S’hi poden veure els milicians en plena batalla, la seva manca de recursos i la seva limitada organització, i els bombardejos de l’aviació del règim sobre la població civil. S’hi parla de la desconfiança entre els grups islamistes i els púrament opositors: “en algun moment hi haurà un enfrontament entre aquestes dues forces”, assegura Abdul-Ahad.
El reportatge és excel·lent i és capaç de transportar-nos fins a la primera línia de combat. Amb tot, la diferència que hi ha entre viure uns fets i veure’ls per la televisió és tan gran que només ens pot donar una petita idea de què se sent en una guerra: de com és la vida i la lluita per la supervivència en un territori castigat pel conflicte, on es barregen i es confonen l’esperança i la desesperació, els actes més heròics i els més miserables. Abdul-Ahad, tot relatant la tortura d’un detingut a mans dels rebels fa la següent reflexió: “em demano si és venjança, si és perquè ells mateixos han estat tan durament torturats, o perquè han perdut amics i familiars, o perquè viuen sota els bombardejos… s’han tornat com els monstres que volen enderrocar”.
[+](VO anglès)
Amb la mateixa vocació informativa que el corresponsal de The Guardian, però d’una forma més amateur, el 15 de juny, un ciutadà sirià anònim va agafar la seva càmera i va voltar en moto pels carrers de Homs, per mostrar al món la destrucció provocada per mesos d’ofensiva militar sobre els barris rebels de la ciutat.
El vídeo, tot i no contenir imatges de violència explícita censurables, és un document colpidor. Els carrers buits dels barris residencials són plens de la runa dels edificis tocats per les bombes. Durant l’enregistrament se senten diversos tirotejos i alguna bomba que cau a prop de l’autor del vídeo, que va arriscar la vida amb l’esperança de fer donar a conèixer al màxim de persones possible la realitat d’un dels dos principals focus rebels del país.
(VO àrab)
Com es pot comprovar en els dos documents, és evident que la guerra és una experiència terriblement dura pels seus protagonistes. Però, a mesura que ens n’allunyem, s’esvaeixen els sentiments que tenen a veure amb la por i l’angoixa. Amb la distància física, es refreden les passions i, si som prou lluny, la guerra es pot transformar, fins i tot, en un espectacle. En certa mesura, això és el que ha passat a Israel, on han convertit en un atracció turística les excursions a la frontera del Golan, on famílies senceres divisen a través dels prismàtics les columnes de fum que s’aixequen, a només 60 quilòmetres de distància, sobre el cel de Damasc.
En cap cas els promotors de la idea o els turistes fan de la visita un espectacle divertit ni macabre. Simplement, la distància emocional i geogràfica dels israelians respecte dels seus veïns sirians, fa que les excursions al Golan siguin, purament, un exercici d’acostament real i físic a uns fets històrics. Es tracta de ser testimonis, en la mesura del possible, de la història, d’un canvi en el rumb de la història.
(VO anglès)
http://www.youtube.com/watch?v=Re09vBB3eWc?rel=0
Autor: Jordi Llaonart
Tuiteja
//
![]() |
Síria, l’estreta relació entre religió i política | ![]() |
Per què els kurds no participen en la revolta a Síria |
![]() |
Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis | ![]() |
Proposta de solució a la crisi de Síria |