L’Iraq: 10 anys d’una transició cap a la inestabilitat

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Guerra Iraq

El segle XXI va començar amb mal peu en el camp de la política internacional. Els terribles atemptats de l?11 de setembre de 2001 van tenir diverses conseqüències i van provocar nombroses reaccions, la més significativa de les quals va ser la campanya de la guerra i la invasió de l?Iraq per part de les tropes nord-americanes, que va començar ara fa exactament deu anys. Les massacres de Washington i Nova York, a més d?agreujar el distanciament entre l?Occident cristià i els països de majoria musulmana van ser l?excusa perfecte per als líders republicans dels Estats Units per respondre amb una agressiva i contraproduent campanya internacional que inclou dues guerres (Afganistan i l?Iraq) i les amenaces militars sobre dos països més (l?Iran i Síria).  
[+]

En el cas de l?Iraq, la guerra va provocar un malestar general a Occident per la inconveniència d?obrir un altre front al Pròxim Orient. La comunitat internacional, representada per organitzacions no governamentals i la societat civil, va reaccionar i va intervenir de forma decisiva en la crisi. A tall d?exemple, tenim les pressions de la premsa sobre el govern de Washington pel canvi d?estratègia al Pròxim Orient que van culminar amb la derrota republicana a les eleccions de 2006 i les multitudinàries manifestacions, els mesos de febrer i març de 2003, contra la presència de tropes estrangeres a l?Iraq que van provocar el canvi de postura d?alguns estats respecte a la conveniència de seguir col·laborant amb les autoritats de l?ocupació.

Al món àrab, pràcticament cap líder es va esforçar realment per evitar el conflicte, encara que alguns van demostrar tenir un bon coneixement de la història i el temperament dels iraquians en advertir que si esclatava una guerra a l?Iraq, no acabaria mai. Però els Estats Units no van fer cas de les nombroses advertències i, com a resultat d?una mala planificació, es van empantanegar a l?Iraq en un conflicte creat per ells mateixos. De fet, Washington es va equivocar des del principi en basar l?ofensiva militar en un seguit de mentides, com ara el tema de les armes de destrucció massiva i les suposades relacions entre el règim de Saddam i Al-Qaida, que marcarien tot el conflicte.

Si haguéssim de resumir els deu anys de transició en poques paraules diríem que inicialment es genera una polèmica internacional per la guerra, seguida de les desavinences i la lluita pel poder entre els polítics iraquians. Tot això acompanyat de la violència insurgent, que en principi era una estratègia d?alguns grups oposats a la presència de tropes estrangeres, però que posteriorment va anar derivant en una campanya d?atemptats indiscriminats contra la població civil, per desembocar finalment en una terrible campanya d?assassinats sectaris.

Pel que fa al front informatiu, la Casa Blanca mira de marginar des del principi les notícies sobre la recerca de les polèmiques armes de destrucció massiva que han al·legat com a excusa per atacar l?Iraq, notícies que disminueixen a poc a poc fins a ser substituïdes per les informacions referides al parador dels principals responsables del règim, les seves captures, les aparicions furtives de Saddam Hussein i l?inici de l?onada d?atemptats. La Casa Blanca ha acomplert el seu objectiu i és del tot necessari oblidar el tema de les armes químiques, els suposats lligams d?Al-Qaida i el règim iraquià i les mentides llançades en aquest sentit el febrer de 2003 pel secretari d?Estat, Colin Powell, al Consell de Seguretat de l?ONU. Tanmateix, un cop que els Estats Units tenen els peus a l?Iraq, ja és massa tard per reclamar cap retirada de tropes abans que no s?hagi completat la transició cap a un règim iraquià democràtic.

Però això no és tot. Deu anys donen per molt més i les polèmiques i la violència també han estat acompanyades de tímids avenços en diversos camps ?democràcia, lli-bertat d?expressió, drets polítics per a les dones? i d?un interessant reequilibri de forces al Pròxim Orient. Però deixant de banda els triomfs i els fracassos de l?ocupació a l?Iraq, i aprofitant que amb la guerra a Síria tornem a viure un altra moment de violència i canvi a la regió, la reflexió que convindria que fessim a Occident és si tenim cap dret a imposar per la força aquestes situacions a les que em refereixo sense consultar-les abans amb els pobles afectats, o si hem de limitar-nos a animar-los des de fora perquè prenguin el seu propi camí.

La Casa Blanca va dir en el seu moment que el seu interès, a l?hora d?iniciar la guerra a l?Iraq, era l?eliminació d?un perill potencial contra la nostra seguretat personificat en la figura del tirà Saddam, i va esgrimir la democratització de l?Iraq com a objectiu principal. Però alguns analistes repliquen que, de fet, la guerra i l?ocupació amagaven interessos energètics i geoestratègics: «La guerra pel petroli», en diuen. Els àrabs van més enllà, recorden que es la guerra es va fer en nom d?uns objectius que no s?assoliran en tot el període d?ocupació i es mostren convençuts que, en realitat, els Estats Units volien dividir els iraquians per mantenir les bases al país indefinidament i protegir Israel. Afegeixen que l?execució de Saddam, el 30 de desembre de 2006, en una de les dates més assenyalades del calendari islàmic és una de les provocacions emmarcades en aquest pla pervers. Totes les anàlisis tenen la seva part de raó perquè, de fet, en la guerra de l?Iraq s?hi va barrejar una mica de tot plegat.

Els deu anys de transició a l?Iraq han han estat un llarg període d?incertesa marcat per una onada de violència que amenaça el futur de tots els iraquians. La permanent inestabilitat va convèncer Washington de canviar els seus plantejaments militars al Pròxim Orient per una estratègia més política, que comprenia una retirada de les tropes que no fos interpretada com una derrota. Aquesta situació va provocar una trista paradoxa: els Estats Units no podien marxar de l?Iraq fins que el govern iraquià no fos capaç d?imposar la llei i l?ordre, però alhora la seva presència era un dels obstacles per assolir aquest objectiu.

Respecte al balanç global del període de guerra, ocupació i transició, no podem evitar referir-nos-hi en termes de fracàs perquè, per sobre de totes les dades macroeconòmiques i polítiques, destaquen les esgarrifoses xifres de víctimes mortals. Pel que fa només als tres anys d?ocupació que van seguir la guerra, els Estats Units es van gastar més de 350.000 milions de dòlars i, des de març de 2003 fins a novembre de 2006, van perdre a l?Iraq 2.857 soldats. La guerra també es va cobrar la vida de cent vint-i-cinc militars britànics i cent vint-i-un de setze nacionalitats més. A aquestes morts s?han de sumar els més quatre-cents contractistes estrangers assassinats mentre treballaven en la reconstrucció del país.

Pel que fa al bàndol iraquià, els Estats Units no van arribar a publicar mai recomptes de víctimes, però el desembre de 2005 el president Bush va reconèixer que havien mort trenta mil civils. L?any següent, la revista mèdica britànica The Lancet publicava un estudi d?investigadors de la Universitat John Hopkins de Baltimore que elevava la xifra fins a sis-cents mil. Però la dada que segurament s?acosta més a la realitat és la facilitada poc després pel ministre de Sanitat iraquià: cent cinquanta mil defuncions en tres anys producte directe de la violència.

La llibertat d?expressió i la veritat han estat dues de les altres víctimes del conflicte: els Estats Units van finançar mitjans de comunicació i intel·lectuals perquè donessin una bona imatge de l?ocupació, mentre que sobre el terreny van ser assassinats vuitanta-sis periodistes i quaranta-dos dels seus assistents. Paral·lelament, la violència va ser molt cruel als campus i es va cobrar la vida de més de cent cinquanta-cinc professors universitaris i investigadors.

Queda clar que el govern nord-americà va provocar tota aquesta allau de tristos esdeveniments en prendre la decisió unilateral d?anar a una guerra basada en mentides. Però l?anàlisi no seria justa si no recordem que els americans topen a l?Iraq amb nombrosos grups que també tenen una important part de responsabilitat en tot el caos. Està clar que les organitzacions iraquianes no tenen per què sotmetre?s a la voluntat de l?ocupant, però sembla que la seva rebel·lia és conseqüència de l?afany de poder i no mostren gaire interès per col·laborar amb les noves autoritats ni pel benestar del seu poble.

La majoria de partits demostren que els preocupa més l?ampliació de la seva influència que no pas l?estabilitat del país. D?exemples no en falten: al nord, els dos principals partits kurds repeteixen els patrons autoritaris imposats pel règim de Saddam; al centre, en un primer moment els partits sunnites no accepten que governi la majoria, que és xiïta, i boicotegen el procés democràtic només per aconseguir parcel·les de poder superiors a les que els correspondria per pes demogràfic; i al sud, els xiïtes, que en principi aposten per la democràcia com a mitjà per fer-se amb el govern, atien les flames del conflicte sectari fent els ulls grossos davant els crims dels esquadrons de la mort. El moviment de Moqtadà al-Sadr s?emporta la pitjor part, però al sud no se salva ningú. El Partit Islàmic al-Dawà està controlat per una cúpula que rep ordres de Teheran, mentre que el Consell Suprem per a la Revolució Islàmica a l?Iraq es nega a desarmar les seves milícies amb l?excusa que l?Organització Badr va ser creada abans de la caiguda de Saddam.

En el darrer tram de la transició és evident que darrere la majoria de segrestos massius que castiguen la població civil de ciutats com Bagdad hi ha grups de paramilitars infiltrats a les forces de seguretat amb el vist i plau de partits polítics i responsables policials. Només entre octubre i novembre de 2006 van ser despatxats més de 3.700 agents per complicitat amb els esquadrons de la mort i les milícies xiïtes per les pressions nord-americanes i sunnites. Mentre que en el terreny polític, les desavinences, els desacords i els boicots partidistes i parlamentaris per a formar govern han estat la tònica fins al dia d?avui.

Als civils iraquians no se?ls pot responsabilitzar de les seves desgràcies, perquè han estat les víctimes dels poders internacionals i dels seus propis líders. Però convindria recordar-los que haurien de tenir present que no podem desitjar per a les altres persones el que no volem per a nosaltres. A tall d?anècdota recordarem que un nombre molt important d?iraquians han justificat els atacs suïcides contra les tropes de la coalició i, segons una enquesta realitzada l?octubre de 2005 pel ministeri de Defensa britànic, el 45% dels iraquians veien aquesta mena d?accions amb bons ulls. Pel que fa als xiïtes, rebutjaven els atacs de la insurgència sunnita i els atemptats amb cotxe bomba indiscriminats, només perquè anaven dirigits contra la seva comunitat.

Malgrat totes les desgràcies i les ferides obertes a l?Iraq, m?agrada pensar que de tot plegat se?n pot treure una lliçó positiva: milions de persones han assumit que la guerra és, en tots els casos, la pitjor eina per a solucionar els conflictes. Tot i que mai no resoldrem el dubte de saber si els Estats Units haurien pogut aconseguir els mateixos objectius per una altra via. De ben segur que s?haurien salvat moltes vides. Però tampoc no hauria canviat res a l?Iraq, no? 

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 Proposta de solució a la crisi de Síria
L’Iraq, atrapat en el temps Hem guanyat la guerra a Líbia


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Iraq per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent