Molts europeus demostren no actuar d’acord amb els principis que prediquen quan decideixen prohibir el burca

En un principi, aquest post s’havia de titular “Perquè la prohibició del burca és lògica, però il·legal”, però m’ha semblat que el títol definitiu deixa més clar el fet que existeix un buit entre el que molts europeus senten en relació amb aquest i altres temes polèmics, i els principis socials que diuen en veu alta que defensen. Això perquè, per sobre de legalitats i lògiques, el tema del burca està marcat per un inconfessable, i tot sovint inconscient, sentiment de rebuig a la presència islàmica a Occident que contradiu molts dels principis morals i legals dels quals ens creiem defensors.

En general, hi ha un consens força ampli a considerar el burca una mostra de la situació de submissió de moltes dones davant l’esclavatge del patriarcat tronat i medieval d’algunes comunitats islàmiques. El problema amb el que topem alhora de predicar la seva prohibició és que l’argument del masclisme, si bé pot haver estat vàlid per a prohibir-lo per llei en algunes societats islàmiques, no pot ser esgrimit de la mateixa manera a Europa. Per a il·lustrar aquest argument, partiré de la darrera polèmica entre la periodista Pilar Rahola i Amnistia Internacional al respecte.

D’entrada, crec convenient posar els lectors en antecedents i recordar que Pilar Rahola és una persona que s’ha caracteritzat al llarg dels anys per argumentar força bé les seves postures i punts de vista. Considero que, per normal general, els seus articles valen la pena de ser llegits, independentment de si s’hi està d’acord o no. Això ha estat així fins que ha començat a carregar contra el burca amb alguns arguments menys sòlids que de costum i fent una cosa molt pròpia de la gent a la que ella critica: barrejant conceptes i traient a col·lació excuses que no venen al cas, per justificar punts de vista basats més en el sentiment que en la raó.

He conegut la defensa que Rahola fa de la prohibició del burca a través d’un parell de columnes d’opinió publicades a La Vanguardia i d’un debat a TV3 en el transcurs del qual va saber imposar la seva veu per sobre de la del convidat, com de costum. En aquest cas, la seva interlocutora era una representant d’Amnistia Internacional que no va saber verbalitzar, és a dir, posar en paraules, la posició d’aquesta organització sobre el tema. Suposo que els telespectadors es van quedar amb el missatge que el burca és una mostra de la manca de llibertat de moltes dones i que Amnistia Internacional no se n’adona del mal que els fa posicionant-se contra la prohibició. M’atreviria a dir que aquest és el missatge que avala bona part de l’opinió pública.

Trobo molt legítim que la gent pensi, o es pensi, això. Però també trobo preocupant que ningú no se n’adoni que Amnistia Internacional ha fet una aproximació a aquest tema basada en els principis de l’estat de dret. És a dir, els que critiquen el burca es basen en el sentiment que els provoca veure una dona coberta sota un drap. En canvi, Amnistia Internacional ha agafat els textos de dret que defineixen què és Europa, què s’hi pot fer i què no, què representa i com s’aplica el principi de llibertat individual, i ha actuat en conseqüència.

Per tant, Amnistia Internacional ha donat una opinió al respecte basada en les regles de joc i el concepte d’Europa vigent. Un dels principis sagrats de la llibertat és que la meva llibertat acaba quan començo a molestar els altres. I, amb la llei a la mà, una dona que va vestida com vol, en principi, a diferència de la gent sorollosa o bruta, no suposa cap molèstia pel veïnat. Ara bé, si volem donar una resposta diferent a la presència del burca a casa nostra que inclogui la seva prohibició, haurem de redefinir què és Europa i quines normes de convivència hi han de regir.

És en aquest punt on els comentaris favorables a prohibir el burca cauen pel seu propi pes: no s’adiuen amb el que se suposa que és Europa. Si quartem la llibertat de les persones a expressar-se i vestir com vulguin, això ja no és l’Europa on vàrem néixer; si ens pensem que som tan llestos que podem saber què passa pel cap de la gent, i podem conèixer els sentiments de les persones de les quals parlem, millor que elles mateixes, això ja no és l’Europa on vàrem néixer. I això no és bo ni dolent. Simplement representa un canvi de conceptes, sentiments i societat. Però insisteixo, em preocupa que no en siguem conscients; que no ens n’adonen que els arguments contra el burca, tot i que són lògics, comprensibles i raonats, potser són vàlids i defensables en el marc dels Estats Units o l’Afganistan, però que a Europa fan grinyolar l’estat de dret. Vull dir que hi ha una diferència cada dia més clara entre el que el que prediquem (principis europeus de tota la vida), i el que fem (nous principis que impliquen la prohibició del burca, entre d’altres).

Per tant, abans de l’argument del masclisme, trobo més legítim que una persona defensi que el burca no s’ha de permetre als llocs públics perquè a ella li molesta la seva visió. Com a mínim, aquesta excusa no fa males interpretacions de la llei i es basa en un sentiment personal real. Les opinions sorgides de sentiments són tan naturals com el respirar i, tot i que podem lluitar per canviar-les si no ens convencen, no podem enfadar-nos per la seva simple existència. Al cap i a la fi, cadascú és lliure de tenir els sentiments que li aflorin de forma espontània en cada moment. En l’Europa que m’han venut a l’escola i els mitjans de comunicació trobo més legítim esgrimir això com a argument, que no pas assegurar que ens imaginem els motius pels quals la gent vesteix com vesteix i fer veure, alhora, que som respectuosos amb la llei.

Espero que no mal interpreteu les meves paraules. Jo també tinc una opinió sobre el tema, però miro d’entendre el perquè de la polèmica i les arguments reals de les parts (els confessables i els inconfessables).

Amnistia Internacional, de fet, no defensa el burca, sinó que defensa els principis de la vella Europa aplicats a totes les situacions de manera objectiva i imparcial. Ara bé, si els pilars l’ètica cristiana, que ens resol els dubtes sobre què està bé i què no, i la moral catòlica (conjunt de normes, lleis, costums i idees que determinen el nostre comportament) en les quals es basa i per les pels quals es regeix la nostra societat no ens agraden, haurem d’acceptar que no són principis, valors i normes universals, i que allò que havíem cregut inamovible i etern s’ha de poder adaptar a les situacions i els moments geogràfics i històrics, com per exemple, quan hem de decidir amb regles de joc del segle XX què en fem de les dones que van en burca pels carrers del nostre barri en ple segle XXI.

Amb tot, els mateixos que volen prohibir el burca, de vegades, demostren adonar-se que els seus arguments de lluita contra la submissió de les dones no són legals. Si no, com us expliqueu que el debat del burca giri exclusivament entorn de la llibertat de la dona, però que després, sobre el paper, la prohibició inclou l’ús del passamuntanyes i el casc en espais públics i només fa referència a motius de seguretat que sí són coherents amb la nostra Europa: són universals i no discriminatoris per raó de religió.

A nivell d’estats s’ha produït un fenomen similar amb les converses per l’entrada de Turquia a la Unió Europea: sota la promesa i en el marc de la seva futura incorporació a la UE si feia una sèrie de reformes, hem fet grans debats sobre la democràcia, la llei, i les normes i les condicions per accedir al club europeu… tot des d’un punt de vista legal, cenyit al text dels convenis i la llei internacional. Tot plegat per, al final, passar-los llistes i més llistes de reformes per guanyar temps i evitar haver-los de dir a la cara que els volem com a veïns, però no com a germans.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional – 1a PART

Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan

Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia

“Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia


  1. Per a mi no és més “lliure” una dóna que ensenyi parts del seu cos nues que una altra que vagi tapada de cap a peus. Posar com a nivell de llibertat els centímetres de pell a la vista, ens portaría a la conclusió que les dónes que són prostituides (a la carretera o als burdells de luxe, tant fa) són la mar de lliures, quan crec que és el contrari. Ara bé, dir que quan més tapada vagi una dóna, no és sinonim de ser més lliure. Cada cas és un mon com un cabàs.

    La qüestió aquesta del burca als llocs públics jo la veig des del sentit comú: si no està ben vist el passamuntanyes, el casc o la mitja a la cara, no trobo lògic que es permeti un vestit a una persona que la tapi de dalt a baix. I val més no emmerdar la troca amb religions i creences: és qüestió de sentit comú, i no crec que ningú s’hagi de sentir ofès o perseguit. Encara que, a mi, m’és ben indiferent com la gent vagi vestida o desvestida… a no ser que toqui qüestions de seguretat o higiène pública. És el que diriem sentit comú (el menys comú dels sentits).

    Atentament

  2. Però després de llegir el post el trobo realment maniqueu: l’una defensa el principi de la llibertat individual i l’altra se’l salta quan no li agrada què en resulta. Però no.

    Se m’acuden molts casos en que podria aplicar aquest argument però no en el debat del burka: en
    nom de la llibertat individual es vol prohibir el burka i en nom de la
    llibertat individual s’està en contra de la prohibició. Q
    uè representa i com s’aplica el principi de llibertat individual no és evident i la representant d’Amnistia Internacional no té el monopoli de la interpretació correcta. La Rahola hagués pogut argumentar sense esmentar per res les dones i sense moure’s ni una línia de la defensa dels principis de llibertat individual de la vella Europa i aleshores el que hauríem vist és una discussió sobre com es defensa millor la llibertat individual.

    Els termes del debat s’assemblen molt al prohibicionisme de la prostitució: la prostitució no s’exerceix lliurement perquè les dones que l’exerceixen no són realment lliures d’exercir-la o no. Però fins i tot encara admetent que individualment fos exercida lliurement, com que és intrínsecament degradant és contrària a la seva llibertat individual per molt que diguin que són lliures de prostituir-se.

    Canvia prostitució per burka i tens els arguments de la Rahola.

  3. Suposo que quan et refereixes a l’europa basada en la moral catòlica, en veritat volies referir-te a l’ètica cristiana. Que la diferència és abismal, aquí no anem tocant nens, ni es valora la hipocresia, ni som uns inmovilistes fanàtics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Islam | s'ha etiquetat en per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent