Les dificultats per votar des de l’estranger de sempre

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic

Les ambaixades i consolats que són objecte de crítica aquests dies per la qüestió del vot des de l’estranger, atenen malament els expatriats perquè són catalans o, simplement, atenen malament?

De fet, les dificultats per votar des de l’estranger s’arrosseguen des de fa anys i no afecten només els catalans. Però, fins ara, les eleccions no havien estat tan decisives com les del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. Potser per això les irregularitats havien passat força desapercebudes. Efectivament, l’actual polèmica per les traves que les representacions consulars espanyoles posen als catalans que volen exercir el seu dret de vot des de l’estranger és resultat de la importància que tenen per a nosaltres els propers comicis. I no pas perquè les irregularitats siguin noves o hagin afectat només els catalans.

Per començar, el vot a l’estranger no és sempre gratuït, com diuen. L’elector ha de pagar les despeses de correus i, posteriorment, rep un xec amb l’import que a l’administració li sembla que hauria d’haver costat l’enviament. I no pas el que s’ha pagat realment. A més, el xec s’ha de cobrar en determinades entitats bancàries, i si no n’ets client, te’n poden descomptar una comissió.

Malgrat que els diners que ens costa el vot són un inconvenient, no són un impediment per votar. Les dificultats reals arriben quan topes amb representacions diplomàtiques que relativitzen la importància de l’exercici del dret de vot. Aquest és el cas de les persones que aquests dies denuncien públicament als mitjans que no podran votar, i que, a més, no estan rebent cap mena d’ajuda dels seus respectius consolats.

Una de les causes que provoquen aquests desajusts entre la teoria i la pràctica del dret de vot, és que les representacions diplomàtiques, en segons quins països, estan concebudes per oferir serveis de les empreses i no pas als ciutadans. Pel que fa a la gent que hi treballa, fa el que li manen.

Quan vivia als Emirats Àrabs Units, el responsable de l’oficina comercial espanyola de Dubai va ordenar el personal al seu servei que, en cap cas, no informessin les missions comercials espanyoles de l’existència a la ciutat d’una oficina comercial catalana del COPCA (ara ACCIÓ) ni de la valenciana IVEX. Mai no vaig considerar que es tractés d’un nou capítol d’anticatalanisme. Més aviat, la qüestió era fer passar tots els contactes i contractes entre Espanya i Dubai per les seves mans. En aquella època, vaig informar-ne una persona amb responsabilitats en l’àmbit de comerç internacional d’una entitat pública catalana i em va dir que ja sabien que allò passava, i que aquell cas no era el primer ni l’únic.

A l’oficina de Dubai vaig viure alguna altra situació desconcertant. A la porta hi van penjar un cartell on s’hi llegia “Spanish Embassy” perquè, segons els seus responsables, els estrangers sabessin que allò era un despatx oficial. Però el dia que vaig tenir la necessitat de presentar una documentació a la “Spanish Embassy”, els seus caps, en una clara mostra de desconeixement del procediment administratiu, es van negar a acceptar-la. “Això no és l’ambaixada. El cartell de la porta només és per informar els estrangers”, em van dir.

Em va costar dos dies convèncer-los que l’article 38.4 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, diu clarament que les comunicacions que els ciutadans dirigeixen als òrgans de les administracions públiques es poden presentar als registres de qualsevol òrgan administratiu, a les oficines de correus, a les representacions diplomàtiques i les oficines consulars d’Espanya a l’estranger.

No en culpo tots els treballadors. Alguns estan limitats per les ordres que reben. Si bé és cert que altres es limiten a fer allò que se’ls ha ordenat.

Uns anys després, a Kuwait, vaig comprovar que ells també van venuts. Durant uns dies, al barri del costat de casa es van produir diversos tirotejos entre militants d’Al-Qaida i la policia. Tots els meus veïns de països occidentals van rebre missatges, faxos o correus electrònics de les seves respectives ambaixades advertint-los del perill. Uns dies després, quan vaig anar a l’ambaixada per queixar-me perquè no havia estat alertat, vaig saber que els seus treballadors tampoc no havien rebut cap mena d’informació ni directriu al respecte.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Síria, l’estreta relació entre religió i política

Per què els kurds no participen en la revolta a Síria

L’ús d’Internet al món àrab

Els motius de la revolta líbia


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Periodisme-Opinió per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent