L’ajut enverinat dels Estats Units a l’YPG pot abocar els kurds d’Afrín a la derrota

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Síria Kurdistan Turquia Afrín
Imatge: Diversos grups es disputen el control del nord de Síria fronterer amb Turquia

Els Estats Units utilitzen els kurds de Síria per evitar que el territori guanyat a l’Estat Islàmic acabi en mans del règim de Síria i per afeblir la influència de l’Iran a la regió. És un suport circumstancial que pot finalitzar qualsevol dia per qualsevol circumstància. De fet, el silenci de Washington davant l’ofensiva militar turca a la província d’Afrín indica que no semblen disposats a mantenir el suport als kurds fins a les últimes conseqüències…

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, va fer el 15 de gener un encès discurs en què va amenaçar de “destruir tots els nius del terrorisme” a Síria i va acusar els Estats Units de crear un “exèrcit terrorista” a l’altra banda de la frontera, en referència a les milícies kurdes. A més, va defensar l’expulsió de la població kurda de la regió siriana d’Afrín.

Poc després, contingents de les Unitats de Protecció Popular (YPG) del barri kurd de Sheikh Maqsud d’Alep es van desplaçar a Afrín per reforçar el front en previsió d’una ofensiva militar turca. Paral·lelament, grups de joves de les poblacions àrabs xiïtes de Nubl i Zahraa, que són entre Alep i Afrín, es van oferir voluntaris per a defensar Afrín. Però els kurds van rebutjar l’ajuda dels àrabs.

Suposo que l’YPG va fer tornar aquests àrabs prorègim sirià perquè no vol ser vist pel món com un aliat de Damasc. De fet, l’YPG sempre ha mirar de mantenir les distàncies amb el govern de Síria i fa mesos que s’ha allunyat de Rússia per acostar-se als Estats Units. Amb aquest moviment, els kurds sirians han fet una aposta per mantenir la seva autonomia respecte de Damasc de la mà de la principal potència militar i política del món. Paradoxalment, aquesta aliança és molt arriscada i els pot acabar abocant a la derrota.


Imatge: Bandera de les Forces Democràtiques Sirianes

Washington va començar a intervenir sobre el terreny a Síria a través del suport econòmic, logístic i mediàtic que oferia a diversos grups rebels. Durant anys van finançar i netejar la imatge pública de grups salafistes radicals i de terroristes antioccidentals. Però aquests grups estan en vies de ser derrotats i els Estats Units han trobat necessari de fer un canvi de rumb als seus plans.

En el conflicte sirià només hi ha tres bàndols amb prou potencial per a ocupar i controlar àmplies zones del país: els islamistes més o menys propers a Al-Qaida i l’Estat Islàmic, el règim d’Al-Assad i els kurds. Per tant, i davant la falta d’alternatives, el creixent poder kurd ha esdevingut l’aliat perfecte dels Estats Units.

Washington va començar a col·laborar amb les milícies kurdes Unitats de Protecció Popular (YPG) l’any 2014, per ajudar-los a fer front a l’ofensiva de l’Estat Islàmic sobre Kobane. La resistència heroica d’aquella ciutat fronterera amb Turquia va donar a conèixer a Occident la lluita dels kurds de Síria i va popularitzar a nivell internacional el sistema de govern anomenat confederalisme democràtic que proposa l’YPG, que es basa en l’autoorganització de la societat civil a nivell local.

Des d’aleshores, els Estats Units han fet una aposta forta per les milícies kurdes. Sota la seva tutela es van crear el 2015 les Forces Democràtiques Sirianes (SDF per les sigles en anglès), formades bàsicament per kurds de les milícies Unitats de Protecció Popular (YPG), però que també compta amb la presència d’àrabs i membres d’altres comunitats. L’objectiu dels Estats Units era crear una força armada que pogués guanyar terreny a l’Estat Islàmic fora de les àrees no kurdes, tant al sud com fos possible per mantenir-les fora del control de l’estat sirià. Als Estats Units saben que, de moment, tot el territori que ocupi l’SDF no l’ocuparà el règim de Síria.

L’estratègia de Washington es basa en la idea obsessiva d’afeblir el règim de Damasc. Els americans consideren que això passa necessàriament per donar suport a l’autonomia dels kurds sirians, que actualment controlen els recursos hídrics, els pous de petroli i bona part de la terra conreable i de les fonts de generació d’energia de Síria. Per tot això, la relació entre l’YPG i els Estats Units és estreta.

Tanmateix, davant la imminència de l’atac turc i l’amenaça d’Erdoğan d’assolar Afrín, els kurds van oferir fa pocs dies un tracte al règim de Damasc: permetrien l’entrada d’un nombre reduït de tropes sirianes a Afrín i la bandera siriana onejaria en algunes parts de la província kurda.

Damasc ha rebutjat l’oferiment per dos motius: no volen convertir-se en una mena d’escut humà al servei dels kurds i, sobretot, no volen legitimar l’autoritat de l’SDF sobre la província ni l’autonomia respecte de l’Estat central que se’n deriva. A més, el règim sirià ha instat les milícies kurdes a lliurar totes les armes a l’exèrcit sirià i permetre que les forces armades protegeixin la zona.

El dia 25 de gener, després d’una setmana d’ofensiva, l’administració local d’Afrín ha tornat a demanar ajuda a l’Estat sirià per aturar l’intent d’invasió turc. El comunicat especifica que els kurds necessiten ajuda per a defensar les fronteres, però encara no semblen disposats a cedir el control de la regió a l’exèrcit sirià.


Imatge: Comunicat de l’autoritat d'”autogestió democràtica” d’Afrín

Per la seva banda, els kurds han rebutjat la dissolució de les seves forces i el sotmetiment a l’autoritat estatal per diversos motius: perquè no volen cedir parcel·les de poder davant una autoritat contra la qual s’han rebel·lat, perquè lluiten per consolidar una autonomia respecte del govern central, perquè creuen en les seves possibilitats de resistència davant l’exèrcit d’Erdoğan i les milícies proturques i, finalment, perquè creien, fins ara, que els seus aliats nord-americans farien alguna cosa per aturar la previsible agressió militar de Turquia, que és membre de l’OTAN.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Doncs bé, l’ofensiva turca anunciada per Erdoğan el dia 15 i batejada Branca d’Olivera va iniciar-se el 20 de gener. Des d’aleshores, l’artilleria i l’aviació turques han bombardejat diverses poblacions d’Afrín i tropes terrestres es desplacen dins de territori sirià. Però els Estats Units no han reaccionat. Han abandonat els kurds de Síria a la seva sort. Han promogut una autonomia kurda al nord de Síria sense tenir la voluntat clara de defensar-la davant les previsibles agressions militars turques o sirianes. Això tot i que, fins ara, els kurds els han obeït quan ha calgut.

Per exemple, quan les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) van arribar a l’octubre a Raqqa, la capital de l’Estat Islàmic, van permetre que els milicians de l’Estat Islàmic marxessin en pau. El portaveu de l’SDF va dir en aquell moment que els membres de l’Estat Islàmic havien de triar entre “rendir-se o morir”. Però, de fet, el que l’SDF va oferir a aquests salafistes genocides va ser “morir o rendir-se i marxar en llibertat”.

Quin era l’objectiu de tanta condescendència amb els gihadistes? La principal conseqüència d’aquell perdó tutelat pels Estats Units va ser el reforç del l’Estat Islàmic a la ciutat de Deir al-Zor, en el front de guerra que els enfrontava als exèrcits de Síria i Rússia. És a dir, els kurds van fer a Raqqa el que més convenia als interessos dels Estats Units.


Imatge: Milicians proturcs es preparen per a penetrar a territori sirià brandant banderes de l’Exèrcit lliura de Síria i Turquia

Turquia portava temps preparant l’agressió sobre Afrín. Abans d’iniciar-la, va enviar una delegació a Moscou per a confirmar la seva posició al respecte. Sobretot tenint en compte que, des de l’abril de 2017, Rússia controla la totalitat de l’espai aeri de Síria. Els russos els van respondre que els kurds no són cosa seva, que això ja és cosa dels americans. De fet, tot el personal que tenien desplegat a Afrín ja havia marxat i, poc després, l’Estat Major Rus, va donar permís als caces turcs per a sobrevolar l’espai aeri sirià.


Imatge: Rebels proturcs coregen eslògans favorables a Erdoğan i Saddam Hussein abans d’iniciar l’ofensiva sobre Afrín

En aquest context, Erdoğan va ordenar l’ofensiva amb l’argument oficial que fulminarà les milícies kurdes de Síria i que retornarà la regió d’Afrín als seus legítims habitants. Segons dades de dubtosa veracitat presentades pel mateix president turc, la meitat de població de la regió és àrab i els kurds s’hi han desplaçat des d’altres indrets.

Evidentment no podrà anar tant lluny, però tant se val. Les exageracions són per a consum intern de cara a les eleccions generals i a la presidència de 2019 . Ara mateix, el seu objectiu és afeblir el poder emergent kurd de l’altra banda de la frontera que li és hostil, la sola existència del qual pot ajudar a revifar les protestes kurdes a Turquia. A més a més, pretén ampliar el territori sirià que controlen els grups armats que li són fidels. Això en previsió que el règim sirià recuperarà tard o d’hora la veïna regió rebel d’Idlib i en farà fora tots els grups rebels.

Imatge: Afrín i avenços de les tropes turques i els seus aliats a la regió

Imatge: Idlib

Si Erdoğan fracassa en la seva ofensiva sobre Afrín i els rebels gihadistes i salafistes proturcs perden Idlib, Turquia no tindrà cap territori important dins les fronteres de Síria ni hi controlarà cap grup que pugui tenir veu, ni cap mena d’influència, en les negociacions sobre el futur de Síria que tard o d’hora s’hauran de celebrar.

L’actual ofensiva té lloc un any i mig després d’una altra de prou similar, anomenada Escut de l’Eufrates. En aquella ocasió, l’exèrcit turc i els grups rebels que li són afins, van capturar la regió al voltant de la ciutat de Jarabulus per impedir la continuïtat territorial dels territoris kurds i que aquests controlessin la totalitat de la franja fronterera entre Síria i Turquia. L’actual operació Branca d’Olivera pretén ampliar i consolidar aquests dominis.

Imatge: Jarabulus

Tot just després d’aquella operació, els Estats Units van desplegar tancs a la zona. L’abril de 2017 vam començar a veure les primeres imatges de les banderes de les Unitats de Protecció Popular (YPG) kurdes i dels Estats Units onejant juntes. Això tot i que l’YPG és el referent a Síria del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PPK), grup declarat com a terrorista pels Estats Units i la Unió Europea.


Imatge: Seguidors d’Unitats de Protecció Popular (YPG) kurdes saluden tancs de l’US Army que arriben a Qamixli, la capital del kurdistan de Síria

Mentrestant, segueix l’assalt turc a Afrín i els atacs contra altres regions frontereres amb Turquia. Per exemple, aquests dies s’han llençat míssils contra Qamixli, la capital del kurds de Síria situada a 500 quilòmetres d’Afrín. Pel que fa a l’interior de Turquia, es reprèn l’ofensiva contra qualsevol veu dissident. De moment ja han estat detingudes 91 persones per criticar a les xarxes socials l’operació Branca d’Olivera. Estan acusades de “difondre propaganda terrorista”.

Ningú no pot assegurar que els kurds no seran capaços de resistir l’escomesa turca sense el suport militar dels Estats Units. Però està clar que això els afeblirà. Tenint en compte que Occident parla, mentre que Turquia actua amb fermesa i sense aturador allà on li sembla, l’actual combat afeblirà molt els kurds.

En aquestes circumstàncies, tard o d’hora el règim de Síria acabarà recuperant el control d’aquest territori sense haver de cedir a les demandes que, en circumstàncies més favorables, els kurds els haurien pogut imposar com a primer pas per a recuperar la normalitat i deixar enrere el temps de guerra. Si l’ofensiva turca no s’atura, en poques setmanes, Damasc es pot trobar un territori controlat per milícies kurdes afeblides o sotmès a unes milícies proturques amb les que haurà de combatre en un escenari on els kurds hauran perdut el paper de força protagonista.

Quines són les alternatives a la situació actual?

Només se m’acut una: els Estats Units deixen d’empènyer els kurds a un escenari de desconnexió amb l’Estat de Síria que Washington no està disposat a defensar amb el seu propi exèrcit. Alhora, els kurds pacten amb Damasc un cert grau d’autonomia a canvi de la fidelitat a l’Estat.

Això aturaria la intervenció militar turca per dos motius. El primer, perquè garantiria a Ankara la desactivació de l’amenaça per la creació d’un estat kurd. A més a més, els possibles atacs turcs contra Afrín representarien atacs directes contra l’Estat i l’exèrcit sirià.

En canvi, si els kurds mantenen la seva legítima posició d’allunyar-se del règim de Síria, corren el risc de ser esclafats sense contemplacions pels seus veïns. Turquia ha començat a castigar severament la província d’Afrín. Pel que fa a Síria, ja li va bé que els turcs afebleixin els kurds. A més, ningú pot garantir que Turquia s’aturarà aquí. De fet, si els kurds d’Afrín resisteixen, Ankara tindrà l’excusa perfecta per obrir nous fronts sobre les altres dues províncies kurdes de Síria. És a dir, mentre existeixi un poder kurd autònom a Síria on no hi hagi presència de l’estat sirià, sempre restarà oberta la possibilitat que Ankara bombardegi.

Per la seva banda, Síria no pot permetre’s el fet de no tenir accés a l’aigua, el petroli, l’electricitat i les collites situades al nord del país. Tant en la regió kurda com en el territori àrab controlat per les Forces Democràtiques Sirianes (SDF). Per tant, és possible que permeti l’atac de Turquia contra les milícies kurdes del seu costat de la frontera fins que l’exèrcit sirià pugui reprendre sense massa resistència el control de la regió.

L’Iran donarà suport a Síria

És evident que sense els recursos del nord de Síria, el país no es pot reconstruir. Aquesta qüestió afecta molt directament l’Iran, aliat incondicional del règim sirià.

Teheran no pot permetre’s el luxe de finançar la totalitat de la reconstrucció i donarà suport al govern de Damasc allà on calgui perquè Síria sigui capaç de trobar recursos per ella mateixa. Una manera d’ajudar-los pot ser col·laborant en la conquesta del nord del país.

Donades les actuals circumstàncies, si els Estats Units volguessin ajudar, haurien de fer d’intermediari entre les parts perquè arribessin a acords que permetessin la victòria definitiva sobre els rebels salafistes més o menys propers a Al-Qaida i l’Estat Islàmic, finançats per Turquia i els estats del golf Pèrsic. Aquesta col·laboració entre els kurds i el règim de Damasc permetria la reconstrucció de Síria, el desenvolupament econòmic del país i dels estats veïns. Milloraria el nivell de vida de la població, allunyaria el perill de noves revoltes i de nous aixecaments salafistes. Permetria el retorn dels refugiats sirians.

Lamentablement, això és precisament el que la classe dirigent dels Estats Units no vol fer com a conseqüència de la seva obsessió per l’Iran. Els polítics i els think tanks nord-americans no són capaços d’analitzar la situació amb calma perquè la seva lluita obsessiva per afeblir l’Iran i tots els seus aliats els ha obcecat. És a dir, s’han imposat com a objectiu per al Pròxim Orient la destrucció dels règims de l’Iran i Síria sense saber ni com ho faran ni quines en serien les conseqüències.

En comptes d’aprofitar la sintonia d’aquests dos països i dels seus dos grans aliats a la regió (Iraq i Líban) per ajudar-los a tirar endavant, els ataquen, els bloquegen, els empobreixen, els insulten… Tot plegat per beneficiar allò que se suposa que beneficia l’Aràbia Saudita i Israel. Aquests beneficis als quals faig referència són una mera suposició, perquè no està clar que els assessors de la Casa Blanca o els membres dels think tanks sàpiguen del cert què s’ha de fer per afavorir els interessos d’Israel o dels propis Estats Units. De moment, només han aconseguit acostar Turquia a Rússia i, de retruc, també a l’Iran. A més a més, han fet que Turquia i Síria, que són enemics naturals, acabin compartint alguns objectius.

La història es repeteix

Els kurds han estat traïts, abandonats i oblidats pels seus aliats occidentals en diverses ocasions. Els kurds d’Afrín haurien de tenir ben present les lliçons de la història abans d’emprendre l’arriscada guerra que els enfronta a Turquia amb la falsa esperança que els Estats Units hi seran per a defensar la seva llibertat.

  • L’any 1923, els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van signar a Lausana l’acord pel qual es dividia el Kurdistan entre Turquia, Síria, l’Iraq i Pèrsia. Occident, i particularment el Regne Unit, va desdir-se del compromís assumit tres anys enrere d’instaurar una autonomia kurda com a primer pas per a la creació d’un estat kurd independent.


Imatge: El Tractat de Sèvres (1920), el tractat de pau entre Imperi Otomà i els aliats de la Primera Guerra Mundial, preveia la creació d’un estat kurd

  • Als anys 70, els Estats Units, Israel i l’Iran van donar suport als rebels kurds de l’Iraq que lluitaven contra el règim de Saddam Hussein. Els ajudaven per perjudicar Bagdad, però no prou com per tinguessin cap possibilitat de vèncer. En el moment que l’Iraq de Saddam i l’Iran del Xa van fer les paus, es va posar fi a l’ajuda internacional als kurds.


Imatge: El president de l’Iraq, Saddam Hussein, i el xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlaví el 1975 a Alger, on van signar un acord que posava fi a diversos contenciosos entre els dos països

    Amb el col·lapse de la resistència al Kurdistan iraquià, Saddam va tenir via lliure per a imposar un regne del terror amb l’assassinat sistemàtic de centenars de milers persones. La campanya antikurda va culminar una dècada després, amb els atacs amb armes químiques de l’exèrcit iraquià sobre la població civil de la regió de Halabja (uns 5.000 morts i 7.000 ferits). Aquest va ser el capítol més conegut de la campanya Anfal, de genocidi de les comunitats no àrabs del nord de l’Iraq (entre 50.000 i 100.000 civils morts i 2.000 pobles destruïts per l’exèrcit en tres anys).
  • L’any 1991, els Estats Units van retirar el seu suport a les milícies kurdes i als àrabs xiïtes quan eren a punt de fer caure el règim de Bagdad. La contraofensiva de l’exèric iraquià va provocar la fugida de quasi dos milions de kurds cap als països veïns.

Per tot això, no veig cap solució favorable per al poble kurd, especialment a la regió d’Afrín, que no passi per un acostament i un acord amb el règim de Síria. L’alternativa és l’infern que estan patint en aquests moments sota les bombes turques. Els kurds, en part, ho saben. Per això demanen ajuda a l’exèrcit de Síria, estat del qual no volen deixar de formar part. Alhora, en desconfien perquè la gent que governa a Damasc és responsable de dècades de repressió contra el poble kurd.

Els entenc perfectament, però aquestes reticències a col·laborar amb Damasc han d’acabar perquè, si els esdeveniments a la regió no canvien de rumb, la possibilitat de crear una Síria federal s’anirà esvaint a la mateixa velocitat que els exèrcits de la regió esclafen les milícies kurdes i els Estats Units se’n desentenen.

O potser no. Potser en aquesta ocasió els Estats Units no abandonaran els kurds sirians i mantindran la seva presència militar al Kurdistan durant els anys que calgui per a consolidar l’autonomia kurda, en una clara violació del dret internacional que pot ser denunciada per Síria en qualsevol moment i que comptarà amb l’oposició incondicional de Turquia, el principal aliat de l’OTAN a la regió. Aquest escenari tan poc probable però tan desitjat per bona part de l’opinió pública occidental té, d’entrada, un cost clar: la renúncia nord-americana a defensar Afrín per satisfer parcialment l’ànsia d’esclafar els kurds del seu díscol aliat turc i la pèrdua per part dels kurds del control d’aquesta província.

Tanmateix, ningú no sap què passarà perquè les persones que aconsellen els Estats Units no tenen cap bona proposta pel Pròxim Orient i van fent sobre la marxa.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.



  1. ELS KURDS HAN TINGUT LA MALA SORT DE ROMANDRA EN MIG DE UN TERRITORI ESTRETEJIC A NIVELL MUNDIAL, TAN PER LA SEVA IMPORTANCIA ECONOMICA COM PER LA SEVA SITUA ESTRETEJICA POLITICAMENT. ACI SI JUGAN ELS IN TERESOS DE LES PRIMERES POTENCIES MUNDIALS, RUSSIA EE.UU I LES POTENCIES REGIONLS.
    mai he fet cap comentari sobre els kurds

  2. Boníssim article, molt ben explicat. Com a persona que segueix gairebé a diari el conflicte a Síria, m’ha anat bé tenir un anàlisi més profund dels interessos de Rússia, l’Iran i el règim de Síria en l’ofensiva que es produeix ara mateix. Espero que tingui una solució com més aviat millor, admiro els kurds i el seu experiment de democràcia sense Estat, i crec que és bo que ens hi solidaritzem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Kurdistan, Síria, Turquia | s'ha etiquetat en , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent