Publicat el 15 d'abril de 2014

Les pors incompreses del règim de Síria

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria alcorà sunnites xiïtes Damasc

Sempre he tingut la sensació que l’oposició siriana no coneix prou bé la realitat social del seu propi país. La delata, per exemple, el fet que des del principi de la revolta han imposat la sortida del president Baixar al-Assad com a condició innegociable per acceptar el diàleg amb el règim. Això em va fer sospitar que no acaben d’entendre a qui s’enfronten, que no saben qui hi ha a l’altra banda de la trinxera.

Alguns països occidentals, com els Estats Units, van cometre el mateix error i han estat molt de temps cercant possibles interlocutors alternatius del règim. Com era de preveure, aquest intent desesperat de trobar allò impossible de trobar, va fracassar. Ara mateix, l’únic interlocutor del règim sirià és el seu president. Per tant, negar-se a parlar amb el govern mentre Al-Assad sigui el cap d’Estat és tancar les portes al diàleg.

A totes les dictadures el sistema se sustenta sobre una xarxa d’interessos teixida al voltant de certs grups de poder. Pel que fa al cas concret de Síria, el nucli a partir del qual s’ordena i s’equilibra la balança que conté tot el poder del país s’ha creat al voltant d’una família concreta per motius ètnics i religiosos, no ideològics. Això vol dir que el president defensa els interessos d’una comunitat i que, per això mateix, aquesta família no pot ser ignorada així com així.

Els opositors no se n’adonen que el pes específic d’Al-Assad, la seva família i la seva tribu, i sobretot, el suport incondicional que rep de determinades minories, respon a unes circumstàncies complexes que van més enllà del caràcter, o de la maldat o les ganes de provocar dolor del dictador. En diverses ocasions he escrit que les minories tenen por d’una Síria governada pels sunnites. Han patit la repressió durant massa segles i no volen tornar enrere en el temps, quan ells eren els sotmesos al jou de la injustícia. Com és lògic, s’estimen més dur ells mateixos les regnes del país i, si és necessari, sotmetre els altres.

Per tant, si els opositors sunnites coneguessin realment els sentiments dels seus compatriotes farien alguna promesa, algun gest, alguna declaració solemne als cristians i als xiïtes, als alauites i als ismaïlites, als jueus, als kurds, als assiris, als turcmans, als drusos, als armenis i als circassians en el sentit que un nou règim no significarà un retorn al passat, a l’època de les neteges ètniques.

És evident que els opositors no fan cap promesa solemne en aquest sentit perquè no entenen que s’enfronten a gent que té por de morir, de ser sotmesa i vexada per motius religiosos pels descendents dels botxins que van matar, sotmetre i vexar els seus avantpassats. També és evident que els descendents dels antics dictadors, que són els que avui pateixen la dictadura, no han comès cap crim i que se senten i es veuen a ells mateixos com homes lliures que lluiten per traslladar un missatge de bona voluntat a tots els sirians, per democratitzar el país.

Les seves intencions són nobles però no les podran materialitzar mai perquè la gent favorable a Al-Assad està convençuda que la caiguda del règim portarà inevitablement a la islamització de l’estat i a la conseqüent marginació de les minories. Pel que fa als opositors, a la bona gent que somia en una Síria democràtica i inclusiva que només pot existir en el món de les idees i les teories, crec que no faran mai cap esforç per a eradicar el sentiment de por dels cors dels seus enemics. Es neguen a acceptar l’existència de la por de la qual us parlo, encara que, paradoxalment, sigui el principal obstacle per a la pau.

És a dir, a Síria hi ha diversos bàndols que lluiten diverses guerres. És com si el conflicte enfrontés veïns que es cauen malament i no saben com dir-se que volen el mateix pel seu país. Uns ataquen pels motius X i els altres pels motius Y. Es maten entre ells, tot i que els de la X no són contraris del tot a la Y, i els que moren per Y no rebutgen tots els principis X.

¿O potser m’equivoco i jo mateix he sucumbit a aquesta mania tant estesa de voler veure en el camp de batalla allò que m’agradaria que passés. Quan, en realitat, a Síria lluiten dos bàndols irreconciliables que no poden i no haurien de conviure en el mateix estat?

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els mapes de la revolta a Síria

Proposta de solució a la crisi de Síria

El malentès de civilitzacions

La destrucció de les armes químiques salva el règim sirià


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Síria | s'ha etiquetat en , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent