Kurdistan: de la promesa de la independència a la pèrdua d’autonomia

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Síria Kurdistan Turquia Afrín
Imatge: Dues noies passen per davant d’un cartell a Arbela que fa una crida a votar a favor de la independència (Foto d’Alaa al-Marjani)

El 25 de setembre de 2017, el Kurdistan iraquià va celebrar un referèndum sobre la independència que, paradoxalment, ha comportat la pèrdua d’autonomia respecte les autoritats de Bagdad. Sóc de l’opinió que els líders polítics kurds no han tingut en cap moment la intenció de declarar la independència i que tot plegat formava part d’una operació per guanyar més poder personal i pels seus partits, així com legitimar el seu projecte expansionista sobre zones no kurdes i consolidar unes fronteres més enllà de la regió autònoma.

Fa 4 anys ja us explicava que el Kurdistan no seria independent, tot i l’infundat entusiasme que els mitjans de comunicació mostraven per l’anunci del referèndum.


Si voleu conèixer el que anomeno “les quatre grans mentides sobre el Kurdistan” que els mitjans de tot el món han estat escampant des de 2003 simplement perquè s’han dedicat a replicar allò que els dictava una agència de notícies internacional consulteu l’article Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central.


El problema de l’actual crisi al Kurdistan rau en el fet que els líders kurds han plantat cara al govern central amb unes determinades promeses i suposats projectes polítics sense tenir la voluntat d’arribar fins al final per a defensar-los. Han empès el país a un combat que no estaven disposats a lliurar. Això se’ls ha girat en contra i ha tingut com a resultat una retallada de la seva autonomia. A continuació us explico com ha anat.

El xantatge de la independència
El lideratge polític kurd ha usat durant anys l’amenaça de la independència per fer xantatge al govern de Bagdad. Mai no he cregut que els dos partits que es reparteixen el poder polític, econòmic i que controlen l’opinió pública de la regió tinguessin la intenció real de crear un nou estat. Els dos partits són la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), que controla les províncies de l’est, i el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), que controla les províncies kurdes de l’oest.

Els dos grans partits kurds ja van mostrar el seu tarannà i el seus dubtes sobre la independència en deixar clar d’entrada que el resultat del referèndum no seria vinculant i que, en cas de ser favorable a la independència, no es faria cap declaració per portar-la a la pràctica. En canvi, s’obriria un període de negociació amb l’Estat. Per la seva banda, el govern federal iraquià es va limitar a va rebutjar la consulta per considerar-la il·legal.

El primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, va reaccionar de seguida amb una amenaça. Va alertar els kurds que hi enviaria els tancs: “si els iraquians són amenaçats per l’ús de la força fora de la llei, aleshores hi intervindrem militarment”. Paral·lelament, des de l’exterior l’ONU va instar el president kurd a desconvocar el referèndum i encetar un període de negociacions amb l’Estat que havia de durar fins a tres anys.

Tot i les pressions i les amenaces, el referèndum es va celebrar i els resultats van ser prou clars: 92,73 % favorables a la independència i 7,27% en contra, amb una participació del 72,16%.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


La crisi i la ciutat de Kirkuk
La pressa i la determinació dels polítics kurds per la celebració d’un referèndum els resultats del qual no estaven disposats a implementar s’entén quan coneixes la precària situació econòmica de la regió i les disputes pel control de Kirkuk i d’altres àrees fora de les regions reconegudes oficialment com a kurdes.

Crec que el referèndum tenia un doble objectiu. D’una banda, distreure l’atenció de la profunda crisi econòmica que fa mesos que amenaça de portar la regió al col·lapse. El govern regional té molts problemes econòmics. Fins i tot per a pagar els salaris dels seus funcionaris, que fa un temps ja havien estat retallats. A més a més, la pobresa s’escampa mentre l’esperança per un futur millor s’evapora a una velocitat alarmant.

El Kurdistan no és tant solvent econòmicament com ens pensem. La regió sobreviu perquè rep de Bagdad un percentatge dels ingressos per les exportacions nacionals del petroli. D’aquest tema se’n va començar a parlar fora de l’Iraq el 2014 quan, en represàlia per la decisió unilateral kurda d’exportar pel seu compte petites quantitats de petroli dels jaciments del nord, el govern iraquià va deixar de pagar al Kurdistan els diners del petroli que els tocava. Durant una temporada el govern kurd no va poder pagar els salaris de molts treballadors. Al Kurdistan el 75 per cent dels treballadors reben el salari de l’administració.

Des d’aleshores la situació ha estat complicada i molt inestable amb constants amenaces de degenerar en conflicte. Per exemple, fa tot just una setmana, un comandant dels peixmergues va amenaçar el govern de prendre per la força els camions cisterna que porten petroli si els seus soldats no rebien els salaris pendents.

L’altre objectiu del referèndum d’independència era legitimar l’ocupació per part dels peixmergues, l’exèrcit kurd, de les regions situades fora de les fronteres de la regió kurda, que són les que apareixen en el mapa inferior de color verd fosc. Les autoritats kurdes van ocupar aquests territoris a partir del 2004, aprofitant el col·lapse de l’Estat provocat per la invasió nord-americana que va deposar Saddam Hussein. En totes aquestes àrees també s’hi va celebrar el referèndum, tot i ser fora del territori oficialment reconegut com a regió kurda.
Imatge: Regió Autònoma Kurda, territoris controlats pels peixmergues i zones reclamades pels kurds

Bona part d’aquestes regions estan poblades per kurds, però d’altres no. O bé, la població kurda s’hi barreja amb altres comunitats. Per exemple Kirkuk, que és el símbol d’aquesta disputa entre comunitats pel territori, ha estat històricament la capital dels turcmans. En els darrers anys la balança demogràfica s’ha decantat cap als kurds, però tot i això no són una majoria prou clara com per afirmar que es tracta d’una ciutat kurda.

La situació a Kirkuk és doblement delicada i la lluita pel seu control és doblement interessant. A més d’haver estat històricament un territori de frontera, és el centre d’una regió amb una important concentració de reserves de cru i refineries petrolieres. De fet, els ingressos vinculats al petroli de Kirkuk han representat la meitat del pressupost del Govern Regional del Kurdistan fins a la recent recuperació per part de Bagdad de la ciutat com a conseqüència del fracàs del referèndum d’independència.

Pel que fa a la població de Kirkuk, el cens de 1957 indica que el 48,2% de la població era kurda, mentre que els àrabs representaven un 28,2% i els turcmans un 21,1%. Durant la dictadura de Saddam Hussein, se’n va expulsar població kurda, que va baixar fins al 38%, davant el 45% d’àrabs i el 17% de turcmans.

Vint anys després, el 1997, la majoria de la ciutat era àrab (72%) davant una minoria kurda (21%) i turcmana (7%). És cert que les polítiques d’arabització de la dictadura obligaven els membres de les minories assíria o yazidita a registrar-se com a àrabs. Però malgrat aquestes manipulacions del cens, el tomb demogràfic era evident. A més de la neteja ètnica derivada de les polítiques d’arabització, es van redibuixar les fronteres provincials per a reduir la població kurda i turcmana i afegir viles àrabs a la regió de Kirkuk.

A causa de la complexitat de la situació de Kirkuk, els partits polítics que van redactar el 2005 la nova constitució iraquiana, van haver de deixar la decisió sobre l‘estatus d’aquesta ciutat de banda, per a més endavant. Era el principal tema pendent del període d’ocupació nord-americà i de transició. Però al final no ha calgut un referèndum per a decidir a qui pertany la ciutat. Els àrabs l’han ocupat i ara ja és seva.

Rivalitat entre partits kurds
Com hem comentat, malgrat que el govern kurd té l’opinió de tot el món en contra, el 25 de setembre celebra el referèndum d’independència. Per la seva banda, el govern de Bagdad compleix les amenaces d’intervenció militar i el 17 d’octubre, l’exèrcit iraquià i unitats de l’exèrcit iranià aliat de Bagdad arriben a la regió de Kirkuk i en prenen el control sense que els peixmergues ofereixin cap mena de resistència.

En poc més de tres setmanes, les autoritats kurdes van passar d’amenaçar d’independitzar-se de l’Iraq a la rendició incondicional davant els àrabs i dels seus aliats iranians. Tot sembla indicar que la lluita interna entre partits kurds va servir la derrota en safata.

Quan els soldats iraquians s’acostaven a Kikruk, els peixmergues de la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), que també són aliats de l’Iran, van retirar-se de la ciutat. Això va permetre el fàcil accés de l’exèrcit iraquià i les forces iranianes de suport a àmplies zones de la ciutat. La notícia de la caiguda de la capital regional va fer que la resta de peixmergues es retiressin de seguida de les poblacions més petites. Paral·lelament, es calcula que uns 100.000 kurds van fugir de Kirkuk per por de les possibles represàlies dels soldats iraquians o dels seus veïns àrabs i turcmans.

De cop, i disparant ben pocs trets, els tancs iraquians van prendre el 40% del territori controlat pels peixmergues: Kirkuk, Shingal, Gwer, Makhmour, Khanaqin, and Snune.

Vídeo: Nombroses persones donen la benvinguda a les tropes iraquianes a Kirkuk amb banderes iraquianes

El partit PDK va reaccionar acusant la UPK de traïció. Per la seva banda, la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) va replicar els atacs a través d’un dels seus líders Bafel Talabani, fill de Jalal Talabani, que va liderar de partit UPK des de 1975 fins a la seva mort el 2017.

Bafel acusa Barzani de no voler dialogar amb Bagdad i assegura que la retirada era “tàctica” davant l’evident superioritat militar de l’enemic. De fet, els Cossos de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran van amenaçar els dirigents kurds amb una ofensiva militar imminent sobre Kirkuk si no els cedien el control de la ciutat.

De totes maneres, no és cap secret que la UPK no va veure en cap moment amb bons ulls la celebració del referèndum sense l’acord amb l’estat. Més aviat era partidària d’acceptar el pla proposat pels Estats Units d’encetar un diàleg amb Bagdad que culminés amb la celebració d’un referèndum acordat en un termini de dos anys. Però davant la manca de propostes per part dels partits àrabs ni de garanties que el diàleg tindria lloc si se suspenia la consulta, el Consell Superior pel Referèndum va decidir tirar-la endavant i la UPK no va gosar oposar-s’hi obertament.

És a dir, en el moment més crític i donat que els àrabs no mostraven cap intenció d’encetar cap diàleg sobre cap tema, molts polítics kurds van cedir davant la voluntat del poble kurd sense estar-ne convençuts. Mentre que en el moment més decisiu, es van fer enrere deixant en evidència la seva manca de compromís amb el desig d’independència dels seus votants.

La pèrdua de Kirkuk ha estat la primera d’una sèrie de capitulacions davant l’autoritat de Bagdad. En arribar les tropes iraquianes a Kirkuk, van detenir diversos membres de les comissions electorals i del referèndum. A més, el govern iraquià ha imposat sancions sobre el Govern Regional del Kurdistan. Per primera vegada des de la caiguda del règim de Saddam Hussein fa quinze anys, Bagdad torna a tenir la iniciativa en les relacions amb el Kurdistan i la força d’imposar-hi les condicions que vulgui. El fracàs kurd ha estat estrepitós. Al mes següent del referèndum fallit, el 29 d’octubre, l’etern president Barzani anunciava que plegava del càrrec i que no es presentaria a la reelecció.

Bagdad ha recuperat després de quinze anys el control de les zones al sud de les províncies kurdes que fins ara eren en disputa, ha tancat els aeroports internacionals d’Arbela i Sulaimaniya i ha pres el control de les duanes. A més, a partir d’ara Bagdad mirarà de sotmetre el Kurdistan a un control ferri per evitar que els peixmergues siguin mai prou forts com per amenaçar la unitat territorial de l’Iraq.

La independència del Kurdistan ja no és la fita a mig termini que els irresponsables polítics kurds havien promès a un poble majoritàriament independentista. “De cap manera no hi haurà converses sobre el referèndum”, ha deixat ben clar el portaveu del primer ministre iraquià. Per la seva banda, el cap del govern ha aprofitat la seva posició de força per a simular certa flexibilitat i ara diu que qualsevol tema és susceptible de sotmetre’s a debat. Ha declarat que la solució al conflicte és el diàleg i ha convidat els kurds a encetar “una nova relació” amb Bagdad.

Això, és clar, ho ha dit quan els seus tancs han pres el control de Kirkuk, humiliant els peixmergues i privant el Kurdistan de la seva principal font d’ingressos, i quan ha imposat un bloqueig aeri sobre el Kurdistan que incomunica la regió de la resta del món. El govern iraquià es vol assegurar que, a partir d’ara, qui vulgui fer res des de o cap al Kurdistan, hagi de passar primer per Bagdad.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Iraq, Kurdistan i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Kurdistan: de la promesa de la independència a la pèrdua d’autonomia

  1. Joan diu:

    Gràcies per aquest article, la veritat és que sento bastanta simpatia pels kurds i les seves aspiracions independentistes, però els polítics de la Regió Autònoma del Kurdistan a l’Iraq mai m’havien semblat gaire honestos. Ara veig encara més la pèssima gestió que han fet d’un moviment social fort i respectable.

  2. Miquel diu:

    Sento enorme simpatia pels kurds. Varen ser oblidats en el rapartiment territorial de l’imperi otomà i han patit tota mena de persecució. Persegueixen un islam liberal on les dones tenen tots els mateixos drets que els homes i són- com a mínim tenint en compte el que hi ha per la vora- dels pocs llocs on hi ha un mínim semblant de democràcia. Els àrabs no els poden ni veure i han hagut de patir els atacs d’un dels pitjors totalitarismes que existeix: el califat Islàmic de l’EIS

    La seva trista història em sembla, malauradament, molt similar a la nostra. Nosaltres també desitgem la independència i tenim motius més que de sobra per assolir-la. I també ho hem intentat, segurament sense que els nostres polítics tinguessin clar què volien fer, i el resultat ha estat també una derrota sense pal·liatius i un control asfixiant i dictatorial que ha implicat en la pràctica la pèrdua de l’autogovern per molts anys.

    A tots dos pobles ens tocarà un altre cop alçar-nos poc a poc i plantejar novament els nostres drets fins segurament- d’ací molts anys em temo (i tant de bo m’equivoqui) aconseguir-ho

  3. Jordi navarro diu:

    La crònica pot tenir un cert interès periodístic, i una certa qualitat de redactat. Ara bé, això és un judici de part perquè la subjectivitat aflora per tot arreu, en aquesta crònica. Obviar que el poble kurd porta segles assetjat per àrabs, perses i turcs és com a mínim sospitós. I acusar al poble kurd de la seva situació és un menyspreu inacceptable.

    • arabislam diu:

      1. Jordi, gràcies per tenir la paciència de llegir l’article.
      2. Reconec que sóc parcial i tinc simpaties pel poble kurd. Però miro d’explicar què hi passa amb objectivitat (no sé per què quan critico els partits autoritaris del Kurdistan iraquià molta gent es pensa que critico tots els kurds?!). Com a mínim no m’invento fets i quan opino començo l’exposició amb un “crec que”, “sóc de l’opinió”.
      3. Obviar la història del poble kurd en un text de 2.000 paraules que només està dedicat a explicar els esdeveniments relacionats amb el referèndum del 25 de setembre no respon a cap teoria de la conspiració. Algú creu que cada article de premsa que parla del procés català ha de fer referència sistemàticament a la guerra dels segadors, al setge de 1714…?
      4. I, sobretot, en cap cas acuso el poble kurd de la seva situació. Explico que els dos principals partits kurds de l’Iraq són responsables de mentir al poble amb promeses que no estan disposats a fer realitat. Tot per distreure l’atenció, entre d’altres, de la corrupció que els alimenta i de la crisi econòmica que són incapaços de redreçar.
      5. Em sap greu. No escric el què m’agradaria que passés. Explico què crec que passa al Pròxim Orient. A mi també m’incomoden la corrupció i la guerra. Però en comptes de fer veure que no existeixen, en parlo.

  4. Anònim diu:

    Buf, traçar paral·lelismes es molt feridor.
    Oi que el nostre cas és diferent?

    • arabislam diu:

      No comparo. Parlo només del Kurdistan. Deia que no es pot explicar tot el que passa en un país ni recordar tots els antecedents en un article de 2.000 paraules. Ja m’agradaria que no es tracessin tants paral·lelismes innecessaris i que els lectors repliquessin els meus arguments i no pas la suposada intenció oculta (?!) de les informacions o les opinions que comparteixo… I que fessin el mateix amb tothom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*