La Lamís i la síndrome de Down a Bahrain

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient discapacitat Bahrain Manama golf Pèrsic

Durant el mes de Ramadà, després de l’àpat del vespre que trenca el dejuni, les famílies musulmanes acostumen a fer sobretaules llarguíssimes durant les quals la televisió està oberta. Com que la televisió és encesa tantes hores, totes les cadenes aprofiten per fer grans estrenes. Treuen culebrots i hi ha molta gent que s’hi enganxa. També fan sèries històriques en àrab clàssic, programes d’humor, magazins i programes de música. Trobareu més detalls sobre el paper de la televisió en Ramadà en l’article Anuncis de televisió i humor en Ramadà i aquesta entrevista sobre el Ramadà.

Cada any té el seu èxit de referència. I cada temporada, algun nou actor fa el salt a la fama internacional. Aquest ha estat el cas de la Lamís Buhussain, una dona de 23 anys que treballa en una botiga de mobles i articles per la llar de Manama, i que, tres temporades després de la seva aparició en el serial Sense pietat, ha estat la protagonista d’un reportatge de l’edició de Bahrain de la revista Time Out.

El públic s’enrecorda especialment d’aquesta actriu amateur perquè ha estat la primera persona amb la síndrome de Down que ha aparegut i ha intervingut amb diàleg en una sèrie de televisió àrab.

És significatiu que el reportatge de Time Out està basat en declaracions de la germana de Lamís, mentre que de la protagonista de la notícia només s’hi recullen dues cites. Amb tot, la germana de Lamís destaca que la premsa ha estat l’element fonamental que ha permès començar a normalitzar la presència de les persones amb la síndrome de Down en els espais públics i professionals de Bahrain. L’elogi a la premsa és bo i comprensible, però encara és un fet insòlit que una revista cultural i d’oci del golf Pèrsic dediqui tants paràgrafs a una persona amb discapacitat. D’altra banda, els pocs articles que han aparegut a la premsa del Golf relacionats amb la discapacitat intel·lectual, són excesivament tràgics o bé fan un ús abusiu dels tòpics que vinculen l’infantilisme amb les persones amb la síndrome de Down (abraçades, petons, “té un somriure que mai li desapareix del rostre”…).

Pel que fa a l’article del Time Out sobre la Lamís, insisteix massa en l’expressió “pateix la síndrome de Down (SD)”. Tinc la sensació que les referencies al patiment de l’actriu són el resultat de l’opinió no contrastada de l’autor de l’article. Quan, el més fàcil i periodísticament correcte hauria estat dir, simplement, “té la SD”. Això és degut a la creença popular que la SD és una malaltia quan, en realitat, és una síndrome. És a dir, un conjunt de símptomes. De fet, la definició de la SD diu així: trastorn genètic causat per la presència d’una còpia extra del cromosoma 21, en comptes dels dos habituals, caracteritzat per la presència d’un grau variable de retard mental i uns trets físics peculiars que li donen un aspecte recognoscible.

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient discapacitat Bahrain Manama golf Pèrsic

Un altre detall que m’ha cridat l’atenció relacionat amb el cas de la Lamís és que els crèdits de la sèrie que l’han fet famosa, presenten la noia com “la nena”, tot i que, quan es va enregistrar, ja tenia més de 20 anys. Però s’ha de reconèixer, que, per sobre de tot, la sèrie Sense pietat ha ajudat a donar un fort impuls a la normalització de la presència de les persones amb la síndrome de Down a la societat Bahrain i, a més, ha llençat un dur missatge contra els abusos que es cometen contra les persones amb més dificultats per fer-s’hi un lloc. En el darrer capítol, en el clímax de l’argument i a punt per desvelar-se el desenllaç, el personatge que interpreta la Lamís és violat i assassinat cruelment.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


A Bahrain tot just s’hi acaben de posar. La Societat de Bahrain de la Síndrome de Down va ser fundada el 1998, i el seu centre d’atenció no va començar a funcionar fins el 2001. Malgrat que aquesta mena d’entitats han aparegut molt recentment al golf Pèrsic, han estat capaces de guanyar capacitat organitzativa i obtenir els primers resultats força aviat, gràcies al compromís de les persones que hi treballen i les famílies dels seus socis. Un exemple de feina ben feta el tenim a Kuwait, on el Centre Kuwaitià de la Síndrome de Down va ser el primer institut d’educació del país en aconseguir la certificació ISO 9001 de gestió i qualitat en els serveis. Kuwait també ha estat el primer país del golf Pèrsic en aprovar lleis a favor de les persones amb discapacitat. Trobareu més detalls sobre l’avantatge que Kuwait porta en l’àmbit dels drets i les llibertats sobre els seus veïns en els articles Kuwait, els demòcrates i la democràcia, Democràcia a la kuwaitiana i Qui és el líder en llibertat de premsa al món àrab?.

Tot i això, les persones amb discapacitat encara no formen part del paisatge habitual en el món del treball ni en les escoles ordinàries de Kuwait. Per això, a més dels avantatges i ajudes econòmiques que ofereix l’estat a tots els ciutadans kuwaitians, les persones amb discapacitat reben uns 20.000 euros anuals addicionals per cobrir les despeses de les escoles privades en les quals es veuen obligades a matricular-se.

Al golf Pèrsic encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Però hi ha gent disposada a fer-la i, de tant en tant, apareixen a la premsa els casos de famílies coratjoses que no es conformen amb la fatalitat que els transmeten els serveis mèdics i socials. Amb tot, la freqüència d’aquesta mena de notícies és baixa, tenint en compte que en aquesta part del món hi ha molts casos de persones diagnosticades amb la SD.

Es calcula que a Occident s’ha passat, en un parell de dècades, d’un cas de nadó amb la síndrome de Down cada 600 naixements, a un cada mil. Això, perquè el percentatge d’abortaments entre els diagnòstics prenatals amb la síndrome de Down és molt alt. Mentre que al golf Pèrsic, on només es pot abortar legalment en els casos d’embaràs per violació o de greu risc per la vida o la salut de l’infant o la mare, els percentatges es mantenen i, en alguns casos, com els Emirats Àrabs Units, es dobla la mitjana mundial.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Un superheroi àrab en cadira de rodes

Val la pena que parlem del món àrab en català?

“Múltiples marits”, una paròdia saudita de la poligàmia

Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia
Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Bahrain, Discapacitat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*