Ens agrada que els rumors mediàtics marquin l’agenda política internacional

Món àrab Pròxim Orient golf Pèrsic islam islàmic musulmans Alcorà Síria IraqImatge: Cartell ‘No room for rumors’ editat als Estats Units en el marc de les campanyes de motivació i propaganda de la II Guerra Mundial.

He llegit amb interès alguns comentaris i intents d’anàlisi de l’ofensiva militar que els Estats Units han llençat contra l’exèrcit sirià en represàlia per l’atac amb armes químiques del 4 d’abril a la ciutat de Khan Xeikhun. No se sap del cert qui hi ha darrere l’atac químic perquè no hi ha cap investigació que aporti proves en cap sentit. Però els mitjans de comunicació i els líders polítics d’Occident han donat per fet que ha estat obra del règim sirià i han aplaudit l’atac americà.

He trobat tres tipus d’arguments al respecte:

· ANTISISTEMA. Autors que critiquen l’atac nord-americà perquè, per sistema, sempre troben malament allò que fan els Estats Units.

· SISTEMA. Opinadors que l’han trobat bé perquè consideren que els rumors sobre l’autoria de l’atac químic a Khan Xeikhun són suficients per a justificar una agressió militar dels Estats Units unilateral i contrària al dret internacional. Aquesta és la posició de la bona gent d’Europa que està convençuda que la missió i el deure del món occidental és apartar el president Baixar al-Assad del poder a Síria i imposar el sistema democràtic arreu del món, sense tenir en compte el context de cada moment ni les especificitats de cada país.

· CRÍTICS AMB EL SISTEMA. Activistes que no saben com reaccionar davant l’ofensiva militar dels Estats Units perquè els trenca els esquemes. El fet que el president nord-americà Donald Trump, que és molt i molt dolent, hagi plantat cara al dictador sirià i hagi fet allò que el seu predecessor i ídol de masses Barack Obama no es va atrevir a fer, els ha desmuntat l’argumentari. No poden concebre que un fatxa executi els plans que els mitjans progres porten anys reclamant. És a dir: una intervenció militar a Síria, independentment dels efectes que aquesta pugui tenir sobre les vides dels sirians.

Imatge: L’article 24 del capítol V de la carta de les Nacions Unides confereix al Consell de Seguretat l’autoritat per a decidir si s’ha d’atacar un país.

Les tres posicions parteixen d’apriorismes definits per les ideologies polítiques dels respectius autors i no pas d’una anàlisi de la situació a Síria. En alguns casos també parteixen de la ignorància. Entre altres coses, abans d’assenyalar culpables caldria valorar fins a quin punt és raonable pensar que un règim que està avançant posicions i guanyant la guerra ha de fer ús d’una arma prohibida. També cal tenir present que Al-Qaida a Síria disposa d’armes químiques i que també les ha usat sobre la població civil en més d’una ocasió. Per tant, sembla evident que els dubtes i la incertesa sobre l’autoria de l’atac haurien ser un dels principals arguments en els articles que s’escriguin sobre aquest tema.

L’obsessió per la caiguda d’Al-Assad

Porto anys explicant en xerrades i cursos de formació a la gent que té la paciència d’escoltar-me que a Síria només hi ha tres grups que poden guanyar la guerra i que podrien controlar tot el territori: al-Qaida, l’Estat Islàmic i el règim dictatorial de Baixar al-Assad. Però a nosaltres no ens n’agrada cap, tot i que és un fet objectiu que la victòria d’Al-Qaida o d’Estat Islàmic ens perjudica més que la victòria del règim. Per això els Estats Units s’han mantingut fora del terreny de batalla durant força temps. Fins ara hi havien participat només indirectament.

A Washington porten tants anys repetint que el nostre principal enemic a Síria és el president Baixar al-Assad que, quan s’han trobat amb el dilema d’haver de triar entre Assad o els grups gihadistes proturcs i prosaudites, no han sabut què fer. Això ha estat així fins que, finalment, la premsa nord-americana ha pogut desentortolligar el nus que mantenia el seu govern atrapat en la inacció. Com ha estat això?

Els opinadors i els poderosos han decidit que la coherència ho és tot i, per tant, és preferible mantenir-se aferrat a l’opinió inicial obviant els nostres propis interessos estratègics i els canvis que s’han produït a Síria en els darrers anys. Abans que comencés la guerra, Occident va decidir que el nostre principal -per no dir únic- objectiu per a Síria era la dimissió d’Assad. Per això, la premsa, els tertulians i els polítics han reprès amb força aquest objectiu i el defensaran fins a les darreres conseqüències, peti qui peti.

Primer atac amb armes químiques

Això de sotmetre les nostres polítiques internacionals als rumors i a l’estat d’ànim i la intuïció dels periodistes i els tertulians, en comptes d’analitzar què passa a Síria, sobre el terreny, ve de lluny.

El 21 d’agost de 2013, tres nuclis de l’àrea metropolitana de l’est de Damasc, un dels quals està situat a només tres quilòmetres del seu centre històric, van ser atacats amb armes químiques. Hi van morir centenars de persones. Amb aquella operació sobre la població civil, semblava que el règim de Baixar al-Assad volia anunciar al món dues coses: que era coneixedor que les primeres botes militars estrangeres partidàries del canvi de règim havien començat a trepitjar territori sirià, i que això no pensava tolerar-ho. A més, en les setmanes anteriors l’exèrcit havia tingut molts problemes per a controlar l’avenç dels rebels en els barris de l’est de Damasc.

Per tant, van coincidir en el temps tots els ingredients que amenaçaven de desencadenar un atac d’aquestes característiques. Els motius de l’ús d’armes químiques podien ser diversos, i tots iguals d’importants. Però això no és transcendent. El que comptava és que, des del punt de vista dels interessos del règim de Síria, se’ls havien acabat els arguments i les excuses per a no usar-les.

La setmana següent, el 28 d’agost de 2013, tots els mitjans del país van anunciar amb grans titulars un atac militar “imminent” i “inevitable” dels Estats Units contra Síria. Aquell mateix dia, els que llegiu Vilaweb vàreu saber que allò no passaria perquè en aquest bloc vam escriure que “les expectatives creades al voltant del suposat atac que els Estats Units poden llençar sobre Síria, responen més al desig de molta gent que Occident faci de policia bo i tombi el règim presidit per Baixar al-Assad, que no pas a allò que els Estats Units tenen la capacitat i estan disposats a fer.”

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà     Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà    Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà    Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà    Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà
Imatges: portades dels diaris i webs de TV del 28 d’agost de 2013 anunciant l’atac “imminent” ordenat per Obama sobre Síria.

Uns dies després, Obama va traslladar la decisió d’atacar Síria al Congrés, que va tombar la proposta. Paral·lelament, el secretari d’Estat, John Kerry, es va fer un fart de concedir entrevistes per anunciar als quatre vents que disposava de dades concloents que demostraven que els atacs els havia perpetrat el règim de Síria. Però, malauradament, mai no va voler compartir ni fer pública aquesta informació i va deixar la porta oberta al dubte sobre la veritable autoria dels atacs.

Per la seva banda, els mitjans apel·laven a la incertesa i la imprevisibilitat dels fets per a justificar les seves males prediccions, com de costum. Per exemple, El País s’ho feia venir bé per dissimular l’evidència que durant dies havia insistit a convertir el rumor en notícia: “Barack Obama optarà dissabte, en un exercici de subordinació sense precedents, per sotmetre aquesta mateixa decisió l’aval del Congrés… una votació en el Congrés sobre la qual és impossible d’anticipar un resultat”.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


En canvi, si deixem de banda allò que voldríem que passés a Síria i ens limitem a analitzar allò que hi passa, podem arribar a algunes conclusions plausibles:

· Els grups opositors tradicionals no tenen cap força davant el protagonisme en el camp rebel d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic.
· La guerra la guanyarà el règim amb Assad a la presidència.
· La gran negociació en finalitzar la guerra serà l’estatus de la regió kurda.

Suposo que no haureu sentit ni llegit en gaires mitjans que la guerra la pot guanyar Assad. Això és perquè aquesta mena d’afirmacions incomoda molts periodistes. Per tant, els mitjans no acostumen a convidar ningú que apunti aquesta possibilitat. Així, perpetuen el model de premsa establert que consisteix a publicar un seguit de bons desitjos per a un món en conflicte constant.

El rumor mediàtic empeny el polític a actuar contra el seu propi programa

Aquesta setmana s’han produït algunes novetats en els esdeveniments al voltant de la guerra de Síria que m’han desconcertat. Jo no preveia que l’opinió pública internacional, els mitjans i els polítics europeus s’aliarien amb Donald Trump per tirar endavant un pla alternatiu per a Síria que consisteix a fer en aquest país el mateix que vam fer a l’Iraq. Això vol dir ensorrar l’estat i fer de Síria un territori ingovernable per, en última instància, imposar el nostre ordre per la força militar.

El problema d’aquest pla és que ja s’ha assajat al veí Iraq, on porten una dècada de guerra i d’atemptats terroristes. Aquest pla no és bo. Donald Trump ho sabia. De fet, les poques opinions amb sentit que Trump ha expressat en públic els darrers anys feien referència a Síria. Però ara dubto si Trump analitzava amb seny la situació a Síria només per criticar Obama o si, en canvi, creia i entenia allò que afirmava a Twitter:

“Molts rebels sirians són gihadistes radicals. No són els nostres amics i donar-los suport no serveix al nostre interès nacional. No t’hi fiquis a Síria!”

“Què aconseguirem bombardejant Síria, a més de més deute i un possible conflicte a llarg termini? Obama necessita l’aprovació del Congrés.”

“Un cop més, al nostre líder ximple, no ataquis Síria. Si ho fas passaran moltes coses dolentes i d’aquesta lluita els EUA no en treuen res!”

Per què Trump ha decidit bombardejar Síria?

Tots els atacs i la pressió mediàtica que ha rebut Trump, des dels insults i les burles dels mitjans, les manifestacions contra el president electe, la negativa de personalitats públiques de reconèixer que Trump era el seu president, fins a les cròniques electorals carregades de prejudicis… Tot això ha forçat Trump a dur a terme una acció patriòtica, un acte de força, que ha aconseguit finalment que televisions com la CNN comencin a tractar-lo amb un cert respecte. En altres paraules, a base d’insistència el lobby dels mitjans de comunicació que opinen en comptes d’analitzar i dels tertulians que difonen aquestes opinions han aconseguit marcar l’agenda internacional dels Estats Units.

Què ha guanyat Trump amb això? El dia 6 d’abril, quan les bombes americanes van caure sobre Síria, Trump es va convertir, finalment, en el president de tots els nord-americans.


Vídeo: La CNN al costat del president Trump. Ara, els periodistes de la CNN no poden amagar la sorpresa i l’enuig quan un congressista expressa dubtes sobre allò que la CNN i Trump afirmen sense proves sobre Síria. Mireu la cara i la reacció de la presentadora quan el congressista li recorda que no sabem del cert què ha passat a Síria perquè l’atac amb armes químiques no s’ha investigat.

En definitiva, només he trobat respostes i reaccions emocionals als darrers esdeveniments a Síria. Aquest fet no és exclusiu de la premsa. Els grans dirigents polítics mundials també llancen missatges emocionals sense cap fonament per a dirigir l’atenció de la plebs (el poble) cap allà on els interessa. Per exemple, la cancellera alemanya Angela Merkel ha afirmat que Assad és el responsable de l’atac dels Estats Units contra Síria. I els europeus li compren el discurs i celebren l’atac perquè ningú no els informa que no es pot atacar un país perquè el seu líder no agrada Occident, ni es pot anar pel món brandant l’espasa de la justícia sense tenir en compte el dret internacional.

Curiosament, l’extrema dreta alemanya fa servir el mateix argument trampós i emocional quan ataca Merkel: diu que ella és la responsable dels atemptats i les violacions perpetrades per estrangers perquè ha obert la porta a un nombre elevat d’estrangers indocumentats. En aquests cas però, la plebs sí que afronta el tema amb una mica de seny i porta a col·lació el context, la llei, les causes i conseqüències dels nostres actes.

Com veieu, tant els partits i els moviments extraparlamentaris com els partits clàssics i els polítics poderosos fan ús de les mateixes estratègies i ens paren els mateixos paranys emocionals.


Imatge: L’ambaixadora dels Estats Units davant l’ONU, Nikki Haley, mostra als membres del Consell de Seguretat dues fotografies on es veuen nens suposadament morts per l’atac amb armes químiques que suposadament ha llançat l’exèrcit sirià. Fins i tot a l’ONU una imatge impactant d’origen desconegut val més que el debat al voltant de les proves o les conclusions que es puguin desprendre de les investigacions dels especialistes.

Per tot això que us explico he arribat a la conclusió que a la gent no l’importa la vida dels sirians ni allò que passa a Síria. Invoquem els sentiments i la bona fe de la gent perquè volem guanyar fent trampes. El que ens preocupa, en el fons, és la victòria del nostre color, del nostre partit, del nostre camp ideològic. Encara que això impliqui en algunes ocasions -quan una cosa ens sembla bé- saltar-nos la llei internacional, però en altres ocasions -quan ens sembla malament- fer grans escarafalls i denunciar els altres de no respectar la legalitat.

No ens importa Síria i, per això, no cal que ens aturem a analitzar fredament i amb el cap serè què hi passa. Per això els mitjans de comunicació, els polítics i els tertulians parlen tant de derrocar el tirà i tant poc de com es pot posar fi a la guerra. Tot això ho explico amb un exemple entenedor en l’article Ara ja sé per què tothom parla tant de Palestina i Israel.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

_______________________________________________________________
Articles relacionats:


El més llegit

Articles per categoria

Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria

Per entendre l’Iraq
Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Periodisme-Opinió, Síria i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Ens agrada que els rumors mediàtics marquin l’agenda política internacional

  1. Eva diu:

    Gràcies per explicar-ho.

  2. miquel diu:

    Les mal anomenades primaveres àrabs responien totes a una lluita de poder en la qual qui volia fer fora l’status quo no era precisament un demòcrata. Amb l’excepció de Tunísia totes han portat a règims més brutals i retrògrads dels que hi havia (Ièmen), a la descomposició del país (Líbia) o a noves dictadures després d’un període d’inestabilitat i major radicalització (Egipte). A occident partim de la base que qui s’oposa a una dictadura és un demòcrata, i això no és cert. Als països àrabs el contrapunt al dictador de torn, en general d’ideologia occidentalitzant llevat de les monarquies del Golf, ha estat sempre la teocràcia fonamentalista, i l’exemple de la revolució iraniana de finals dels 70 ens ho hauria d’haver ensenyat. Malauradament, a més, la majoria dels opinadors occidentals passa per alt que moltes de les coses que succeeixen, i en bona part la pujança del gihadisme a casa nostra es deu al suport implícit i explícit de països com Qatar o Aràbia Saudita qui, per interessos econòmics o petroliers, tothom deixa estar sense criticar. Si volem començar a solucionar els problemes, controlem-los i deixem-los sense recursos.
    Síria era dels pocs estats laics i socialistitzants de la zona. Els Assad han estat una plaga bíblica pel país. Un autèntic cau de lladres brutal, un estat policial a les ordres d’uns poca-vergonyes, i evidentment s’hi ha reproduït l’esquema clàssic: l’oposició demòcrata i civil ha estat sempre minoritària, i a la que hi ha hagut conflicte han entrat els islamistes amb el suport d’Aràbia Saudita i els malfactors habituals (aquí a més hi ha la interessant component que Hizbollah, que ajuda Assad i és igual de troglodita que els altres, és xiita, o sigui que tenim reproduït el conflict entre sunnites i xiites de sempre al món àrab). Això ha fet que molta gent marxés per peus i finalment ha fet bons els Assad.
    No hi ha una solució senzilla, o més ben dit no hi ha solució. Realment guanyarà l’Assad, però no se ben bé a costa de què. Si Síria ja era un infern abans per qualsevol que no fos dels seus, no se com viuran ara sota la bota d’un règim encara més brutal, que probablement es reislamitzarà per tal de recuperar part de la població, mentre manté una política de repressió constant. Probablement assistim a una guerra de guerrilles dins el país semblant a la qua varen viure a Algèria amb el cop d’estat militar després de la victòria electoral dels islamistes, que va costar una guerra civil larvada de 10 llargs anys, amb enfrontaments entre els diversos grups, de baixa intensitat.
    En el fons Síria també és un estat artificial, i no pot sobreviure si no és amb un dictador brutal i amb el suport directe o indirecte d’actors externs, com Rússia, Turquia i Iran (cal recordar que les coses varen tornar a canviar per Assad arran de la intervenció russa i turca).
    Mala peça al teler per la majoria de la població i especialment pels kurds. I poca cosa que puguem fer els europeus més enllà de ser compassius i deixar entrar els refugiats que només cerquen una vida millor.
    Ara, això sí, auguro grans moments per les empreses periodístiques tipus cnn o time, i nombroses ocasions de marcar paquet per part dels polítics alfa tipus Putin, Trump o Erdogan, i de pas fer uns calerons amb la venda d’armament i l’assassinat en massa per persona interposada. Tot sigui pel negoci.

  3. Anònim diu:

    M’ha costat llegir l’article, sobretot a partir de quan quasi justifiques, apelant a que el regim no tenia altre remei, l’us d’armes quimiques.

    Jo, i molts, creiem que val mes tard que mai. La no intervencio que propugnes, entenent intervenvio si ve d’occidentals es clar, Russia i Iran estan alla legitimament… ja hem vist els resultats que ha donat. Necessites uns quants anys mes, uns quants centenars de milers de morts mes, abans de prendre una decisio dificil? La intervencio fa anys que hauria d’haver arribat, i hagues evitat un munt de morts!
    La guerra dels balcans, o la segona guerra mundial es van acabar amb intervencio, com totes les ultimes grans guerres, sino encara durarien. La intervencio te consequencies negatives es clar, pero la no intervencio es un crim contra la humanitat. Deixar que els crims passin davant nostre sense fer absolutament res per intentar canviar-ho, fent que s’eternitzi el problema, per un cop exhausta la poblacio d’anys de destruccio quedar-se amb el pitjor dels dolents.
    En realitat trobo un insult per part teva al poble siria el que proposes. Siria no es mereix Al-qaeda ni Isis, pero tampoc i al mateix nivell o inclus pitjor, el regim d’un dictador que no bascil.lat a gasejar-los. Es pot demostrar un despreci mes gran pel teu poble que aixo?

    En resum, crec que ets facilment classiflicable al grup d’antisistemes de l’article.

    • arabislam diu:

      Gràcies per llegir l’article. Entenc que t’hagi costat perquè, en general, no estem acostumats a llegir amb interès articles que contradiuen el nostre punt de vista.
      Però haig de deixar clar que jo no he justificat en cap moment l’ús d’armes químiques. Literalment he dit: “des del punt de vista dels interessos del règim de Síria, se’ls havien acabat els arguments i les excuses per a no usar-les”.
      Tampoc he proposat en cap moment això que insinues. He dit que per a nosaltres és objectivament pitjor la victòria d’Estat Islàmic que la del règim.
      Aquest article va precisament d’això: de no donar respostes emocionals a situacions que hauríem d’analitzar fredament, si és que volem solucionar el problema.

  4. JR diu:

    Moltes gràcies per fer un anàlisis amb rigor. Per fi algú parla seriosament sobre el tema i deixa de comprar els discursos de CNN, BBC, Al Jazeera,….

  5. Pep Agulló diu:

    M’he quedat literalment enganxat a l’article. Llegir temes internacionals on la clau d’interpretació ens l’ensenyi, analitzant els interesos geopolítics i el nostre antropocentrisme occidental, és aigua clara en el desert. Excel·lent Jordi Llaonart.

  6. Jordi diu:

    Creus que en algun moment des de l’inici del conflicte els grups opositors tradicionals han tingut alguna possibilitat de guanyar la guerra? Gràcies per endavant

    • arabislam diu:

      Quan dic ‘grups tradicionals’ em refereixo als grups que no són Al-Qaida ni Estat Islàmic. I la resposta a la pregunta és no, en cap moment. El ‘per què’ és una de les coses que explico en les xerrades (depenent del tema de la jornada i si tinc prou temps).
      I gràcies a vosaltres per l’interès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*