gens contents amb el tema dels drets de les dones, amb qüestions com la llei de família, per exemple.

¿En quin punt es troba el projecte de creació d’una regió autònoma assíria?

No demanem una regió autònoma sinó una regió administrativa, que és diferent. Reclamem la creació d’una província pròpia a l’est de la de Nínive, on conviuen tres ètnies: yazidites, xabak i assiriocaldeus, a més de minories com els àrabs.

¿Les comunitats yazidita i xabak estan d’acord amb aquest projecte?

Sí, tothom està d’acord i molt il·lusionat amb aquesta idea, necessària per preservar la nostra identitat. Els que no estan gaire contents amb la proposta són els qui ens persegueixen, cometen abusos contra la nostra gent i confisquen la nostra terra. Per què amb una regió pròpia, les terres quedaran alliberades del govern provincial de Nínive dirigit pels àrabs, que ens han agredit durant molt de temps. La darrera estratègia àrab per alterar la identitat de la regió és la subhasta a forasters de les nostres terres sense el nostre consentiment.

¿Perquè creu que Occident ha ignorat la repressió sobre els cristians o la violència kurda que va impedir que milers d’assiris i turcmans poguessin votar en les eleccions de gener?

Les forces multinacionals tenen la seva pròpia agenda i no els importa el que no hi figura. Volen que el procés polític tiri endavant a qualsevol preu i, de vegades, hi ha víctimes i alguns assassinats en el camí. No es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes.

3.EL NORD DE L’IRAQ, ESCENARI DEL PITJOR ATEMPTAT DE LA HISTÒRIA. ES VEIA A VENIR, PERÒ LES AUTORITATS NO VAN FER RES PER A EVITAR-HO

ARTICLE Matança yazidita (Diari Avui. 15 Agost de 2007)

RÈCORD Més de 250 morts [recompte final oficial: 796] al nord de l’Iraq en la pitjor massacre des de la invasió OBJECTIU Al-Qaida és el principal sospitós de l’atac contra una de les comunitats més castigades pel terrorisme islamista

El nord de l’Iraq va ser l’escenari ahir de la pitjor matança perpetrada al país des de l’inici de l’ocupació, quan tres cotxes i un camió carregat de combustible conduïts per terroristes suïcides van esclatar en ple centre de dues ciutats yazidites situades entre Mossul la frontera siriana. Les potents explosions van matar més de 250 persones [recompte final oficial: 796] i van fer uns 400 ferits [recompte final oficial: 1.562], però el nombre de víctimes podria augmentar les pròximes hores perquè les bombes van enderrocar completament desenes de cases i moltes persones van quedar atrapades sota la runa. “Moltes cases han estat totalment destruïdes i han mort famílies senceres”, va confirmar un portaveu de l’exèrcit. Es preveu que els treballs de rescat s’allargaran com a mínim fins avui al vespre perquè, segons va informar l’alcalde de la veïna Sinjar, “hem de treure la runa amb pales i les mans perquè les cases són de fang i no podem usar grues”.

Neteja ètnica
Els atacs, que van ser qualificats de “neteja ètnica, quasi un genocidi”, per un cap de l’exèrcit dels EUA, es van produir de forma simultània dimecres a la matinada a les poblacions yazidites de Qahtaniya i Jazira –18.000 i 20.000 habitants–. Els yazidites professen la religió pròpia dels kurds abans de la islamització i els darrers anys s’han convertit en un dels objectius prioritaris del terrorisme islamista. Pel que fa a la llengua, els yazidites parlen un dialecte del kurd però alguns moviments reclamen el seu reconeixement com a comunitat nacional.

Respecte a l’autoria de la matança, els Estats Units consideren que “el principal sospitós” és Al-Qaida, que els darrers dies havia augmentat les amenaces de mort contra els yazidites i els assiris cristians de la regió, i han assenyalat que els atacs amb camions cisterna carregats d’explosius per fer el màxim nombre de víctimes possible s’ha convertit en una marca d’Al-Qaida. El mes passat, un atemptat molt similar va matar 153 turcmans. L’augment dels atacs contra les minories del nord del país es deu a les operacions militars dels Estats Units contra Al-Qaida a Bagdad, que ha reduït els atemptats al centre, però ha empès els paramilitars sunnites cap a les regions rurals i desprotegides del nord. Des d’aleshores, a més dels atemptats amb bomba, comandos d’Al-Qaida han assaltat de nit com a mínim dos pobles –un de faili i un de turcman– i han assassinat tota la gent que hi ha trobat. Les autoritats van enviar a Sinjar reforços policials i van imposar un toc de queda que ha estat ben acollit per la població local, que ha criticat la poca presència de les forces de seguretat.

Peixmergues
Per la seva banda, el president de la regió autònoma kurda, Massud Barzani, va anunciar que a partir d’ara hi haurà més peixmergues fora dels límits del Kurdistan “per protegir els kurds yazidites dels terroristes”.

Les minories són el punt feble de la societat iraquiana
El nord de l’Iraq està format per un mosaic de pobles i nacions que durant segles han estat víctimes de les polítiques d’islamització i arabització imposades per imperis i Estats. Després de la caiguda de la dictadura de Saddam Hussein, les minories van dipositar les seves esperances en el procés democràtic, que havia de posar fi a les discriminacions i promoure el respecte de les autoritats i el reconeixement dels seus drets.

