Al Pròxim Orient, la calma tensa és una situació a mig camí entre la guerra oberta i la pau que, per estrany que sembli, molts països abracen amb entusiasme. Especialment, aquells que renuncien a negociar o a entendre’s amb els seus veïns, per tenir interessos oposats o punts de vista irreconciliables. Atès que ningú es veu capaç d’exterminar l’enemic, tots es conformen amb no ser derrotats ells mateixos.
La postura de mantenir encesa la flama de la tensió regional, però sense acostar-la en cap moment a la metxa de la guerra ha estat l’aposta dels dos grans protagonistes de l’actualitat al Pròxim Orient durant força anys. De fet, tant Israel com Iran són dos dels promotors de la calma tensa a la regió, que tantes vides —o efectes col·laterals de les seves martingales— es cobra diàriament en el camí.
D’una banda, Israel ha mantingut inalterable el seu pla de colonització de terres palestines, de mica en mica. També, fins a aquest mateix any, ha castigat Hamàs de manera més o menys expeditiva, però limitant-se a la cúpula del grup i al seu entorn. Davant les crítiques de la comunitat internacional, llança de tant en tant missatges de contenció i diàleg que no arriben a concretar-se. Llavors, fa com que afluixa, només per a calmar els retrets externs abans de forçar de nou, una mica més, la situació a favor dels seus interessos.
Respecte a Iran, que en els últims anys ha estat capaç d’estendre els seus tentacles des de l’Afganistan fins al Mediterrani a través de la fidelitat o dependència de governs i grups armats coneguts com l’Eix de la Resistència, juga, com Israel, a estirar la corda amb totes les seves forces cap a la seva riba. Però, ocasionalment, cedeix perquè no té cap intenció d’arribar a trencar-la i arrossegar als seus enemics a una guerra.
En aquest context s’entén que, malgrat que la cúpula del règim iranià fa gala de ser l’única potència regional que advoca per l’anihilació d’Israel, quan es decideix a bombardejar l’estat hebreu, l’anunciï amb antelació. Em refereixo a l’Operació Promesa Veritable de l’1 d’octubre, en resposta a l’assassinat per part d’Israel del líder de Hamàs, Ismail Haniyeh, el 31 de juliol a Teheran, i del secretari general de Hezbol·là, Hassan NasrAllà, el 27 de setembre a Beirut.
No podem negar la magnitud del problema: Israel assassina líders polítics a l’estranger i Iran llança fins a 181 míssils sobre el seu enemic. De tota manera, Iran va informar que el bombardeig era un acte de legítima defensa justificat per la llei internacional en resposta a l’atemptat de Teheran, per a afegir que no pensava anar més enllà.
Perquè quedés ben clar, va arribar a assegurar que no respondria a noves provocacions. Llavors, com hem d’interpretar el fet que un país que llança desenes de bombes sobre el seu adversari en resposta a un atac sofert en el seu propi territori digui, a continuació, que no farà res més sobre aquest tema, encara que rebi nous atacs?
La resposta és evident: Iran no vol anar a la guerra amb Israel i intenta evitar que un augment de la tensió arrossegui els Estats Units a un front militar al costat de Tel-Aviv. Iran ha finançat, durant anys, grups armats palestins i libanesos perquè atemptin contra Israel, perquè castiguin la seva població i per mantenir viva en el món islàmic l’esperança de fer desaparèixer l’Estat hebreu del mapa. Però, com dèiem al principi, després d’una situació de tensió, és moment d’afluixar i d’evitar mals majors.
Teheran es va veure obligat a respondre a l’aniquilació de la direcció dels seus dos grans aliats: el grup palestí Hamàs i el libanès Hezbol·là. En cas de no haver estat així, el món ho hauria interpretat com un senyal d’extrema feblesa. Ara bé, una vegada demostrada la seva fortalesa militar, els líders iranians han abandonat l’uniforme i la retòrica militars pel llenguatge més amable de la diplomàcia.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Poseu la vostra adreça electrònica en la pàgina de subscripció.
Fins aquí, la reacció d’Iran respon al patró previsible al qual ens hem referit: tensió seguida de distensió. No obstant això, ens trobem davant un escenari nou en què un dels actors, en aquest cas Israel, no dóna senyals de contenció. De fet, l’exèrcit israelià ocupa ara mateix territori del Líban, vint-i-quatre anys després de la seva partida, i llança nombrosos senyals favorables a un xoc directe amb Iran.
A Teheran temen que Israel, que s’ha envalentit per l’èxit de la campanya contra Hamàs que ha arrasat Gaza i de l’asfíxia a la qual sotmet Hezbol·là al Líban, es deixi portar per l’eufòria del moment i vulgui trencar l’esquema de calma tensa al qual estem acostumats a través de la destrucció del règim islàmic instaurat per Khomeini en 1979.
Efectivament, Israel ha decidit trencar la calma tensa que ha marcat la vida política i social de la regió dels últims anys per a situar-la en un nou escenari en el qual no quedi ni rastre de les amenaces externes. Això significa derrotar i eliminar els proxies d’Iran, que desafien la seguretat israeliana llançant amb certa freqüència míssils des del sud —Hamàs— i des del nord —Hezbol·là—.
En el front del Líban, Israel ha dinamitat viles senceres i ha arribat a destruir, un a un, els edificis que alberguen les oficines del banc a través del qual es finança el grup xiïta. En un altre moment de la història, l’Estat hebreu no s’hauria atrevit a anar tan lluny. Però l’atac de Hamàs d’octubre de 2023 en sòl israelià ho va canviar tot. D’una banda, va acabar de convèncer els menys partidaris de l’enfrontament directe que és el moment d’actuar amb contundència contra el grup palestí i, per extensió, contra totes les organitzacions que amenacen la seguretat del país, cosa que inclou Hezbol·là. Per una altra banda, es va convertir en l’argument definitiu d’aquells que planegen annexionar tot el territori palestí a Israel. D’aquí, l’escalada de la violència i de la repressió a Cisjordània.
Enfront d’aquesta nova situació, amb el Hamàs palestí gairebé aniquilat i el Hezbol·là libanès derrotat en diversos fronts, Iran es troba en aquests moments sense el seu escut protector enfront d’Israel, que adverteix d’apuntar ara directament cap a la República Islàmica. De fet, des del mateix inici del conflicte, es van difondre informacions que revelaven un pla israelià per atacar infraestructures en territori persa.
La notícia de la possible operació va angoixar molta gent. No obstant això, i encara que sembli paradoxal, la filtració a la premsa d’un pla suposadament secret podria ser la prova que els atacs no tindrien les greus conseqüències que els més pessimistes auguraven, atès que els Estats Units van fer públics alguns detalls de l’operació per boicotejar o minimitzar els possibles danys d’una acció que no és del seu interès.
Finalment, la tan anunciada resposta militar israeliana va arribar a final octubre amb l’atac sobre una vintena de localitzacions militars iranianes que van provocar dues morts. Per la seva banda, el règim de Teheran va rebaixar la importància dels danys causats i va fer com si no hagués passat res. Fins i tot, alguna televisió mostrava gent que responia pels carrers de Teheran amb un somriure a la pregunta “esteu preocupats i us fan por els atacs d’Israel?”.
Cal destacar el fet que, segons han publicat alguns mitjans, les mateixes autoritats israelianes van informar Iran, a través de tercers països, de l’ofensiva imminent, dels objectius que atacaria i de quins en quedarien exempts. Per afegir, a continuació, que els iranians han d’abstenir-se de respondre si no volen ser objecte d’atacs més nocius, especialment en el cas que algun ciutadà israelià resultés ferit. Israel ha deixat clar que, en principi, no aposta per una guerra oberta, però que tampoc li tremolarà el pols per escalar el nivell de confrontació si ho considera oportú.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Poseu la vostra adreça electrònica en la pàgina de subscripció.
En aquest context, el ministre d’Exteriors iranià, Sayyid Abbàs Aragtxi, s’ha dedicat en cos i ànima a tramar complicitats amb tants països com li ha estat possible. Amb pocs dies de diferència, ha visitat caps d’estat i homòlegs de països aliats —Síria i l’Iraq—, de països que l’ajuden a comunicar-se i interactuar amb la resta del món —Oman, Qatar i la Xina—, i fins i tot s’ha entrevistat amb governants d’estats que tradicionalment han mantingut una relació tensa i poc amigable amb la República Islàmica —Aràbia Saudita, Jordània, Kuwait i Egipte—.
Els dirigents de Teheran saben que tenen molt a perdre. Israel és un país ben armat i blindat que, a conseqüència de l’operació de Hamàs de fa un any, ha donat carta blanca al seu govern per actuar fins on consideri oportú.
Mentre que Iran està dirigit per un règim més o menys fràgil que només compta amb un suport parcial de la població. Per aquest motiu, els últims anys s’han multiplicat les mostres de rebuig al sistema de la República Islàmica, la més destacada de les quals va ser la revolta generalitzada en tot el país de 2022, com a resposta a la mort en comissaria de la kurda Jina Amini, detinguda per no portar ben posat el vel islàmic.
Ningú sap quantes sacsejades més com aquella serà capaç de reprimir el règim. Així, sense proxies proiranians a la regió en condicions de danyar i de mantenir ocupat Israel, Iran ha quedat totalment exposada a ingerències de tota mena per part dels seus enemics. Des d’un atac aeri contra les seves instal·lacions industrials, fins al finançament i organització d’un ampli moviment opositor que traslladi i concentri en territori iranià tota la tensió que fins ara estava repartida entre el Líban, Israel i Palestina.
D’aquí ve que Iran llanci míssils sense intenció real de desencadenar un nou conflicte i de les presses de la diplomàcia persa per convèncer tots els veïns que les aigües han de tornar al seu llit natural. És a dir, a la calma tensa tan anhelada pels règims del Pròxim Orient.
Paral·lelament, els esforços de Teheran també estan enfocats a convèncer el president de Síria, Baixar al-Àssad, que mantingui la frontera amb el Líban oberta amb l’objectiu de deixar les vies de provisió a Hezbol·là lliures. Es tracta de rearmar a contrarellotge el que queda de la milícia xiïta per assegurar-se que Israel quedarà empantanat en el combat en la seva frontera nord, abandonarà futurs plans d’atac directe sobre Iran i que tot tornarà a la situació anterior a l’esclat de la crisi.
No obstant això, el combat d’Israel contra Hamàs i Hezbol·là ha estremit els fonaments de l’equilibri regional i ha arribat a involucrar nous actors, com el règim sirià, que ara es debat, d’una banda, entre la fidelitat a aquells que li van prestar ajuda quan la guerra civil va estar a punt de desnonar-lo i, de l’altra, la por de ser afegit a la llista d’objectius militars d’Israel si participa en un conflicte en el qual té totes les de perdre.
No podem saber què passarà amb certesa, però el temor de molts actors a equivocar-se de manera irreversible pot despertar un cert sentit de la prudència que ningú sap exactament com concretar, perquè moltes parts se senten totalment desbordades per l’ofensiva sense parangó de les tropes israelianes, que, de moment, sembla que no cessarà davant de res ni davant de ningú.
Amb tot, l’entramat de l’eix de la resistència volia tenir l’última paraula en l’assumpte i ens va sorprendre a final d’octubre, l’endemà de l’atac israelià contra instal·lacions militars iranianes, amb l’aparició del vídeo d’un suposat llançament de drons des de territori de l’Aràbia Saudita contra Israel. La gravació, de la qual ningú no n’ha pogut garantir l’autenticitat, estava acompanyada d’un comunicat signat per “La resistència islàmica al país de les dues santes mesquites”.
Potser el vídeo és un muntatge, però el fet rellevant és l’aparició —encara que sigui simbòlica— d’un nou front de la resistència islàmica, que clarament respon a una declaració de principis d’Iran pels atacs israelians. Amb tot, cal destacar que la darrera frase del comunicat assegura que “La resistència no s’aturarà si no s’aturen els atacs sionistes sobre Gaza i el Líban”. És una amenaça curiosa que no fa referència a l’alliberament total de Palestina i que ens dóna a entendre que aquest nou front tornarà a ser inofensiu si les tropes israelianes es retiren fins on eren ara fa un any i permeten que tot torni a la normalitat. És a dir, a l’eterna —però enyorada— calma tensa al Pròxim Orient.
Tots els actors fan mèrits perquè la dinàmica sigui de guerra. Els EUA en fan negoci jugant a dues bandes. Molts països àrabs amb la idea passada de voltes de la guerra santa. I Israel, com que no pot refusar l’enfrontament ho aprofita per expandir-se. I ben fet que fa.
👍
Gran article!
Gràcies!