La melodia comunista de Turquia

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Turquia Istambul musulmans golf Pèrsic A

Quan tenia dotze anys, un amic turc em va regalar una cassete d’un tal Livaneli. Em va dir que era un cantant molt conegut al seu país. La desena de cançons d’autor d’aquella cinta regravada em van agradar. No n’entenia ni un borrall, però van formar part de la banda sonora de la meva preadolescència, fins que l’allau de nous estils i nous grups que van sonar a la meva platina els anys següents va anar arraconant les melodies de Livaneli al més absolut dels oblits.

Molts anys després i per pura casualitat, vaig tornar a escoltar una cançó de Livaneli. Aquesta vegada, però, no em va caler saber turc per entendre qui era aquell home tan famós a Turquia.

El 6 de setembre de 2010, el grup irlandès U2 va fer el seu primer concert a Istambul i van convidar a pujar a l’escenari a Zülfü Livaneli, un cantautor i director de cinema de 64 anys que havia començat la seva carrera musical als anys 70. Li van demanar que cantés una de les seves composicions: Yiğidim Aslanım, una peça lenta publicada l’any 1984, quan bona part dels assistents al concert d’U2 encara no havien nascut.

Amb tot, i malgrat la distància generacional i d’estil musical, la simple aparició de Livaneli sobre l’escenari encén alguna cosa que sura en l’ambient, fa despertar una mena de sentiment i d’emoció que aquests joves, com els seus pares, carreguen amb orgull i tristesa alhora, perquè el seu país i la seva societat encara és a mig camí de la seva Ítaca particular. Mentre escolteu el següent vídeo, tingueu present les manifestacions que van tenir lloc el juliol a les principals ciutats de Turquia i entendreu què vull dir. Pot ser que fins i tot ho arribeu a sentir…

http://www.youtube.com/watch?v=lg38gILlmKQ?rel=0&controls=0&showinfo=0&w=600&h=400

De fet, Livaneli no és un cantant i prou. És un dels símbols de la Turquia moderna, oberta i progressista. Una mica més enrere en el temps, en la dècada dels 70, la veu cantant de l’esquerra corresponia a un grup de músics que van fondre l’essència del rock i la música tradicional a través de lletres amb un evident contingut social i de crítica al sistema. Els més destacats d’aquest corrent són Cem Karaca, Seldan Bağcan i Edip Akbayram.

Karaca era, de fet, un símbol del comunisme i l’any 1979 va fugir cap a la República Democràtica Alemanya acusat d’incitar les masses a la violència. Va arribar a perdre la nacionalitat turca. Molts anys després va ser amnistiat i va tornar al seu país.

Una de les seves cançons més conegudes és Namus Belası.

http://www.youtube.com/watch?v=_1LsnkRPcRE?rel=0&controls=0&showinfo=0&w=600&h=400

Pel que fa a Seldan Bağcan, als anys 80 va ser empresonada tres cops, mentre que les cançons de Edip Akbayram van ser censurades a la televisió durant tota la dècada dels 80.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Livaneli no ha patit mai aquesta censura perquè no és un artista antisistema. És socialdemòcrata i ha arribat a participar directament en política. El 2002 va ser escollit diputat pel principal partit kemalista. El kemalisme és difícil de definir, però resumint, podríem dir que, avui en dia, els sectors més populars del kemalisme s’acosten a la socialdemocràcia europea i que la seva principal missió és evitar la islamització del país. L’experiència política de Livaneli va durar ben poc perquè és una persona íntegra. La manca de democràcia interna i l’autoritarisme del partit (dels partits) el van forçar a dimitir abans de la fi de la legislatura.

Els cantants comunistes dels quals us he parlat i Livaneli formen part de la Turquia que avui es manifesta a la plaça Taksim d’Istambul. Tots formen part del mateix bàndol. De fet, la lletra de la cançó que Livaneli canta el 6 de setembre de 2010 acompanyat de Bono és de Nâzım Hikmet, el gran poeta turc del s.XX i l’autor d’esquerres per antonomàsia, que després de nombrosos empresonaments, a mitjan de segle es va exiliar a la Polònia comunista i va morir a Moscou.

Aquest és Karlı Kayın Ormanı, un altre dels populars poemes de Hikmet escrits a Moscou als anys 50, que anys després va ser musicat per Livaneli:

http://www.youtube.com/watch?v=wgv_tDnkKO4?rel=0

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Les diputades turques ja poden portar pantalons!

Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central

Genocidi al Pròxim Orient

Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Música, Turquia | s'ha etiquetat en , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent