Publicat el 16 d'agost de 2013

Els problemes d’Egipte no tenen solució

Món àrab Pròxim Orient Egipte Islam Mubarak Germans Musulmans

A Egipte estan vivint un infern. Des del dia que van fer fora Mubàrak, la situació social, política i econòmica del país s’ha degradat a un ritme esgarrifós. Ara, els militars han fet un cop d’estat perquè volen deixar la situació com estava: democràcia tutelada pels militars, relativa llibertat d’expressió supervisada per l’exèrcit i veto a l’accés dels Germans Musulmans i la resta d’opositors islamistes a les institucions. Aquest és l’escenari del passat cap on es dirigeix Egipte, i d’on no s’hauria d’haver mogut mai.

Si Egipte fos un país amb possibilitats, us diria que és a punt de travessar el llindar d’una nova època perquè la gent de totes les ideologies ha sortit al carrer i ha iniciat un debat apassionant amb els seus conciutadans. Molts egipcis creuen sincerament que el seu país pot sortir del pou i discuteixen sobre el camí que han de prendre.

Si visiteu el Caire, comprovareu que avui l’intercanvi d’idees és més viu que mai. Això, a tots nivells. Des dels acadèmics més rics i més il·lustres fins els analfabets més pobres, tothom participa aquests dies a Egipte d’un gran debat sobre el futur del país. Aquest és un exercici que pot donar a entendre que ja tenen un peu en alguna mena de transició nacional. Però a mi, aquest esperit crític i de lluita que s’ha gestat els darrers mesos no em genera cap mena d’optimisme.

Efectivament, crec que Egipte no va enlloc i que la sacsejada que ha viscut el darrer any i mig ha estat un greu error. Durant uns mesos, semblava que el país es movia i que podia avançar, però Egipte no té on anar. Simplement, no està preparat i no té ni els recursos ni les habilitats que li permetin deixar enrere l’ombra de Mubàrak i dels seus generals.

La direcció dels Germans Musulmans ho sabia. Per això no va participar en les manifestacions i en la revolta contra el règim militar de la famosa plaça Tahrir del 2011 fins al final, quan tot ja estava decidit. Ens pensàvem que no hi eren perquè potser tenien un pacte amb els militars, o perquè la revolta dels joves del twitter els havia agafat per sorpresa… Però no hi eren perquè no volien el canvi de règim. El pla dels Germans Musulmans era continuar amb l’estratègia que tan bons resultats els ha donat les darreres dècades, islamitzant la societat des de dins de la societat, no des de les altes esferes de la política i el poder. Al cap i a la fi, el seu objectiu és islamitzar la societat, no governar-la.

Però com l’onada pro-democràtica va ser tant forta, els va arrossegar i les joventuts del partit van forçar els dirigents a presentar-se a les eleccions a contracor. Els vells Germans Musulmans no són rucs i volien evitar un enfrontament directe amb l’exèrcit. En canvi, els joves volien trencar-ho tot per fer un país nou. El problema és que la base d’on parteix Egipte és tan precària que no té on agafar-se per aixecar el cap.

Suposo que durant les tenses reunions al quarter dels Germans Musulmans en què van aprovar la seva participació en el procés polític, la vella guàrdia devia dir als seus joves alguna cosa semblant a la que el xa de Pèrsia va dir als opositors un parell d’anys abans que el fessin fora del país: “A aquells que només reclamen llibertat, els pregunto, voleu llibertat per a fer què?”.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Quins són els problemes d’Egipte als quals faig referència? Per començar, són massa gent. He parlat amb persones que m’han intentat convèncer que l’excés de població jove és un valor. Jo sempre els responc que milions de joves sense res a fer, res a estudiar i enlloc on anar és, simplement, un problema. El fet és que Egipte és un país pobre amb poca feina i poc menjar per a repartir entre una població concentrada en una de les majors densitats del món. L’àrea total d’Egipte és d’1.000.000 de quilòmetres quadrats, però la població està concentrada en els 40.000 quilòmetres quadrats que ocupen les ribes del Nil. La resta és desert.