Abandonats pels EUA
Però les coses no han anat com s’esperaven, i els EUA i el govern de Bagdad han traït la seva fidelitat a la transició amb l’oblit i abandonant-los a la seva sort davant el terrorisme islamista i els atacs dels paramilitars àrabs i els milicians kurds.

Promeses trencades
En el terreny polític, els assiris i els turcmans batallen per l’oficialitat de les seves llengües i pel reconeixement del dret a crear una regió autònoma pròpia recollit en la primera Constitució feta pels EUA, però eliminat en la segona, dissenyada per la majoria àrab i kurda. Mentre que altres grups, com els sabeus, els xabak o els yazidites es limiten a sobreviure i superar com poden les envestides dels islamistes.

I aquest és el context en el qual es va produir l’atemptat contra els yazidites:

ARTICLE Minories en perill (Diari Avui. 15 Agost de 2007)

ASSETJATS Yazidites, assiris, turcmans i xabak lluiten per sobreviure en un ambient hostil dominat pels musulmans àrabs i kurds IGNORATS Ni el govern de Bagdad ni els Estats Units ni els grans mitjans de comunicació han reaccionat a les constants amenaces de la xarxa Al-Qaida contra aquestes comunitats

L’odi visceral que els musulmans iraquians professen contra els yazidites ve de lluny. Aquesta comunitat, formada per unes 500.000 persones, conserva la religió pròpia dels kurds abans de la islamització, molt difícil de definir i descriure, però que es caracteritza per tenir una forta base zoroastriana. La majoria musulmana els qualifica sense embuts d’“adoradors del diable” a causa dels ritus yazidites en què hi ha involucrat el foc. Això i un malentès sobre l’origen del nom que fan servir els yazidites per referir-se a Déu ha ajudat a deslegitimar aquesta religió monoteista fora del seu territori, a fer créixer una llegenda sobre una suposada adoració a un àngel caigut i a augmentar la pressió de l’islam. El màxim líder religiós dels yazidites, Taixin Sayyid Beg, assegura que hi ha clergues musulmans de la regió que intenten atiar l’odi latent: “Alguns mul·làs a Mossul i del Kurdistan diuen que la gent ha de matar els yazidites”, ha declarat en alguna ocasió.

Els yazidites són la minoria més curiosa, perquè no accepta conversos i manté un cert secretisme al voltant dels seus ritus. Però és només una de les moltes comunitats iraquianes que lluiten per sobreviure en un ambient hostil dominat per àrabs i kurds musulmans, i al costat d’assiris cristians, turcmans, xabak i failis van rebre la caiguda de la dictadura de Saddam amb esperança de grans canvis. Però la decepció es va anar apoderant d’aquestes comunitats a mesura que avançava la transició.

Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri i diputat, en declaracions a aquest diari va expressar en poques paraules el sentiment de frustració de les minories iraquianes: “Els Estats Units no es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes”, va dir.

Altres líders locals es mostren convençuts que si es registressin els mateixos nivells de violència que han de suportar les minories del nord en les regions de majoria àrabomusulmana, les accions gaudirien de més ressò mediàtic i se’n parlaria abastament, com Sadum Köprülü, cap d’Informació del Front Turcman Iraquià, que recentment va comentar a l’AVUI que “amb la caiguda de Saddam Hussein que, per cert, va matar molts dels nostres, els àrabs, els kurds i els seus aliats nord-americans controlen la informació que surt a l’exterior i no estan interessants a parlar de nosaltres perquè som les seves víctimes”.

De fet, tothom coneix prou bé la situació del centre de l’Iraq i sap que les províncies àrabs estan immerses en una sagnant onada de violència sectària que va esclatar el 2006, quan els grups paramilitars àrabs sunnites i xiïtes es van declarar una guerra sense treva pel control de les principals ciutats. En contrast amb el caos del centre del país, els grans mitjans han traslladat una imatge idíl·lica de les àrees kurdes del nord, que, suposadament, són una bassa d’oli, basant-se en el fet que les tres províncies autònomes kurdes viuen amb certa distància els enfrontaments entre les comunitats islàmiques àrabs i que els darrers mesos han gaudit d’un espectacular rellançament de l’economia.

Aquesta anàlisi val per al poble kurd, però no per a les minories al sud del Kurdistan, la situació de les quals, en comptes de millorar, es complica cada dia més i ha arribat a un punt que amenaça de convertir-se en una catàstrofe. Els atacs i les intimidacions dels grups paramilitars són el pa de cada dia a la regió s’han perpetrat els pitjors atemptats. Els darrers mesos, grups d’homes armats s’han situat a les vies d’accés a Mossul i de tant en tant amenacen de mort els cristians i yazidites que hi volen entrar i llancen ultimàtums per la marxa de tots els membres d’aquestes comunitats que treballen a la ciutat.

Els terroristes, suposadament membres de grups àrabs de l’entorn d’Al-Qaida que volen establir un califat islàmic, van demanar al març a tots els musulmans dels pobles de majoria cristiana i yazidita que tornessin a Mossul perquè preparaven un assalt i els van amenaçar que si seguien con vivint amb els que “han abandonat l’islam” els tallarien el cap. La setmana passada van reiterar l’amenaça, les autoritats no van reaccionar ni els grans mitjans se’n van fer ressò i ahir Al-Qaida va complir la seva paraula.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Assíria, Iraq, Yazidites | s'ha etiquetat en , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent