Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic PKK Turquia Ocalan Kurdistan

Uns mesos després de la segona victòria dels islamistes de l’AKP en les eleccions generals de 2007, a Turquia va prendre força un moviment de protesta i denúncia contra l’organització secreta d’ultradreta Ergenekon. En el marc de les operacions policials i judicials contra aquest grup, es van detenir centenars de persones.

En el procés, es van produir algunes denúncies contra la policia i els jutges, i alguns van posar en dubte la legalitat de moltes detencions i la manera com la policia havia recollit les proves que justificaven les detencions. N’hi ha que van més enllà i asseguren que els detinguts no formaven part de cap xarxa criminal, i que l’única cosa que els unia era la seva oposició al govern islamista de l’AKP.

Tot i que la persecució d’Ergenekon per part pels poders de l’Estat va ser un encert, és probable que l’AKP estigués interessat a sobredimensionar la capacitat real de cometre crims Ergenekon per poder ampliar el cop contra algunes estructures sorgides a l’ombra del mateix Estat, sota l’auspici d’alguns sectors de la policia i l’exèrcit. Sigui com sigui, el fet és que a Turquia hi ha una lluita soterrada pel control de les regnes del país entre sectors polítics, policials i militars, que de tant en tant surt a la superfície com, per exemple, ahir amb l’assassinat al Centre d’Informació del Kurdistan a París (CIK) de tres militants independentistes kurdes del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).

Els assassinats de París han coincidit amb l’inici de les negociacions entre el govern turc i el fundador i líder del PKK, Abdul·lah Öcalan, i tot apunta que responen a un atac dels enemics del PKK i també de l’actual govern d’Ankara.

I quin n’és el motiu? Tenint en compte que el PKK fa temps que va al darrere del govern turc per reprendre les negociacions, i que ara està disposat a deixar de parlar d’independència per afavorir un canvi en les relacions entre Ankara i el poble kurd, sembla evident que els assassins volen fer fracassar les converses. Segurament darrera els assassinats hi ha els mateixos grups i lobbys que a mitjan segle XX van decidir per llei que la llengua materna de tots els ciutadans de Turquia és el turc, o que als anys 90 van canviar el verd dels semàfors d’algunes ciutats kurdes pel blau, per evitar que els senyals imitessin els colors de la bandera nacional kurda. Són individus que, com els membres d’Ergenekon, creuen en la supremacia d’un grup humà sobre els altres.

De fet, els únics beneficiats pels assassinats són els contraris al diàleg entre les parts, que també són els més interessats a fer desaparèixer de la península d’Anatòlia qualsevol rastre de cultura no turca.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Les víctimes de l’atac de París són Sakine Cansiz, una de les cofundadores del PKK; Fidan Dogan, representant del Congrés Nacional del Kurdistan, i l’activista Leyla Söylemez. Segons les primeres reconstruccions dels fets realitzades per activistes kurds familiaritzats amb la seu del CIK de París, la porta del carrer és tancada i s’ha de trucar perquè l’obrin des de dins. Al vestíbul de l’oficina hi ha una segona porta de vidre tancada amb pany que permet veure les persones que hi ha al replà de l’escala.

Per tant, els assassins van accedir a les oficines acompanyades de les víctimes, o bé hi van trucar, hi van parlar per l’intèrfon i van transmetre prou confiança a les víctimes perquè els obrissin la porta. Tenint en compte el perfil de les víctimes i les mesures de seguretat que han d’adoptar de forma habitual els líders kurds a l’exili, s’entén que no obrien la porta a qualsevol. Es descarta que els assassins haguessin forçat la porta o hi haguessin entrat per la força. En aquest cas, les víctimes podrien haver cridat per la finestra o, fins i tot, fugir. El CIK està situat en un primer pis d’un carrer molt cèntric de París, i té tres habitacions, dues de les quals donen al carrer. Però ningú que passava per allà no va sentir ni va veure res de sospitós.

Tot seguit, els assassins van agafar la clau i van tancar la porta abans de marxar, cosa que fa pensar a algunes persones que coneixen bé el lloc i hi havien estat abans. Altres van més enllà i sospiten que els assassins i les víctimes es coneixien. Potser es tractava d’espies turcs infiltrats al PKK? Potser es van fer passar per periodistes que havien sol·licitat una entrevista?

El que està clar és que Sakine Cansiz era el principal objectiu dels atacants. Era una líder destacada del PKK i era molt propera a Öcalan. Va néixer el 1957 a Dersim i participava en moviments polítics des del 1976. Va ser empresonada i torturada el 1980, després del cop militar, i va ser alliberada el 1991. Després de passar un temps a les muntanyes del Kurdistan, es va traslladar a Europa, on va organitzar l’activitat política dels kurds de la diàspora.

En canvi, Figan Dogan treballava al Congrés Nacional del Kurdistan, que té un pes polític menor que el PKK i es dedica a tasques informatives. Va néixer a Elbistan el 1982 i va emigrar amb els seus pares a França de petita. Va començar a participar en moviments prokurds el 1999. Es descarta que la tercera víctima, Leyla Söylemez, fos cap objectiu. Segurament va ser assassinada simplement perquè era allà. Leyla va néixer a Mersin i als anys 90 va emigrar a Alemanya amb la família. Des del 2010 treballava per la causa kurda des de París.

El motiu i els autors del triple assassinat són encara un misteri, tot i que la situació que envolta el crim ens recorda d’altres de similars: acostuma a passar que quan un grup armat o terrorista anuncia la seva voluntat de diàleg, sempre hi ha a l’altre costat de la trinxera gent disposada a empènyer-los a reprendre la lluita armada.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Per què els kurds no participen en la revolta a Síria

El primer genocidi del s.XX

Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central

Proposta de solució a la crisi de Síria
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Kurdistan, Turquia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.