Es calcula que Egipte té uns 90 milions d’habitats, un 70 per cent dels quals viuen de l’agricultura. Però curiosament, tot i la ingent mà d’obra abocada al camp, el país amb prou feines produeix la meitat dels aliments que consumeix. Com a conseqüència d’això, la meitat de la població té una dieta insuficient. Però, com a mínim, els més pobres es poden alimentar, perquè l’Estat subvenciona el preu de molts aliments. Això ho fan a costa de l’enorme dèficit i de sacrificar els ajuts internacionals que haurien d’anar destinats al desenvolupament.

A més de ser molta gent, els egipcis estan poc preparats pel món modern. Prop de la meitat són analfabets. L’atur oficial és més baix que aquí, d’un 15 per cent, però cal tenir en compte que el govern només té registrats com a població activa la meitat dels egipcis en edat de treballar. Per tant, posem que un terç de la població no té feina.

Aquest panorama és, en part, responsabilitat dels governs militars que han rapinyat els diners de l’Estat. També hi ha influït la seva mala planificació, perquè els militars es dediquen a imposar polítiques de control, i no s’han molestat a fomentar la productivitat. De fet, els militars són els primers que haurien de contribuir a aixecar el país, però només es preocupen d’omplir-se les butxaques.

El poder econòmic de l’exèrcit es remunta a l’època de Gamal Abd al-Nasr, que el 1952 va fer un cop d’estat militar i va promoure un pla de nacionalització de les empreses. Al capdavant de les indústries hi va col·locar militars que van crear tota la xarxa de corrupció que encara té atrapat Egipte i van portar l’economia del país al desastre. El successor de Nasr, Anwar al-Sadat, va allunyar-se de les polítiques socialistes del seu predecessor i de la Unió Soviètica i va mirar de liberalitzar l’economia amb un seguit de privatitzacions que no van acabar d’agradar els militars. Recordeu que a Sadat el va assassinar l’organització Gihad Islàmic durant una desfilada militar pel seu acostament a Israel? Doncs resulta que també tenia enemics dins l’exèrcit…

Després va arribar Hosni Mubàrak, que es va trobar que Sadat havia fet les paus amb Israel i va començar a crear indústries i empreses per col·locar-hi els milers i milers de soldats que ja no necessitava a l’exèrcit. No es podia arriscar de deixar-los sense feina, perquè als anys 80 el mercat de treball ja estava saturat de gent jove sense feina. Aquestes empreses es van beneficiar d’ajuts i exempcions fiscals. I, a sobre, no han pagat mai impostos.

Aquest imperi dirigit pels generals ha crescut i crescut a l’ombra de les ajudes estatals i ningú no en coneix la magnitud ni el volum de negoci. Hi ha gent que diu que les empreses controlades pels militars representen el 40 per cent de l’economia. Vés a saber. De fet, no es pot saber. Si féssim una llista de les coses més prohibides a Egipte, a dalt de tot hi posaríem la investigació o la divulgació de dades sobre aquest tema.

Oi que ara ve de gust demanar-se què passaria a Egipte si els més rics aportessin alguna cosa a les arques de l’Estat? Doncs això tampoc no ho sabrem mai, perquè els que tenen molt no volen compartir-ho. I en el cas d’Egipte, a més, tenen les armes per fer callar els que es queixen i els que no es deixen subornar.

En aquestes circumstàncies, què pot fer Egipte per sortir de la misèria? Una cosa que els ajudaria moltíssim és una emigració massiva. Això baixaria la pressió interna, es generaries oportunitats professionals a l’interior del país, i els expatriats impulsarien l’economia nacional amb els diners que enviessin a la família. Molts milers d’egipcis han anat les darreres dècades a treballar al golf Pèrsic, però no n’hi ha prou.

Tenim l’exemple d’un altre país amb una població similar a la d’Egipte que fa uns anys també s’enfonsava en la misèria per culpa de la superpoblació i per dècades de governs extremadament corruptes i repressors. Aquest país va començar a aixecar cap, en part, gràcies a l’emigració de multitud dels seus joves. Sabíeu que des dels anys 80 han emigrat als Estats Units més de deu milions de mexicans?

Fent un cop d’ull a la situació en què es troba avui Egipte, no m’estranya que hi hagi egipcis que vegin l’exèrcit com el salvador del país. Creieu que n’hi pot haver que facin el raonament següent?: “La situació és aquesta: mani qui mani, Egipte no té on agafar-se per aixecar el cap i tirar endavant. Per tant, si hi ha eleccions lliures, premsa lliure, debat al carrer… i tot allò que vinculem a valors democràtics, el país estarà submergit en la inestabilitat política i el caos permanent als carrers. En canvi, si els militars reprimeixen, oprimeixen i dirigeixen el país, hi haurà aquella calma i aquella relativa normalitat de la qual heu estat testimonis tots els que heu viatjat a Egipte. Total, com no hi ha ningú que tingui la clau per solucionar d’una forma pacífica els problemes d’Egipte, perquè no existeix, com a mínim que visquem tranquils”.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els Estats Units han intervingut en la crisi d’Egipte?

No ajudeu tant els palestins

Per què l’exèrcit egipci no actua contra els islamistes
ACTUALITZAT

Això és el que va passar al Caire


  1. Mai havia llegit cap article sobre socioeconòmica que reflectis el Magreb com jo el veig i el conec. En el meu cas es Algèria pero bastant es coses son extrapolables

  2. Un article, un apunt, una reflexió, brillantíssima. No sabia on llegir, on rebre opinions reals de la situació, i ja ho he trobat. Gràcies. 
    El món islamista és difícil i costerut. Penso en els milions d’egipcis tancats a casa, amb por, homes i dones que desitgen viure en pau, i que no són els que surten al carrer.
  3. Un article d’anàlisi molt acurat i que respòn moltes de les preguntes que els catalans en fem. Cal felicitar l’autor perquè ha demostrat molt bé el seu savoir faire amb una dòsi de síntesi, anàlisi i periodisme.
  4. Benvolgut Lleonart,
    Recolzar el cop d’estat per arribar a la conclusió que a Egipte de tota manera i sobra gent per que no hi fan res, és cruel i decebedor.  
    T’en adones del que dius? Les opinions sobre el islamisme son esbiaxades, dubto que diguessis ho mateix dels islamistes de Turquia. En tot cas són la força emergent.
    Ets contrari al canvi? Vols manetenir als militars per sempre més? A mi no m’agrada tampoc l’alternança però l’accepto i és el que pensa Obama.
    T’agrada allò de “atado i bien atado”?
    Crec que pots millorar molt equilibrant la teva informació diversificant les fonts i considerant que la gent analfabeta són una bona part del planeta mereix viure tant com tu. Ells demanen justicia i dignitat, no els vols escoltar?
    Víctor 
  5. “La situació és aquesta: mani qui mani, Egipte no té on agafar-se per aixecar el cap i tirar endavant. Per tant, si hi ha eleccions lliures, premsa lliure, debat al carrer… i tot allò que vinculem a valors democràtics, el país estarà submergit en la inestabilitat política i el caos permanent als carrers. En canvi, si els militars reprimeixen, oprimeixen i dirigeixen el país, hi haurà aquella calma i aquella relativa normalitat de la qual heu estat testimonis tots els que heu viatjat a Egipte. Total, com no hi ha ningú que tingui la clau per solucionar d’una forma pacífica els problemes d’Egipte, perquè no existeix, com a mínim que visquem tranquils”.

    De cap manera no ho comparteixo! Si aquest fos el raonament lògic, aleshores a Espanya  encara hi hauria una dictadura. I de tranquils res, com a mínim actius.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!    

  6. D’acord amb la diagnosi (sobretot la superpoblació), però la sortida que proposa l’autor no està fonamentada. És absurd concedir que els militars tenen l’economia i les finances controlades (cosa que ja sabem) i concloure que és millor que continui essent així. En tot cas és millor per a nosaltres, però ho és per a ells? No apareixerà cap militar que garanteixi la calma i que també faci les reformes necessàries.
  7. Sí, decepcionant el seu article senyor Llaonart. L’última frase és del tipus de la que deien (i encara diuen) els defensors del franquisme. És un article ranci i absolutament carrincló, per no dir directament reaccionari.

    El que més sorpèn és que no surtin enlloc els EEUU i el fet que Egipte sigui el segon país del món en quantitat dels seus ajuts militars. Si mirem quin és el primer i el tercer, ens podem fer una idea de la importància d’aquest fet: Israel i Colòmbia, potser els països del món amb una guerra interna més sagnant i continuada. Ara, si només mirem l’índex econòmic estàndard, és clar, és com Mèxic, país que posa com a exemple de desenvolupament però que té uns desastres interns espantosos, amb la guerra de la droga, els assassinats de dones o la repressió ferotge dels moviments socials només com a exemples.

    Senyor Llaonart, té raó que l’exèrcit a Egipte és un problema, però el principal és l’ajut que rep dels EEUU. Un petit detall que és un “descuit” garrafal.

  8. La premsa massiva sols ensenya un carrussel d’imatges on la veu sense cos o el text del voltant hi afegeix l’element verbal decoratiu. Si no hi ha sang-i-fetge no hi ha notícia, car no hi ha imatges sensacionals. És amb això que ens an educat com a lyur públic ipnòtic, badoc, que sols respon al xafec d’estimulació visual on no cal entendre-hi re, perquè tampoc hi ha re que s’hi expliqui: és pura emoció, mentre esperem que comenci la nova temporada del Barça. i val a dir que el qui ens en garla o guixa tampoc en sap re més que el que veu escrit al panneu de vora la càmera que l’enfoca o la nota de l’Agència de Notícies lyogada. Per no saber, els corresponsals ni saben la lyengua del país del qual ipotèticament són uns especialistes -Montserrat Vila, al País Basc, en deu ésser el paradigma oficial.

    Escrits com el que ens lyiura l’autor suggereixen que, a despit de l’experiència quotidiana, hi ha vida intelligent -residual?- en el periodisme.

  9. Magnífic article. Vaig visitar Egipte 3 setmanes abans de que Mubarak fos enderrocat, i és el que dius, la gent semblava viure amb una relativa calma…Malgrat això , els guies s’hi negaven a parlar de política. Definitivament no té remei. Ben trist.
  10. Amb gran respecte per la teva tasca de clarificació, argumentació i difusió, ens sembla des del col.lectiu que impulsem el bloc de TIL que la teva afirmació contundent cal aprofundir-la i possiblement matitzar-la.

    D’acord amb que un important sector dels Germans pensava el que afirmes, el canvi, o traduit en el codi islamista, la reislamització d’Egipte d’acord a una reinterpretació del Alcorà, haddits, etc…., vindrà des de sota, des de la majoria social reislamitzada, no per l’acció d’un govern, o sigui des de dalt. De fet és una estratègia compartida per molts del “nous” moviments islamistes que van sorgint al llarg del segle XX i que cristal.litzen amb la revolució islàmica a Iran. Segurament la contradicció en el sí dels GM no és dóna totalment entre “els joves” i els “vells”, però sí que la contradicció entre generacions és importanti permet explicar moltes coses…

    El projecte dels GM és que islamitzant es canviarà la moralitat, s’introduirà una nova ètica en la política, es podrà controlar la vida a Egipte i per tant també l’economia d’acord a criteris veritablement muslmans.

    Que Egipte no té remei? no té solucions? és potser una afirmació que a voltes recorda un xic el vell orientalisme, no creus? Aportes molts raonaments i criteris, però aquests mateixos criteris ens servirien per dir el mateix de molts països i contextos, no?

    Un Egipte amb possibilitats d’elaborar un projecte de país sostenible, en el seu context regional i en el món; un Egipte sense les extorsions de l’actual exèrcit que en el seu moment va ser estructurador del Egipte postindependència, i que ara és un poder que segresta la voluntat de gran part de la població…; un Egipte que no dediqui tant de pressupost a despeses militars (a causa evidentment del context regional i del paper de l’Estat Israelià), que controli la corrupció, la despesa supèrflua, el malbaratamment de recursos…pot ser un país amb dificultats evidents pels seus límits ecogeogràfics, per la pressió demogràfica, però podria ser un país viable i que afrontés els reptes actuals amb llurs potencials…No seria possible?

    No hi ha mai impossibles, sinó dificultats a les que fer front i respondre amb intel.ligència i a partir de les pròpies forces i capacitats.

    Cordialment.

  11. Amb la diagnosi puc estar-hi d’acord, però no amb la solució. No es pot tornar a una cosa q està malament x qedar-s’hi pq en el primer pas ens haguen equivocat: s’ha d canviar i no tornar on s’estava. Personalment crec q les solucions passen en q el poble decideixi el seu destí i n’assumeixi les conseqüències: a partir d’aquí les coses van evolucionant dos passes endavant i una enredera, però avancen encara q sigui a poc a poc i amb ensopegades. Evidentment no tenen pq avançar en la direcció q nosaltres ens convindria o voldriem. I crec q aqest ha estat l’error: els egipcis van escollir majoritàriament un govern islamista (crec q un pas enrera en el tipus d govern, però dos passos endavant pel fet q la gent pugui escollir en una democràcia i canviar-ho si volen 4 anys després). I occident ha promocionat un cop d’estat pq no ens agrada ni convé un govern així per tal q les coses tornin on estaven abans pq ens convé a nosaltres. Crec q aqest és l’error, i ha estat d’occident.
    Em recorda molt al q va passar a Argèlia fa uns 20 anys, i les conseqüències van ser nefastes pels argelins, no per nosltres.
  12. No canviar deu voler dir perpetuar i no fer res, no deu caldre o deu ser impossible i en dóna dades que deuen tenir una certa credibilitat. Més enllà de l’actual estructura social, econòmica, política, educativa i religiosa… al país li deu caldre una profunda transformació a tots nivells. Quan hi vaig ser, molta pobresa, no era just. Corrupció. Rics massa rics i pobres massa pobres. Entenc que la difícil solució del problema: poca preparació, massa analfabetisme, massa atur juvenil, poca indústria i l’islam massa arrelat. La religió un problema arreu si està desmesuradament present a la societat, paralitza i no fa evolucionar res i el món anglosaxó i occidental paralitzat pel fet de no trobar un sàtrapa que els faci de pont entre occident i el complicat món àrab i els resulti útil per a mantenir els seus interessos econòmics i estratègics. Certament no hi entenc res i poc a discutir amb vostè, però això no vol dir que comparteixi la validesa de conservar la perpetuació de la misèria en què viu el país per estar tranquils. No em queda clar si ells o nosaltres o tots plegats. Potser serà veritat que ja estan acostumats a viure d’aquesta manera, però tothom es mereix un món millor o, almenys, intentar-ho i els egipcis no en són aliens. En desacord i no hi entenc res, només opino.
    El segueixo al blog i l’he inclòs al que segueixo a partir del meu. Ramon Font.
  13. Sr. Llaonart,
    Enhorabona per la lucidesa del seu article. No parteix d’apriorismes emocionals ni de prejudicis ideològics, sinó que fa una anàlisi concreta i tocant de peus a terra. Fantàstic!
  14. Quin és el paper dels EEUU i de les potències occidentals en el conflicte egipci? Qui arma fins a les dents el seu exèrcit?
    Em temo que si Egipte no tingués la importància estratègica que té -control del canal de Suez, frontera amb Israel- els egipcis viurien més en pau i en llibertat.
    Una part important dels problemes que pateix Egipte té el seu origen en el domini de les potències occidentals. 
  15. aquest poema de l’Alberti

    La imprevision

    -Lo que le digo: el pueblo
    aún no está preparado.
    ¡Esa gente, esa gente!
    ¡Ay, esa pobre gente!
    Le falta educación.
    Aún no está preparada
    Mire allà: un albañil
    Es lo que yo le digo:
    le falta educación
    Aún no está preparado.
    Mire acà: un campesino.
    Le falta educación.
    Aún no está preparado.
    Mire allí: un egipcio…
    un moro cualquiera…
    Da igual… Lo que le digo:
    le falta educación.
    Aún no está preparado.
    ¡Son tantísimos, ay,
    con la misma desgracia!
    Podrían educarse.
    Podrían prepararse.
    ¿Pero cómo educarlos,
    si no están preparados?
    No vendrán, no se apure.
    Puede dormir tranquilo,
    pues no están preparados.

     

  16. Nota.- La profusió de comentaris a aquest article em reforça la idea que el que està passant en aquesta zona té cada cop més interès a casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Egipte | s'ha etiquetat en per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent